Una vaga general i enormes manifestacions d'una magnitud sense precedents han sacsejat el Regne de Jordània en un context d'augment exorbitant del cost de la vida i la corrupció governamental. La lluita ha aconseguit fer enrere alguns dels decrets d'austeritat del Govern i ha fet caure el primer ministre. Aquesta lluita representa una nova esperança per a la regió. Shahar Benhorin, membre del Moviment Lluita Socialista Israel-Palestina, és l'autor d'aquest article sobre la rebel·lió de les masses jordanes.

El rei Abdul·là va tornar urgentment d'una visita a Albània i va destituir el primer ministre Hani al-Mulqi en un intent de calmar el malestar social a Jordània. Trenta-tres sindicats van anunciar una vaga nacional el 30 de Maig i aquesta va obrir les comportes a la indignació dels treballadors. Tot i la festivitat del Ramadà, desenes de milers de manifestants van prendre els carrers d'Amman durant els posteriors dies.

El 2 de Juny les manifestacions a diverses localitats van aconseguir el màxim de participació amb més de 200.000 manifestants. La protestes van continuar la nit de dissabte a diumenge, les principals interseccions d'Amman i d'altres ciutats van ser bloquejades, també van arribar notícies de manifestants que havien pres oficines del Govern i d'algunes empreses. També es va informar d'incidents amb trets policials.

Jordània ha estat considerada un dels països més "estables" de l'Orient Mitjà. Fins i tot les manifestacions de milers de persones al Desembre de 2011, en el punt àlgid de l'onada revolucionària de la 'Primavera Àrab' que va recórrer la regió, no van aconseguir arribar a aquest nivell. Realment la protesta actual no té precedents tant en la grandària com en intensitat, fins i tot en comparació amb l'exitosa protesta de 1989 contra els decrets econòmics i el Govern.

L'FMI ​​va concedir al regne jordà un préstec amb la condició d'aprovar una sèrie de mesures neoliberals que pretenen reduir el dèficit pressupostari i el deute públic, i que han enfonsat el PIB un 96%. El pressupost de l'Estat aprovat al Gener inclou diverses mesures d'austeritat que van portar a un augment important dels preus dels productes bàsics, inclosos l'aigua i el combustible. L'FMI ​​exigeix ​​que es compleixin els seus preceptes i amb això augmenta la resistència.

Boicot al combustible

L'any passat van començar les protestes contra el cost de la vida i es va organitzar un boicot popular a la compra d'ous, amb la participació de centenars de milers de persones. En aquesta ocasió van ser les benzineres on els manifestants van col·locar cartells que deien: "Germà ciutadà, no volem impedir que omplis el dipòsit, però et demanem que boicotegis les benzineres durant tres dies".

La xarxes socials estaven furioses i el mateix succeïa als carrers, que es van omplir de consignes contra el "Govern dels lladres" i altres consignes similars. El desencadenant de la vaga general i les manifestacions de masses va ser una nova llei impulsada pel primer ministre al-Mulqi, responent així als desitjos de l'FMI, que augmenta els impostos no només a les empreses, també s'aplicaria fins i tot a les capes més empobrides de la classe treballadora. L'exempció d'impostos passarà de 17.000 dòlars a 11.000 dòlars anuals.

El Govern jordà, d'una manera arrogant, va considerar que podria ignorar el 'soroll de fons' de la protesta i va decidir pujar els preus del combustible i l'electricitat per cinquena vegada aquest any. Aquesta decisió va intensificar la indignació pública i es va trobar amb un augment de la mobilització i les manifestacions al final de les oracions del divendres (1 de Juny) i al dia següent.

El rei Abdul·là va intervenir i va anunciar la cancel·lació d'aquesta pujada però no va satisfer als sindicats i manifestants. El rei espera que, com a crisis polítiques anteriors, els canvis en el Govern estabilitzin la situació política, però en aquesta ocasió no serà suficient.

El principal requisit del moviment és fer enrere la nova llei de l'impost de la renda. El 2 de Juny es va signar un vague acord entre el Govern i els sindicats, incloent l'establiment d'un comitè per a examinar els canvis legislatius que hi ha previstos, però sense un acord sobre la llei de la renda. No obstant això és probable que la llei es congeli, especialment després que dotzenes de parlamentaris hagin expressat la seva oposició a aquesta.

A les manifestacions, especialment fora de la capital Amman, la crida va més enllà, exigint la renúncia del Govern i el Parlament. Fins i tot s'arriba a demanar la destitució del rei.

