El 14 de novembre de 1936, davant el setge feixista de Madrid, arriben 3.000 milicians de la columna de Durruti. Els mateixos stalinistes que pocs dies abans calumniaven les milícies aragoneses de la CNT, acusant-les de dedicar-se a la revolució en comptes de la guerra i de sabotejar el front d'Aragó, aclamen ara a la columna de Durruti. El govern republicà ja havia fugit de la capital sense organitzar el seva defensa. Davant el pànic de ministres i stalinistes, la població obrera de Madrid plantava cara a l'agressió i els bombardejos feixistes. La Columna és enviada sense cap descans a defensar la posició més difícil, la Ciudad Universitaria. És precisament el grup de Durruti qui ha de contenir l'ofensiva feixista; l’envergadura de l'atac és de tal magnitud que els milicians no tenen més remei que retrocedir, encara que l'endemà, mitjançant rabiosos contraatacs i a costa de nombroses baixes aconsegueixen reconquerir la posició. Gairebé 2000 milicians han caigut en la batalla. Pocs dies després, en el mateix front, una bala travessa el cor de Buenaventura Durruti en la Ciudad Universitaria de Madrid. La matinada del dia 20, a l'edat de 40 anys, possiblement mor un dels dirigents obrers més conseqüents de la revolució espanyola i la guerra civil. En el seu maletí troben sols que una muda de roba interior i fulla d'afaitar, ulleres de sol i prismàtics, un quadern i dues pistoles. El seu funeral serà dels més massius en la història del moviment obrer de l'Estat espanyol. 

Durruti i la República

Obrer metal·lúrgic des dels 12 anys, Durruti es va donar a conèixer en la comarca minera de Lleó participant activament en una vaga molt dura quan tenia 18 anys. Posteriorment es va acostar a la CNT i així va començar la seva vida militant. La reacció davant el reformisme i la col·laboració de classes del PSOE i la UGT el va empènyer a abandonar al sindicat reformista per l’anarcosindicalisme igual que desenes de milers d'activistes de la classe obrera. Va participar en les lluites del trienni bolxevic 1917-1919 a Espanya, els desencadenants del qual van ser el ràpid desenvolupament d'una jove classe obrera, la crisi econòmica de la postguerra i la Revolució russa. Després Durruti es va fer anarquista, col·laborant en la fundació de la FAI. A la fi dels anys vint la seva experiència en els mètodes del terrorisme individual i la perseverança en l'agitació clandestina havien fet d'ell un dels militants anarquistes més respectats.          

No és possible entendre la vida de Durruti fora del context del desenvolupament de la CNT i FAI en els anys vint i durant la Revolució espanyola de 1931-1937. Per això és molt útil llegir l’article d’Ulises Benito:  http://revolucionespanola.elmilitante.org/articulos/mh_5.htmSembla que Durruti va donar el seu primer míting a l'edat de 33 anys, fins aleshores s'havia distingit més aviat com militant d'acció. La seva activitat política de masses va començar un cop entrada la República, el 1931. El juliol de 1932 el govern republicà de Azaña va decidir la seva deportació juntament amb desenes de cenetistes en un vaixell que va errar d'un port a un altre d'Àfrica per a tancar-los en una illa canària. La premsa aprofitava els mètodes de terrorisme individual i les insurreccions aïllades de l'anarquisme per a justificar la deportació dels denominats ‘delinqüents’. Fins que la protesta obrera i internacional va obligar a Azaña a posar fi a tres mesos de deportació. L’1 de desembre Durruti es va dirigir a la classe obrera barcelonina en un míting multitudinari: “…Esperem que aquesta manifestació sigui un advertiment per al govern, per a la burgesia i per als socialistes. És molt possible que el Govern cregués que, amb la deportació d'un centenar de treballadors, la CNT s'anava a rendir, però és evident que tant el senyor Azaña com els seus seguidors s'equivocaven (…) la idea d’un Durruti “malfactor” no pot ser concebuda pels treballadors, perquè ells saben que els delinqüents no són gent que s'aixequen a les sis del matí per a guanyar-se el pa amb la suor del front (…) Que els republicans i els socialistes ho sàpiguen: si no resolen ells el problema social, haurà de ser el poble qui ho resolgui. Nosaltres creiem que la República no podrà resoldre'l (…) Obrers que m'escolteu, ja sabeu, doncs, a què atenir-vos, perquè en el fons és de vosaltres solament de qui depèn el canvi del curs de les vostres vides”.          

