El passat 13 de setembre la petita localitat d'Arenys de Munt va desafiar a totes les institucions celebrant un referèndum en el qual es preguntava per la independència de Catalunya. Dels 6.500 habitants amb dret a vot, 2.569 ho van fer a favor. El percentatge de participació en aquest referèndum (41,01%) va superar tant al de les últimes eleccions europees com al referèndum per a l'aprovació de l’Estatut. Simultàniament es va fer públic l'últim informe del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat en el qual se certifica que l’independentisme ha pujat 6 punts des del 2005, fins al 19%.
En altres estudis, per exemple en el de l'Institut DYM per a la Universitat Oberta de 2008, l’indpenedentisme s'eleva fins al 36,5%. L’ICPS el 2007 també eleva l’independentisme fins al 31,7%. Prop del 70% dels catalans defensa el dret d'autodeterminació, encara que després no opti per la independència. Mirar cap a un altre costat davant aquesta realitat per part de dirigents de l'esquerra, no fa altra cosa que afavorir a la dreta, tant l'espanyolista, com la nacionalista de CIU. Els analistes i politòlegs es posen les mans al cap perquè no entenen com és possible que hi hagi tants catalans a favor de la independència i no existeixi una expressió clara d'aquesta opció política. Certament, d'una banda les CUP, les candidatures de l'esquerra independentista, no arriba a mobilitzar a un 1% dels electors catalans (en les municipals de 2007 van aconseguir 18.536 vots, el 0.65% de l'electorat), agrupant fonamentalment a joves radicalitzats. Però d'altra banda, l'únic partit present en el parlament que es declara obertament independentista, ERC, continua un continu declivi, amb sagnia de vots i escissions incloses, des del seu sostre electoral el 2004 quan va aconseguir més de 640.000 vots.
Què va passar a Arenys?
El que va succeïr a Arenys de Munt dóna unes interessants pinzellades que ajuden a entendre la qüestió nacional a Catalunya. Enfront de la simbòlica iniciativa de l'alcalde d'impulsar el referèndum d'autodeterminació, es va aixecar immediatament una muralla de calúmnia i rebuig, encapçalat per la reacció, pels sectors més rancis de l'aparell de l'Estat i el PP. No només els tribunals es van oposar salvatgement, negant un dret democràtic elemental, sinó que la pròpia Generalitat va declarar pesadament la seva negativa a permetre una consulta com aquesta. Montilla va tractar de contraposar el referèndum al desenvolupament de l’Estatut, afirmant que la consulta donaria arguments a “la caverna” que pretén tombar l’Estatut per inconstitucional. A nivell estatal, el PSOE tornava a claudicar davant els prejudicis més rancis de l’espanyolisme.
Per a més inri, el mateix sistema judicial que impedia a l'ajuntament celebrar el referèndum, legalitzava una marxa de Falange Española que “curiosament” coincidia en el mateix poble, el mateix dia de la consulta. Prohibeixen votar, però consenteixen als feixistes. No fa falta ser molt llest per a adonar-se que provocacions com aquestes van ser un estímul perquè els indecisos fessin cua per a dir “sí” a la independència. Per cert, els “radicals independentistes” van donar una lliçó de civisme en la seva resposta als 50 falangistes que es van desplaçar a la localitat.
I davant l'èxit de la consulta, els oportunistes professionals del nacionalisme català van decidir pujar-se al tren. Per a començar ERC, que s'havia negat a donar suport el referèndum per considerar-lo “poc seriós”, va decidir girar 180 graus i impulsar mocions en els ajuntaments proposant consultes similars (pretenen fer-les coincidir el 6 de desembre, el dia de la Constitució del 78). D'altra banda, Artur Mas va recordar el seu projecte sobre la “Gran Casa del Catalanisme” per a afirmar que ell hagués votat !sí a la independència”. La nota de color la va posar el president del FC Barcelona, Joan Laporta, anunciant el seu pas a la política per a conformar una alternativa “genuïnament independentista”.
Els marxistes defensem intransigentment els drets democràtics del poble català, incloent per descomptat, el dret a l'autodeterminació. No obstant això, hem de denunciar una vegada i una altra les maniobres de la burgesia catalana que utilitza la qüestió nacional sense altre objecte que dividir i enfrontar als treballadors. De la mà de CIU, Laporta o Puigcercós mai conquistarem ni un sol dret democràtic. CIU en els seus anys de govern va demostrar de sobres la seva hipocresia. ERC ho està demostrant ara, en el Tripartit.
Crisi econòmica, social i política
La qüestió nacional a Catalunya està íntimament lligada a la qüestió social i a la polarització política que es viu en tot l'Estat. Sense anar més lluny, en les eleccions generals de 2008 la llista més votada a Arenys de Munt va ser el PSC, sens dubte per a tancar el pas al PP. El propi auge i declivi d’ERC és bastant significatiu: el 2003 i 2004, coincidint amb el seu sostre electoral, la mobilització contra el PP estava al punt àlgid. ERC era percebuda com una opció més a l'esquerra i més combativa que el PSC o Iniciativa. Els verinosos atacs espanyolistes d'Aznar i els seus reforçaven aquest perfil. Però una vegada en el govern, Carod, Puigcercós i companyia van demostrar el seu veritable rostre.
Una dada realment significativa de la situació social a Catalunya la dóna també el Centre d'Estudis d'Opinió: El 75,7% dels catalans està políticament insatisfet (eren un 55% en 2005). Després d'anys de Tripartit, debats sobre el Estatut i el finançament i EROs signats per la Generalitat, el descontentament creix i el govern d'esquerres, lluny de governar per a la seva base social, està fent el joc a CIU i a la dreta. La crisi econòmica no fa altra cosa que augmentar el desgast del govern. No obstant això, una vegada més, la clau estarà en la pròpia esquerra.
En els anys 70 el PSOE i el PSUC defensaven els drets democràtics de Catalunya, inclòs el dret a l'autodeterminació. De tot això avui solament queda un Montilla més preocupat per defensar els interessos nacionals de la burgesia catalana i que defensa la reforma laboral (contradient al mateix Zapatero) i un Saura que ordena als Mossos d'Esquadra copejar als estudiants. El Tripartit és un govern en crisi permanent i només es manté en el poder pel rebuig de la classe obrera a la dreta. L'única solució a la qüestió nacional passa per una alternativa d'esquerres, a Barcelona i a Madrid, que defensi una genuïna política socialista així com els drets democràtics de les nacions oprimides.
