De nou la classe dominant israeliana ha llançat una ofensiva militar contra el poble palestí a Gaza, provocant una de les majors matances dels últims anys. L'excusa utilitzada pel govern sionista per justificar aquesta matança és "impedir" que Hamas segueixi llançant coets contra territori israelià, però fins i tot el diari nord-americà The New York Times (que no és sospitós de ser antisionista, més aviat el contrari) reconeix que el llançament de coets havia descendit "de cents a 15 o 20 al mes", sense cobrar-se cap víctima civil. En qualsevol cas, la resposta israeliana deixa clara quina és l'autèntica intenció de l'agressió. En la incursió s'ha desplegat una part considerable de la capacitat destructiva de l'exèrcit sionista: Avions F-16, helicòpters Apache, més de 100 tones de bombes llançades un sol dia, el 27 de desembre. El saldo és brutal: gairebé 400 morts en el moment d'escriure aquest article, entre ells dones i nens, i més de 1.000 ferits. Es tracta de la major ofensiva militar contra terra palestina des de la guerra de 1967.

Preparatius per a una intervenció terrestre

Sembla que l'imperialisme israelià no es limitarà a bombardejar Gaza. S'han desplegat cents de soldats a la frontera, junt amb desenes de tancs i equipament militar. El govern ha mobilitzat ja 6.500 reservistes i la invasió terrestre pot començar en qualsevol moment.

El govern israelià ha posat en marxa la màquina de propaganda per intentar justificar davant del món el seu atac contra un poble indefens: "només bombardegem objectius militars", "si hi ha civils és perquè Hamas posa civils en enclavaments militars", "es tracta de la nostra seguretat". Són els mateixos arguments repetits pels imperialistes per justificar les seves guerres, igual que la classe dominant nord-americana quan va iniciar la seva aventura imperialista a l'Iraq i l'Afganistan.

A la pàgina web d'Aljazera es podien llegir els relats de ciutadans de Gaza explicant el seu malson. Un estudiant de la Universitat Islàmica de Gaza, Majed Badra, explicava: "La situació és molt dolenta... Se centren en els civils. És el més fàcil per a ells. Res no funciona a Gaza i no tenim res. La meva família i jo som dins de casa. Totes les famílies fan el mateix.

"Estem acostumats a aquests atacs aeris, tothom ho està però no tenim cap manera de protegir-nos. Només romandre dins de les nostres cases, escoltar les notícies, escoltar on es produeixen els atacs, els F-16 i els Apatxes, i esperar a veure què passarà".

"Molts van ser assassinats i molts d'altres van resultar ferits, sobretot en els dos primers dies (...) Estan utilitzant tot tipus de bombes. Llancen bombes de 500 quilograms que poden destruir un edifici de quinze pisos en un segon, com si fos un terratrèmol. Tot el món viu amb por", explica Amin Asfour, metge en un hospital públic de Gaza. El relat del sofriment i els horrors que estan patint els palestins a Gaza seria interminable.

Misèria i pobresa a Gaza

Des que Hamas va guanyar les eleccions, el gener de 2006, la classe dominant israeliana ha intentat, per tots els mitjans, avivar el foc de la guerra civil entre palestins. De fet, aquestes maniobres van culminar el juny de 2007 quan Hamas va derrotar l’intent de Fatah de recuperar per la força el control de Gaza, intent que va comptar el suport de la burgesia i l'exèrcit israelià. Des de llavors, fa ja divuit mesos, l'estat israelià va intensificar el seu bloqueig econòmic sobre Gaza exacerbant la pobresa i misèria en la qual viu la població palestina, com el mitjà per desallotjar del poder els integristes d'Hamas.

Les conseqüències del bloqueig i l'ocupació de Gaza són terribles. L'aigua i la llum estan tallades 16 hores al dia, el 80 per cent de la població viu amb menys de dos dòlars al dia, la taxa d'atur supera el 50 per cent. De les 3.900 fàbriques que hi ha a Gaza només 195 estan obertes. L'agost es va paralitzar el 98 per cent de les activitats industrials a causa de la falta de combustible. 40.000 treballadors agrícoles han perdut la seva font d'ingressos a causa de la prohibició que ha imposat Israel a totes les exportacions palestines. Són tantes les restriccions econòmiques que a començaments de desembre van tancar els bancs i caixers automàtics de Gaza per falta de diners en efectiu, fins i tot l'ONU ha hagut de suspendre l'ajut econòmic que donava a 94.000 palestins. És a dir, a la pràctica, l'imperialisme israelià intenta que l'economia de Gaza torni gairebé a l'edat de pedra.