Durruti va seguir participant en la direcció dels plans insurreccionals de la CNT, que encara que enormement crescuda en militància fins a 1.200.000 i amb l'autoritat d'haver acabat amb l’intent de cop d’Estat de Sanjurjo a Sevilla, no es parava a reflexionar sobre grau de maduració revolucionària del conjunt de la classe obrera i actuava amb la impaciència pròpia de la seva direcció anarquista. De fet, les insurreccions aïllades van sofrir una feroç repressió per part de Azaña. És famós el cas de Casas Viejas (Cadis), on els jornalers insurrectes van ser massacrats. Azaña mateix va recomanar no fer presoners, sinó disparar per a matar.          

Un any després van venir les eleccions de 1933, en les quals la CNT va aprofitar la coïssor de la classe obrera amb les promeses incomplertes de la República per a demanar l'abstenció, amb cert èxit. Durruti va intervenir en molts mítings després de l'afirmació electoral de la dreta i l'amenaça del feixisme que anava materialitzant-se. Compartia l’aventurerisme de la seva organització, que lluny de voler aprendre les dures lliçons de l'experiència ultra-esquerrana dels partits comunistes europeus de la dècada anterior, demanava l'abstenció encara quan la classe no havia construït organismes de poder alternatius al parlament burgès.         

Malgrat tot, l'instint revolucionari de Durruti anticipava la futura reacció de la classe obrera d'octubre de 1934 i el gir a l'esquerra en l'agitació de Largo Caballero i de les Joventuts Socialistes. En una ocasió va dir Durruti, després d'una arremesa contra les últimes eleccions burgeses a Alemanya: “El dilema era molt simple: revolució o feixisme. No havia cap altra sortida. Doncs bé, avui, nosaltres estem en la mateixa situació. En aquest sentit, Espanya constitueix una esperança formidable per al món, perquè podem ser la barrera que detingui al feixisme, influint així en el curs de la història europea i mundial (…) Treballadors, la tempesta s'acosta, i per a plantar cara a tota eventualitat, la FAI aconsella als treballadors de la CNT, ja que són ells qui controlen les fàbriques i els centres de producció, que no abandonin els seus treballs, que romanguin al costat de les màquines, que comencin a fer funcionar els consells obrers i tècnics, ja que ells haurien de ser els organismes de base de la nova economia social i llibertària. Els anarquistes, com sempre, compliran amb el seu deure sent els primers en llançar-se al combat… L'ocupació de les fàbriques a Itàlia ha de ser per a nosaltres una lliçó a seguir. Les ocupacions han de moure's sempre, per descomptat, cap a l'exterior, doncs com totes insurreccions han de ser ofensives. La defensiva és la mort de la insurrecció. En aquest aspecte, l'ocupació de les fàbriques sense cohesió amb l'exterior és una acció destinada a morir per aïllament. Recordeu-lo bé: els treballadors no tenen altra cosa que perdre més que les seves cadenes… Visca la revolució social!"

En la seva referència a Itàlia, Durruti parlava de la gran presa de les fàbriques setembre de 1920, la derrota del qual va començar a obrir pas al feixisme (www.engels.org/marxi/marxis11/mh11_3.htm).. En aquest discurs revelava Durruti conceptes soviètics sota les semblances d'anarquisme. La CNT va improvisar immediatament una insurrecció que va tenir a Saragossa el seu centre i que lògicament va ser derrotada en mig de la confusió. Arribat el moment crucial, a l'octubre de 1934, la CNT tan sols va participar decididament en la insurrecció d'Astúries, braç a braç amb la UGT, el PSOE i les Joventuts comunistes, mentre que en la resta de l'Estat no es va arribar a organitzar la insurrecció llançada per la veu de Largo Caballero. El resultat general de la falta de visió política, d'estratègia i tàctica de la FAI i de l’anarcosindicalisme va donar lloc a una important crisi de la CNT que va marcar un progressiu gir reformista de la direcció entre 1934 i 1937. Aquest gir va deixar aïllats als pocs dirigents anarquistes com Durruti, que es van mantenir fidels a la classe obrera fins al final i van pagar amb la seva pròpia vida, igual que el conjunt de la classe obrera.          