Una altra vaga general

Els sindicats, representat tant els treballadors del sector públic com del privat, van anunciar una altra vaga general el 6 de Juny. Encara que la iniciativa està en mans dels sindicats i els organitzadors de les manifestacions en els diferents centres de protesta, i tot i que el règim està a la defensiva, els esdeveniments encara no s'han escapat totalment del seu control.

El príncep hereu, el Príncep Hussein, va arribar a l'escena per a saludar els policies i demanar-los que es continguessin d'assassinar manifestants. En aquest moment el règim jordà, si intenta aixafar la lluita mitjançant la força policial, corre el risc d'una explosió encara més gran.

Ja ha aconseguit provocar a les classes mitjanes que es troben sota una pressió econòmica creixent, el mateix succeeix amb els líders tribals en els quals s'ha basat el règim al passat per a aixafar les lluites socials. Ara aquestes capes mitjanes s'han unit als manifestants.

Si el rei aposta, com ha fet el primer ministre, per complaure a l'FMI aplicant els nous decrets econòmics, el moviment contra el cost de la vida pot convertir-se en un moviment revolucionari amb l'objectiu d'enderrocar el propi règim. El dilema del règim és que fins i tot si fa concessions això podria significar l'ensorrament de la 'barrera de la por' i augmentar la confiança de les masses, per després enfrontar-se a un moviment més decidit.
Les classes dominants a la regió tenen raons per a témer aquesta escalada dramàtica de la lluita de classes jordana. Aquesta podria ajudar a restablir la confiança i l'esperit de lluita de les masses a altres països i promoure el final de l' 'Hivern Àrab' (la retirada del moviment de masses al 2011) que va permetre a les classes dominants, forces reaccionàries i potències imperialistes portar a terme contrarevolucions destructives i enfonsar tota la regió en conflictes sagnants i un patiment creixent.

Les circumstàncies regionals han estat un factor central en la supervivència d'aquests anys del Govern ultradretà de Netanyahu recorrent a una intensa demagògia sobre la seguretat.

Un sistema en fallida

Si el règim elimina les mesures d'austeritat per a tranquil·litzar les masses, necessitarà un pla econòmic alternatiu si vol contenir el desenvolupament d'una crisi més severa en l'oscil·lant economia capitalista.

És possible que l'FMI, sota la pressió dels esdeveniments, pugui moderar els seus dictats, potser hagi propostes "d'ajuda" econòmica d'altres potències capitalistes. Però això no serà suficient per a solucionar els problemes del deute, el cost de la vida, l'alt atur, aguditzat per la crisi dels refugiats, i la creixent indignació amb la desigualtat. Les dones a Jordània pateixen una enorme discriminació de gènere i tot i tenir un dels nivells més alts d'educació de l'Orient Mitjà només un petit nombre d'elles troba feina.

El règim capitalista probablement intentarà posposar algun dels decrets, però continuarà intentant resoldre els problemes estructurals de l'economia mitjançant una política neoliberal que faciliti als capitalistes jordans i estrangers explotar com ells desitgin als treballadors jordans.

La Germandat Musulmana, que va aconseguir explotar en el seu propi benefici les anteriors onades de manifestacions i crisis polítiques, està donant suport a la monarquia i defensant una agenda procapitalista de dretes i en aquesta ocasió no està jugant un paper central en els esdeveniments. Les organitzacions de treballadors i la joventut estan al capdavant de les manifestacions.

Aquest fet reforça el potencial per el desenvolupament d'una lluita més efectiva contra les mesures d'austeritat, la pobresa, les polítiques corruptes, la repressió i la desigualtat, mentre promou un pla alternatiu que representi els interessos reals dels treballadors, els pobres i els joves.

Això contrastaria amb les crides d'alguns cercles de la classe mitjana a establir un 'Govern de salvació nacional'. No obstant això, qualsevol Govern 'alternatiu' que intentés resoldre la crisi sobre bases capitalistes, encara que prioritzi les concessions per a aplacar la fúria de les masses, tard o d'hora hauria de complir les demandes de mesures procapitalistes i contra la classe obrera en un intent de estabilitzar el sistema.

Un veritable Govern de 'salvació' hauria de representar directament a les organitzacions obreres, comunitàries i moviments juvenils, format per autèntics representants dels treballadors i la joventut. S'hauria enfrontar a la tasca d'encapçalar una lluita contra la rica família reial, els capitalistes i les corporacions imperialistes per a eradicar la pobresa i la desocupació, per a establir una genuïna democràcia sobre la base d'una política socialista.

Els esdeveniments a Jordània són una font d'esperança; juntament amb el despertar de les protestes de masses dels residents de Gaza, representa el retorn al camí de la lluita, necessari a tota la regió, contra les elits corruptes, els governs opressors i els règims en fallida.


Militant