Objectiu: desviar l'atenció de la greu situació econòmica i social

El nou atac imperialista israelià contra Gaza només es pot entendre si tenim en compte quina és la situació política, social i econòmica d'Israel. Des de la creació de l'estat d'Israel, fa seixanta anys, la burgesia israeliana s'ha mantingut en el poder fomentant la por i el xovinisme entre la població, recorrent a la guerra quan ha estat necessari per desviar l'atenció dels joves i treballadors, evitant així una possible explosió social que posés en perill el sistema capitalista i al règim sionista.

No és casualitat que la classe dominant israeliana hagi recorregut de nou a la guerra, just quan es troba atrapada al mig d'una crisi de govern que ha desembocat en la convocatòria d'eleccions generals el pròxim 10 de febrer. I com és habitual, a la campanya electoral el tema principal és la qüestió de la seguretat del país i tots els enemics externs que el sotgen. Els tres principals candidats: Livni (actual primera ministre i candidata del Kadima), Netanyahu (Likud) i Barack (Partit Laborista), han centrat la seva campanya en intentar demostrar qui és el més dur. Livni, fins i tot, defensa públicament la creació d'un estat palestí a Cisjordània i que ell es porta allà a tots els ciutadans àrabs israelians per tenir així un estat purament jueu. Aquesta idea no és casualitat sinó que està motivada perquè el creixement demogràfic de la població àrab israeliana, que dins de 15 o 20 anys serà majoritària.

Tota aquesta retòrica reaccionària i xovinista té per objectiu desviar l'atenció de la greu situació social i econòmica que d'algun temps ençà sofreixen els treballadors i joves israelians. L'economia israeliana comença a sofrir les conseqüències de la crisi econòmica mundial. Durant l'última dècada, l'economia va experimentar un creixement important, però aquest es va centrar en sectors com la banca, segurs, fons de pensions i sobretot en la tecnologia de la informació (que va créixer un 47 per cent), mentre que la indústria tradicional només creixia un 6 per cent en aquell mateix període.

Aquest creixement, com a la resta del món capitalista, no va servir per disminuir les desigualtats socials, sinó al contrari, durant aquell període va augmentar la desigualtat en el repartiment de la renda. Recentment l'Adva Center (Centre per a la Informació sobre la Igualtat i la Justícia Social a Israel), publicava un informe en el qual es podia llegir: "La dècada va estar marcada per un descens de la igualtat i la justícia en la societat israeliana".

El famós paradís de llet i mel promès per la classe dominant sionista quan es va crear l'estat d'Israel s'ha convertit en un malson per als joves i treballadors. Avui el 23,8 per cent de la població viu per sota del llindar de pobresa (1,63 milions de persones i la meitat són nens), com reconeix el mateix Ministeri de Benestar Social. En total, 1,2 milions de persones necessiten ajut de l'Estat per poder subsistir i s'espera que aquesta xifra augmenti entre 100.000 i 150.000 persones més en els pròxims mesos. Potser una de les dades més impactants sigui que un terç de les víctimes de l'holocaust visquin en la pobresa més absoluta.

A més la situació s'agreuja amb el cost econòmic que representa l'ocupació de Palestina i el manteniment de la poderosa maquinària militar israeliana. Adva Center va publicar un informe titulat: El cost de l'ocupació. En ell s'explicava que 1 de cada 5 famílies israelianes és pobre (davant 1 de cada 10 en la dècada dels anys setanta), i que un dels factors era el cost de l'ocupació i el consegüent retall de la despesa social per poder pagar les despeses de defensa. La quantia del pressupost de defensa majoritàriament és secreta, però segons Adva Center les despeses militars han restat 8.000 milions de dòlars a l'economia israeliana en els últims vint anys, més que el pressupost d'educació per a aquest any.

Aquesta situació econòmica ha desencadenat durant els últims dos anys una onada de vagues i protestes que han inclòs a pràcticament tots els sectors de la societat. En primer lloc als estudiants que van protagonitzar una onada de mobilitzacions de masses a començaments d'aquest any, seguits per diverses vagues del sector públic, aerolínies, ferroviaris, professors, estibadors i mobilitzacions de pensionistes entre d'altres. Precisament l'Histradut en aquests dies amenaçava amb la convocatòria d'una vaga general contra el retall de la despesa pública.