El 19 de Juliol a Barcelona Durruti va jugar un paper molt important en la insurrecció obrera de Barcelona contra el cop feixista. La CNT duia des del 12 de juliol preparant-se per a reaccionar contra el cop a Catalunya. Va Haver d’enfrontar-se a la indiferència del Front Popular i el boicot de la Generalitat governada pel president Companys i el seu partit ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, fundada en 1931). Des del 14 de juliol, Durruti era membre del Comitè de Defensa de la CNT de Barcelona. El dia 16, Companys va jugar a neutralitzar a la CNT i la FAI, però la seva Policia no va poder amb les masses obreres cenetistes. El 18 de juliol Durruti va dirigir l'assalt a les sales d'armes dels vaixells en el port de Barcelona, fent-se la CNT amb una bona quantitat de fusells i municions. Davant la protesta d'un capità de Policia, enviat per Companys, va replicar: “Els uniformes no representen res en aquests moments, ja que no existeix més autoritat que l'ordre revolucionari, que és qui exigeix que aquests fusells segueixin en mà dels treballadors”.          

El 19 de juliol va ser el dia del cos a cos entre la classe obrera catalana i els rebels de Franco i Mola. Durruti va dirigir l'assalt a la Telefònica, que quedarà en mans cenetistes fins a la provocació stalinista de maig de l'any següent. El control de Barcelona, carrer rere carrer, passava a la classe obrera organitzada. El matí del 20 de juliol tan sols quedava sense rendir-se la caserna d’Atarazanas, enfront del port. Durant el llarg setge a la caserna, l'amic i company de molts anys de lluita Francisco Ascaso va morir d'una bala en el front, no lluny de la barricada en la qual estava Durruti. La seva reacció va ser desesperada. Es va llançar sense cobertura cap a la porta de la caserna, arrossegant després d’ell a tots els obrers. Els soldats van quedar terroritzats i es van rendir immediatament. En 32 hores des de l'alçament feixista, la CNT era ama de tota Catalunya.          

Se sap que la FAI i la CNT van renunciar a esborrar del mapa a una Generalitat burgesa paralitzada i indefensa davant el triomf de la classe obrera. De fet van renunciar no solament a establir el primer Estat obrer a Catalunya, sinó que no van iniciar ni tan sols el “comunisme llibertari” amb el qual havien educat a una part de la classe obrera durant 25 anys de lluita. A pesar de contar amb la força de més de 1.500.000 militants en tot l'estat, van perdonar la vida a les restes de les institucions burgeses catalanes (policia, Generalitat, jutges, etc.) i el 21 de juliol van constituir un Comitè Central de les Milícies Antifeixistes de Catalunya amb aquesta composició: 3 de la CNT, 2 de la FAI, 3 de la UGT, 1 del PSOE, 1 del POUM, 3 de ERC, 1 de Unió dels Rabassaires, 1 de Acció Catalana. L'anarquisme acceptava ser només el 33% del CC que existia gràcies a la seva hegemonia absoluta en tota Catalunya. S'amagava darrere de l'ombra de la burgesia i dels dirigents reformistes. Durruti no va veure la cosa gens clara i tan sols va hi participar pocs dies, criticant que les decisions del CC caiguessin des de dalt sobre les masses obreres i fossin massa condicionades pels partits de la burgesia. Tal vegada ja veia que la FAI i la CNT podien perdre el rumb de la revolució. Va abandonar el CC de les Milícies i va obtenir el permís de sortir rumb a Saragossa amb una columna de 3.000 combatents, per a tractar d'enfortir la revolució, alliberant a tot Aragó i Saragossa dels feixistes.          

