L’Europa capitalista respon amb repressió, tanques i xenofòbia
Les imatges de milers de refugiats tractant d’entrar a Grècia, Sèrbia, Hongria, Macedònia, o d’arribar a les costes italianes o espanyoles en una fugida desesperada de la guerra i la misèria, han mostrat a milions d’europeus el veritable rostre del capitalisme. Milers van morir en l’intent, en el Mar Mediterrani i en els deserts, però els nens, la gent gran i les famílies senceres que han aconseguit sobrepassar les fronteres d’Europa són tractades pitjor que els animals. Amuntegats en parcs públics i estacions de tren, o envoltats per filats, colpejats per les porres de la policia- el complement indispensable del sistema liberal...-; aquest horror ens torna a recordar la naturalesa criminal del règim que ens governa.
Moltes han sigut les comparacions amb les milers de persones de Catalunya i d’altres indrets de l’Estat espanyol que van haver d’exiliar-se a França, en el fred gener de 1939, arrossegant-se per carreteres desolades i tancats en camps de concentració improvisats en les platges per part dels gendarmes de la França “lliure”.
La mateixa burgesia que oprimeix als pobles d’Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina, els mateixos dirigents que presten la seva col·laboració entusiasta a les guerres imperialistes que saquegen aquests territoris, ara exhibeix el seu menyspreu grotesc a les víctimes parlant “d’immigrants il·legals”, de “quotes”, de “respectar les lleis”. Són els mateixos que ahir van fer ascendir a Hitler, Mussolini, Franco, que donaren suport a les dictadures del Con Sud, que van mirar cap a una altra banda quan milions eren exterminats. Són els defensors d’un sistema que cal derrocar si volem defensar la humanitat i la vida.
Les xifres de l’horror
Tan sols en els vuit primers mesos de l’any més de 300.000 refugiats han creuat el Mediterrani, superant als 219.000 que ho aconseguiren durant l’any 2014. Però molts altres no van tenir tanta “sort”. Tot i que les xifres són difícils d’estimar, ja que no hi ha el menor interès per part dels governs en treure-les a la llum, diferents organitzacions humanitàries calculen que només en el mes d’agost han mort 2.400 persones ofegades tractant d’arribar a les costes europees, mentre desenes de milers més esperen a que arribi la seva oportunitat per a jugar-se la vida intentant completar aquesta mateixa travessia. Aquestes xifres cal emmarcar-les en unes altres: en l’actualitat més de 60 milions de desplaçats per diferents guerres i conflictes armats, dels quals uns 20 milions són refugiats, es mouen pel món. Un horror així no es coneixia des de la Segona Guerra Mundial.
Tot i que els grans mitjans de comunicació només parlen de les “màfies de traficants” per a ocultar les veritables causes que hi ha darrere d’aquesta barbàrie, no és difícil d’entendre que l’origen d’aquesta són les intervencions militars de l’imperialisme, i els conflictes armats que les diferents potències- i les seves multinacionals associades- alimenten per tal de controlar el mercat mundial de matèries primeres, rutes comercials i àrees geoestratègiques. La immensa majoria d’aquests refugiats fugen de la destrucció que s’ha instal·lat en una àmplia franja de territori, que des d’Àsia Central s’estén fins l’oceà Atlàntic, travessant Orient Mitjà i gran part del centre i nord d’Àfrica.
Geografia de la barbàrie
Afganistan. Els 13 anys de presència militar d’EEUU i la OTAN (abandonaren el país oficialment en 2014, tot i que segueixen desplegats 10.000 militars nord-americans) han constatat el complet fracàs de la invasió del 2001. Els talibans tornen a controlar, o com a mínim a tenir presència, gran part del territori; mentre, el govern de Kabul- un conglomerat corrupte a les ordres d’Occident i lligat a les xarxes mafioses del tràfic d’heroïna- segueix saquejant l’economia afgana. D’Afganistan surten el 12% dels refugiats que arriben a Europa, molts d’ells dones que fugen de les condicions de semiesclavitud i violència brutal sota la qual són obligades a viure.
Iraq. De la mateixa manera que a Afganistan, la invasió nord-americana del 2003 només va servir per sumir el país en el caos més absolut, i afavorir l’aparició de grups gihadistes patrocinats pels grans aliats d’Occident en la zona: Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. Les tropes nord-americanes van provocar el col·lapse de l’economia i els serveis socials, estenent la pobresa a gran part de la població. Aquesta va ser la base que va permetre el posterior desenvolupament de l’Estat Islàmic, que avui en dia controla el territori sunita i s’ha estès també cap a Síria.