Pressionar a EUA

Un altre factor important per llançar aquest atac ara és precisament l'elecció d'Obama com a president d'EUA. Els diferents governs d'EUA, i especialment el de Bush, han recolzat a Israel en totes i cada una de les seves aventures militars, les han justificat i finançat amb milers de milions de dòlars. Israel és el principal aliat de l'imperialisme nord-americà a la regió. En aquesta ocasió no ha estat diferent i la moribunda administració Bush ha justificat l'agressió contra els palestins com el dret d'Israel a l'"autodefensa". Però la classe dominant israeliana vol assegurar-se que el to de l'administració nord-americana no canviï quan Obama arribi al càrrec, el pròxim 20 de gener, encara que és poc probable ja que Obama en plena campanya electoral va visitar Israel, va condemnar el llançament de coets per part d'Hamas, va defensar el dret d'Israel a defensar-se i va recolzar un ajut de 30.000 milions de dòlars d'EUA a Israel per als pròxims tres anys. A més, un dels seus principals assessors, Rahm Emanuel, és un sionista reconegut que no va dubtar d'allistar-se a l'exèrcit israelià durant la primera Guerra del Golf.

Conseqüències al món àrab

L'atac israelià ha provocat una onada de repulsa i indignació a tot el món. Una vegada més s'ha pogut veure la hipocresia de la classe dominant dels diferents països que, encara que de manera hipòcrita lamenten el sofriment palestí, han justificat també l'agressió israeliana al·legant el dret a la seva autodefensa davant els atacs d'Hamas.

Però el més important són les repercussions que està tenint al món àrab on multituds han sortit als carrers per protestar contra aquest atac brutal. Milers de palestins es van manifestar a Cisjordània, milers de persones van sortir als carrers d'Egipte, Iemen, Jordània, Iraq, Síria, Sudan, Indonèsia i el Líban. Fins i tot a Israel milers de persones convocades pel Partit Comunista d'Israel es van manifestar per protestar contra aquest atac. Les manifestacions al món àrab no solament han anat dirigides contra la classe dominant israeliana, sinó també contra les seves pròpies classes dominants corruptes que culpen de consentir i tancar els ulls davant de la situació d'opressió en la qual viuen els palestins. Precisament aquest fet és una prova palpable que el món àrab no és aliè a la radicalització que s'està produint entre la classe obrera i la joventut de tot el món, la principal causa del qual és la crisi mundial del capitalisme i les seves conseqüències socials.

El genocidi contra el poble de Palestina, igual que contra el poble de l'Iraq o de l'Afganistan, és una prova concloent que sota el capitalisme i el domini imperialista no hi haurà mai una sortida per als pobles d'Orient Mitjà. Però aquesta experiència també és extensible als Estats Àrabs, governats per una oligarquia corrupta de capitalistes i terratinents lligats per mil llaços materials i polítics als poders imperialistes occidentals. Tots aquests règims no poden oferir res als seus pobles.

Aquesta situació, i la fallida política de les organitzacions reformistes de l'esquerra (especialment els vells partits nacionalistes i estalinistes), van crear el brou de cultiu per a la fortalesa i el desenvolupament de les tendències integristes, de Hamas o Hezbola. Però l'integrisme també ha demostrat àmpliament el seu caràcter reaccionari i la seva incapacitat per entaular la batalla en defensa de les masses oprimides. Les organitzacions integristes no tenen cap alternativa per enderrocar el capitalisme ja que es basen, precisament, en l'existència del capitalisme del qual també extreuen les seves fonts de poder i finançament (a Iran, a Paquistan, a Líban, a l'Afganistan).

L'única sortida a l'actual malson és la lluita conjunta de la classe treballadora per sobre de divisions nacionals, dels treballadors palestins, egipcis, jordans i israelians, per enderrocar les seves respectives classes dominants i escombrar els imperialistes. Sol hi ha un programa realista que pot portar la pau a la zona i la fraternitat entre els pobles: la lluita per la transformació socialista de la societat i per una Federació Socialista d'Orient Mitjà,

Retirada immediata de les tropes israelianes de Gaza!

Prou a la matança imperialista contra el poble palestí!

Per l'enderrocament de la burgesia israeliana i la corrupta oligarquia del món àrab! Per la unitat de la classe treballadora!