Amb la sortida de la Columna, el responsable polític de la qual era ell mateix, comença la lluita de Buenaventura Durruti contra el CC front-populista de les Milícies, la Generalitat i el govern de Largo Caballero. Durruti criticava als seus companys de Barcelona per no estar donant continuïtat a la insurrecció del 19-20 de juliol, mentre que García Oliver justificava: “Formant part del CC de les Milícies, els anarquistes sempre estaran en posició de poder utilitzar per força armada del poble, com una amenaça contra qualsevol intent de tornar a instaurar el vell poder, podent a més organitzar una economia proletària (…) Però a tot això cal donar-li un caràcter de legalitat. En altres paraules, hem de dur la revolució al seu terme, però de forma clandestina”. Durruti responia: “Quan els treballadors estiguin a punt d'expropiar als burgesos, quan es comencin a prendre mesures contra la propietat estrangera, quan l'ordre públic estigui en mans dels obrers, quan les milícies siguin controlades pels sindicats, quan, en definitiva, s'estigui a punt de fer la revolució per la base, com es va a conferir-li a tot això una sanció legal? La legalitat farà més fort el govern de la Generalitat i afeblirà el poder del CC de les Milícies, integrant així l'economia – regida en part avui per la classe obrera – en l'aparell de l'Estat. En resum, això significarà que la CNT, de fet, va a contribuir no solament a reafirmar el poder de l'Estat, sinó també a posar en mans d'aquest el control de l'economia”.          

A la fi de setembre de 1936, no només la CNT no començava a combatre a la Generalitat, sinó que va entrar a formar part d'ella, al costat del POUM. La burgesia va aconseguir així la autodissolució del CC de les Milícies el 1º d'octubre. El govern de Tarradellas-Companys va legalitzar en un primer moment bona part de les conquestes de la revolució, per a immediatament suprimir els instruments que la fessin possible. Quan el treball brut estava fet, va expulsar del govern el POUM (desembre de 1936) davant el silenci còmplice de la direcció de CNT, que tant havia alabat a Andreu Nin. El biògraf de Companys, Ossorio i Gallardo, relata així la situació: "Companys, que ha reconegut el dret dels obrers a governar i fins i tot els ha ofert abandonar el seu lloc, domina les coses amb tal art, que a poc a poc reconstitueix els organismes legítims de poder, desfà l'acció dels consells i deixa als organismes obrers reduïts al seu paper d'auxiliars, d'assessors, d'executors. Als quatre o cinc mesos estava restablerta la normalitat". (www.engels.org/marxi/marxis3/mar3_4.htm)  

La Columna Durruti: guerra i revolució al mateix temps  

La columna Durruti, igual que les altres milícies obreres, van rebutjar el model burgès de l'Exèrcit. Aquest model que la República trigarà més d'un any a imposar contra la revolució. La Columna Durruti estava formada per diverses agrupacions, en què els delegats triats per la milícia constituïen el Comitè de Guerra juntament amb Durruti mateix i els assessors nomenats pel CC de les Milícies. Cada agrupació estava formada per cinc centúries i cadascuna d'elles per grups. El sistema de comitès de delegats funcionava també a cada nivell de l'organització miliciana. Davant les crítiques de Pérez Farras, el tècnic militar de la columna, Durruti va replicar: "Ja ho vaig dir, i torno ara a repetir-lo: durant tota la meva vida m'he comportat com anarquista, i el fet d'haver estat nomenat delegat responsable d'una col·lectivitat humana no pot fer canviar les meves conviccions. Fou sota aquesta condició que vaig acceptar complir la tasca que m'ha encomanat el Comitè Central de Milícies. Pinso -i tot quant està succeint al nostre al voltant confirma el meu pensament- que una milícia obrera no pot ser dirigida segons les regles clàssiques de l'Exèrcit. Considero doncs, que la disciplina i la coordinació en la realització d'un pla són coses indispensables. Però tot això no es pot interpretar segons els criteris que estaven en ús en el món que estem destruint. Hem de construir sobre bases noves. Segons jo, i segons els meus companys, la solidaritat entre els homes és el millor incentiu per a despertar la responsabilitat individual que sap acceptar la disciplina com un acte d'autodisciplina. (…) la finalitat del nostre combat és el triomf de la revolució. Això significa no solament la victòria sobre l'enemic, sinó que ella ha d'obtenir-se mitjançant un canvi radical de l'home.

