Una vegada més l'enorme potència de l'Exèrcit israelià (el més fort de la regió de l'Orient Pròxim) ha sigut aplicat al servei de la classe dominant d'Israel. Durant huit dies l'aviació i la marina israeliana han picat Gaça, castigant com sempre a tota la població, suposadament pels coets llançats des de territori gacetí i impactats més enllà de la frontera. Milions de treballadors i joves, a tot el món, ens hem pogut estremir amb les més visibles conseqüències dramàtiques d'aquesta nova massacre sionista.
Es calcula en al voltant de 150 les persones assassinades per les bombes israelianes. D'ells, segons el Ministeri de Sanitat, un mínim de 40 són ancians, nens i dones. La gran majoria de les víctimes mortals són part de la població civil. Als morts cal afegir uns 700 ferits, sense contar la destrucció d'instal•lacions de tot tipus i d'habitatges.
Com és habitual, els sionistes no respecten res. Van ser bombardejats diverses vegades diferents seus de mitjans de comunicació, no només públics (com la televisió gacetí), sinó privats, i inclosos mitjans estrangers com ara France Presse, Al Jasira, l'agència d’Estats Units Associated Press o la televisió alemanya ARD. D'una forma molt evident, l'Exèrcit israelià considera un arma de l'enemic la difusió dels efectes devastadors de la seua matança.
La demagògia del Govern de Benjamin Netanyahu, justificant aquesta carnisseria en la defensa de la població civil israeliana enfront dels coets de Hamás, és una cortina de fum. L'elit burgès-burocràtic-militar d'Israel només protegeix els seus interessos de classe, intentant desviar l'atenció dels greus problemes socials latents al país, a dos mesos de les eleccions generals. És habitual que les massacres i intervencions militars sionistes coincideixen amb moments de tensió social que, des del seu punt de vista, és imprescindible contrarestar estimulant una psicologia de guerra i d'unitat nacional entre sectors importants de la població israeliana. A l'últim any i mig l'oligarquia s'ha enfrontat a un dels moviments populars més importants, el dels indignats; un moviment que malgrat les seues limitacions ha expressat una part de l'enorme malestar acumulat, i que reflecteix l'extrema distància entre les masses israelianes i les institucions sionistes i els seus partits. Que la maniobra de distracció dels burgesos sionistes tingue èxit depèn de diversos factors, i especialment de l'existència o no d'una alternativa de classe atractiva per als treballadors tant jueus com palestins. En aquest sentit, és evident que els coets llançats des de Gaça de forma indiscriminada contra ciutats israelianes, i que han matat a cinc persones, no ajuden en no-res a combatre el xovinisme sionista, més aviat al contrari.
Al moment d'escriure açò Estats Units i Egipte han anunciat una treva que seria efectiva en poques hores. El que és evident és que existeix una extrema preocupació de l'imperialisme i els seus aliats (d’Obama, de la Comissió Europea, del Govern turc, del president egipci Mohamed Mursi), per que la matança sionista no supere uns determinats límits (Netanyahu va amenaçar amb una nova invasió de Gaça, com la qual fa quatre anys va costar la vida a 1.400 palestins), ja que tota la zona sofreix una greu inflamació (i especialment Síria, Líban i Egipte), i les tensions entre les diferents potències imperialistes de la regió (Turquia, Egipte, Iran i les de la Península Aràbiga) s'acreixen a la calor del procés de revolució i contrarevolució.
En cas d'aplicar-se una nova treva, mínimament duradora, no va a ser més que un pegat temporal (un altre). Sota la bota d'Israel, la vida dels milions de palestins, i especialment dels de Gaça, només pot ser un infern. Milers moren com a conseqüència de la falta d'instal•lacions sanitàries, o com efecte del letal bloqueig (només parcialment suavitzat per Egipte), que dura ja cinc anys. L'actitud colonialista clàssica del Govern sionista es reflecteix molt bé en les amenaces a l'Autoritat Palestina si l'ONU vota l'admissió de Palestina com ‘Estat observador’; amenaces que inclouen l’enderrocament d'aquesta Autoritat. La classe dominant israeliana no vol la pau perquè defensar els seus interessos exigeix la guerra, sense la retòrica de l'enemic exterior el seu paper reaccionari seria evident per a les masses israelianes.
Com és habitual, les màscares democràtiques dels senyors imperialistes queden a un costat. Mentre Obama reconeix el dret d'Israel a defensar-se, la Unió Europea condemna el llançament de coets palestins mentre demana a Israel ‘contenció i proporcionalitat en la seua resposta’. Com sempre, condemnant a l'agredit i aconsellant a l'agressor…