Perquè aquest canvi s'operi cal que l'home aprengui a viure i conduir-se com un home lliure, aprenentatge en el qual es desenvolupen les seves facultats de responsabilitat i de personalitat com a amo dels seus propis actes. L'obrer en el treball no solament canvia les formes de la matèria, sinó que també, a través d'aquesta tasca, es modifica a si mateix. El combatent no és altra cosa que un obrer utilitzant el fusell com a instrument, i els seus actes han de tendir a la mateixa fi que l'obrer. En la lluita no es pot comportar com un soldat que li manen, sinó com un home conscient que coneix la transcendència del seu acte. Ja sé que obtenir això no és fàcil, però també sé que el que no s'obté pel raonament no s'obté tampoc per la força. Si el nostre aparell militar de la revolució ha de sostenir-se per la por, ocorrerà que no haurem canviat res, excepte el color de la por. És solament alliberant-se de la por que la societat podrà edificar-se en la llibertat". La Columna Durruti es componia de miners del Alt Llobregat convertits en guerrillers i dinamiters, mariners del Sindicat de Transports, militants de confiança de la CNT i obrers metal·lúrgics. La Columna tenia doble naturalesa d'exèrcit i escamot, variant la seva tàctica segons les circumstàncies.         

Preguntat per un periodista canadenc poc abans de la sortida de Barcelona, va descriure així la seva visió de la guerra revolucionària: "Els feixistes tenen Saragossa i Pamplona. Aquí és on estan els arsenals i les fàbriques de municions. Hem de prendre Saragossa i després sortirem a la trobada de les tropes compostes de Legionaris Estrangers, que ascendeixen des del Sud, manades pel general Franco. Dintre de dos o tres setmanes ens trobarem lliurats en batalles decisives. Dues o tres setmanes o potser un mes. La lluita es perllongarà com a mínim tot el mes d'agost. El poble obrer està armat. En aquesta contesa l'Exèrcit no compta. Hi ha dos camps: els homes que lluiten per la llibertat i els que lluiten per aixafar-la. Tots els treballadors d'Espanya saben que si triomfa el feixisme vindrà la fam i l'esclavitud. Però els feixistes també saben què els espera si perden. Per això aquesta lluita és implacable. Per a nosaltres del que es tracta és d'aixafar al feixisme, de manera que no pugui aixecar mai el cap a Espanya. Estem decidits a acabar d'una vegada per sempre amb ell, i això a pesar del Govern...  Per què diu vostè a pesar del Govern? És que no està aquest Govern lluitant contra la rebel·lió feixista? va preguntar sorprès el periodista.         

"Cap Govern en el món lluita contra el feixisme fins a suprimir-lo – va respondre Durruti-. Quan la burgesia veu que el poder se li escapa de les mans, recorre al feixisme per a mantenir el poder dels seus privilegis. I això és el que ocorre a Espanya. Si el Govern republicà hagués desitjat acabar amb els elements feixistes, fa ja molt temps que hagués pogut fer-lo. I en lloc d'això, va temporitzar, transigí i va malgastar el seu temps buscant compromisos i acords amb ells. Encara en aquests moments, hi ha membres del Govern que desitgen prendre mesures molt moderades contra els feixistes. Qui sap –va dir Durruti, rient- si encara el Govern espera utilitzar les forces rebels per a aixafar el moviment revolucionari desencadenat pels obrers!           

Llavors vostè veu dificultats fins i tot després que els rebels siguin vençuts? "Efectivament. Haurà resistència per part de la burgesia, que no acceptarà sotmetre's a la revolució que nosaltres mantindrem en tota la seva força" va contestar Durruti. El periodista li va assenyalar la contradicció que es trobava la revolució que mantenien els anarquistes: "Largo Caballero i Indalecio Prieto han afirmat que la missió del Front Popular és salvar la República i restaurar l'ordre burgès. I vostè, Durruti, em diu que el poble vol dur la revolució el més lluny possible. Com interpretar aquesta contradicció?"         

"L’antagonisme és evident. Com a demòcrates burgesos, aquests senyors no poden tenir altres idees que les quals professen. Però el poble, la classe obrera, està cansat que se li enganyi. Els treballadors saben el que volen. Nosaltres lluitem no pel poble sinó amb el poble, és a dir, per la revolució dintre de la revolució. Nosaltres tenim consciència que en aquesta lluita estem sols, i que no podem contar sols que amb nosaltres mateixos. (…) Per a la Unió Soviètica l'única cosa que conta és la seva tranquil·litat. Per a gaudir d'aquesta tranquil·litat, Stalin va sacrificar als treballadors alemanys a la barbàrie feixista. Abans van ser els obrers xinesos, que van resultar víctimes d'aquest abandó. Nosaltres hem aprés i desitgem dur la nostra revolució cap a endavant, perquè la volem per a avui mateix i no, potser, després de la pròxima guerra europea. La nostra actitud és un exemple que estem donant a Hitler i a Mussolini més maldecaps de cap que l'Exèrcit Roig, perquè temen que els seus pobles, inspirant-se en nosaltres, es contagiïn i acabin amb el feixisme a Alemanya i a Itàlia. Però aquest temor també el comparteix Stalin, perquè el triomf de la nostra revolució té necessàriament que repercutir en el poble rus. (…) Pot ser que els interessos en conflictes d'imperialismes diferents tinguin alguna influència en la nostra lluita. Això és possible. El general Franco està fent tot el possible per a arrossegar a Europa a una guerra, i no dubtarà un instant a llançar a Alemanya en contra nostra. Però, al cap i a lla fi, jo no espero ajuda de ningú, ni tan sols, en última instància, del nostre Govern." Va preguntar el periodista “Poden vostès guanyar sols? Encara que vostès guanyessin, van a heretar munts de ruïna". Durruti va contestar suaument, però amb fermesa:          

"Sempre hem viscut en la misèria, i ens acomodarem a ella per algun temps. Però no oblidi que els obrers són els únics productors de riquesa. Som nosaltres, els obrers, qui fem marxar les màquines en les indústries, qui extraiem el carbó i els minerals de les mines, qui construïm ciutats... Per què no anem, doncs, a construir i encara en millors condicions per a reemplaçar allò que estigui destruït? Les ruïnes no ens fan por. Sabem que no anem a heretar sols que ruïnes, perquè la burgesia tractarà d'arruïnar el món en l'última fase de la seva història. Però -li repeteixo- a nosaltres no ens fan por les ruïnes, perquè duem un món nou en els nostres cors, va dir, murmurant asprament” I després va agregar: “Aquest món està creixent en aquest instant". La CNT ja contava amb 2 milions de militants.  

El Front d'Aragó  

Al temps que la columna avançava, alliberava pobles per Aragó. Igual que en la resta de l'Estat, però a nivell generalitzat, els camperols pobres ocupaven les terres i organitzaven col·lectivitats sota les indicacions de la CNT. Durruti no es cansava de repetir: “Ocupeu les terres, feu-los sense cap classe de paràsits. Si vosaltres no feu això, serà inútil que nosaltres seguim endavant. És necessari crear un món diferent del que comencem a destruir, perquè en cas contrari no mereixerà la pena que la nostra joventut vagi a morir al front. Penseu que el nostre veritable camp de batalla és la revolució”. En poc temps, fins al 70% de la població aragonesa va arribar a col·lectivitzar les terres. Els comitès de la CNT-FAI administraven la llei, la justícia juntament amb la pagesia pobra. El comerç privat va arribar a ser abolit. L'adhesió a les comunes per part dels artesans i petits propietaris es donava de forma voluntària, per a poder gaudir dels serveis col·lectius i per a no quedar-se al marge de l'obra col·lectiva. El comitè sindical de cada localitat administrava el magatzem comunal. La superfície conreada va augmentar i així també el rendiment de la terra, els mètodes de treball es van perfeccionar. La socialització de l'agricultura va demostrar la seva superioritat sobre la gran propietat privada de la terra.          

Com no podia evitar-se, tot això va alarmar la Generalitat i el govern de Largo Caballero. El 15 d'octubre de 1936, Durruti va assistir a la conformació del Consell d'Aragó, sota la presidència de Joaquín Ascaso. Es tractava d'un govern obrer i camperol, paral·lel als governs burgesos de Barcelona i Madrid. El Consell d'Aragó començava a assolir el que no va fer el CC de les Milícies Catalanes: un organisme de poder exclusivament obrer i camperol, independent de la burgesia. Els republicans i stalinistes van respondre boicotejant el Consell d'Aragó i esperant el moment per a atacar-lo. Les armes i finançament que Largo Caballero havia promès a Durruti a principis d'octubre – es parlava de 530 milions de pessetes - mai van arribar A Aragó ni tampoc a les indústries de Barcelona, que la classe obrera havia adaptat a les necessitats de la guerra. L'aprovació del pressupost, que Largo Caballero va donar a entendre a Durruti com un fet, va ser bloquejada immediatament per Stalin fins i tot abans de la instal·lació oficial del Consell d'Aragó.          

La direcció nacional de la CNT (García Oliver, Abad de Santillán, Montseny, etc.) justificava les traves que el Front Popular oposava al capdavant d'Aragó i a la col·lectivització. Al setembre de 1936 la direcció de la CNT estava preparant el seu ingrés en el Front popular i Durruti significava un obstacle; era el dirigent més incòmode perquè s'oposava rotundament a la participació de la seva organització en un govern contrarevolucionari. A canvi de quatre ministeris a Madrid, la direcció de la CNT estava retirant el seu suport a Durruti en el front d'Aragó. L'efecte global va ser l'estancament del front aragonès, sense poder les milícies prendre Saragossa per falta d'armes. L'única alternativa que va tenir Durruti va ser acceptar la crida a defensar Madrid, que es trobava assetjada pels feixistes i en greus dificultats a causa de els bombardejos. Solament davant el trist espectacle de la col·laboració de classes per part de totes les organitzacions obreres – menys el petit grup dels Bolxevics-Leninistes que s'havien separat del POUM – el dirigent obrer Durruti va acceptar la lluita cos a cos que la situació semblava imposar-li a Madrid. Després de la mort de Durruti, el nou Govern republicà, burgès i stalinista de Negrín, va aconseguir suprimir la revolució a Aragó. El coronel Enrique Líster (PCE), en lloc de marxar sobre Saragossa, va atacar al Consell d'Aragó amb tancs i tropes. La repressió contrarevolucionària va ser molt dura i no solament es va acontentar amb l'assassinat de l'avantguarda del sector revolucionari aragonès, sinó que va retornar les terres i tot la resta als anteriors “amos” burgesos (agost-setembre de 1937).          

Si hagués existit en la Revolució espanyola un partit marxista suficientment cohesionat i madur, amb arrels en la classe obrera i ferma en el principi de la independència de la classe obrera contra la burgesia, lluitadors com Durruti haguessin sens dubte confluït en ell juntament amb desenes o centenars de milers de militants. L'absència d’aquesta partida va ser la tragèdia de la Revolució espanyola i de la història mundial fins als nostres dies. No obstant això, la lluita de Durruti no ha estat inútil. Els marxistes del Corrent Marxista El Militant estem construint, 70 anys després, descansa sobre les espatlles de qui ens van precedir. La visió del futur de Durruti és també la nostra: "Sempre hem viscut en la misèria, i ens acomodarem a ella per algun temps. Però no oblidi que els obrers són els únics productors de riquesa. Som nosaltres, els obrers, qui fem marxar les màquines en les indústries, qui extraiem el carbó i els minerals de les mines, qui construïm ciutats... Per què no anem, doncs, a construir i encara en millors condicions per a reemplaçar el destruït? Les ruïnes no ens fan por. Sabem que no anem a heretar sols que ruïnes, perquè la burgesia tractarà d'arruïnar el món en l'última fase de la seva història. Però a nosaltres no ens fan por les ruïnes, perquè duem un món nou en els nostres cors, i aquest món està creixent en aquest instant”.  

[Els discursos i declaracions de Durruti han estat extrets de dos llibres: “Durruti” de Juliol C.Acerete, Barcelona 1975 i “Durruti en la Revolució espanyola” d'Abel Paz, Madrid, Fundació Anselmo Lorenzo, 1996]