Síria i Líbia. Les protestes i l’agitació social sorgides arran de l’esclat revolucionari (l’anomenada Primavera Àrab) van suposar un gran perill pels interessos imperialistes: la perspectiva de que un genuí moviment dels treballadors i les classes oprimides poguessin derrocar a tota una sèrie de governants, aliats i col·laboradors de les potències occidentals, era molt real. Per a descarrilar aquests processos tant EEUU com la UE no dubtaren- recolzant-se en Turquia i en les monarquies del Golf Pèrsic, amb Aràbia Saudita al capdavant- en promoure un procés contrarevolucionari, finançant i armant grups lligats al integrisme gihadista. La guerra a Síria i a Líbia són l’exponent més clar d’aquesta estratègia. De Síria (amb 11 milions de desplaçats) són el 43% dels refugiats que arriben a Europa, i pel que fa a Líbia ja hi ha mig milió de desplaçats interns (d’una població de 6 milions).
Banya d’Àfrica. Una de les zones més pobres i més assolades per la fam del planeta, i també de major presència imperialista a causa de la seva situació geoestratègica tant per al transport de mercaderies i de petroli com per al contraban d’armes. Somàlia amb un 3% del total i Eritrea amb un 10% són dos dels principals orígens de refugiats en direcció a Europa. En el cas somali la causa és la interminable guerra que pateix des de fa 24 anys, i pel que fa a Eritrea s’ha instal·lat des de la seva independència un govern dictatorial i repressiu, que ha implantat un servei militar que pot prolongar-se per més de tres dècades (una de les principals causes de fugida del país).
Sudan del Sud. Aconseguí la seva independència el 2011 i va ésser acceptada i saludada per totes les grans potències com “la nació més jove del món”, un reconeixement en el qual, sens dubte, van tenir molt a veure les seves importants reserves petrolíferes i el desig per part de les grans multinacionals d’obtenir concessions en el sector (es calcula que alts funcionaris del govern es van apropiar fins el 2012 de més de 4.000 milions de dòlars dels ingressos del petroli). Per altra banda, Sudan del Sud (com la majoria de les nacions africanes) és un Estat artificial conformat sobre una multitud d’ètnies sempre fàcilment manipulables per uns i altres interessos capitalistes. En 2013 va esclatar un conflicte armat entre els dos principals grups ètnics, els nuer i els dinka, l’origen del qual no va ser aliè a la rapidesa amb la que les companyes petrolieres xineses es van instal·lar en el jove Estat en detriment de les seves oponents nord-americanes. Des de llavors Sudan del Sud ha patit una sangria de 50.000 morts, 500.000 refugiats i més de cinc milions de desplaçats.
Nigèria. Dirigida des de la seva independència per governs corruptes al servei dels grans monopolis capitalistes, nacionals i internacionals, és un altre exemple clar del espoli que pateix Àfrica. Tot i els seus ingents recursos energètics, 8 de cada 10 persones viuen amb menys de dos dòlars al dia, l’esperança de vida és de 52 anys, l’analfabetisme entre els joves arriba al 83% i no existeix cap tipus de serveis socials o sanitaris. A aquesta situació, i també gràcies a ella, s’ha afegit en els darrers anys l’activitat armada de Boko Haram (la guerrilla gihadista), provocant una guerra que ha causat més de dos mil morts i més de 1.300.000 desplaçats. Nigèria aporta un 5% dels refugiats que arriben a Europa.
Els anteriors són només alguns dels casos més importants; hi ha molts altres conflictes sorgits en els darrers anys: a Costa d’Ivori, República Centreafricana, Mali, República Democràtica el Congo, Burundi (Àfrica); per no parlar de les agressions que el poble de Palestina i del Líban pateixen periòdicament des de l’Estat d’Israel, o la guerra permanent a Iemen i Pakistan. A aquests casos caldria afegir les xifres de morts i desapareguts a l’Amèrica Llatina i Amèrica Central: només a Mèxic es calcula en 80.000 les víctimes del narcotràfic i la violència de l’exèrcit i la policia durant els darrers deu anys. I, tot i que són pocs els que en parlen, a l’interior d’Europa hi ha milers de desplaçats i refugiats: segons les últimes dades de la Frontex (Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors) uns 30.000 kosovars, 900.000 ucraïnesos i milers de serbis i macedonis busquen refugi en els països del nord i el centre del continent europeu. Les accions militars del imperialisme europeu i nord-americà també són els responsables.
Tanques i murs contra els refugiats. “Socialisme o barbàrie”
L’actuació dels líders polítics europeus per a afrontar aquesta onada de refugiats no té tampoc res de casual. Què es pot esperar d’uns dirigents a les ordres a les ordres del gran capital i que apliquen als seus propis pobles les polítiques criminals de l’austeritat i les retallades! Si envien sense problemes a la seva pròpia gent a la misèria i enfonsen països com Grècia en la catàstrofe...per què actuarien millor amb els que arriben de fora? La crisi econòmica els ha fet més innecessaris, ja que el capitalisme europeu, amb les seves successives reformes laborals, ha convertit a la força laboral autòctona en mà d’obra barata i precària.
Més enllà de la xerrameca habitual sobre solidaritat i drets humans, el veritable pla de tots els governs europeus és intentar que aquests refugiats no arribin als seus països; als que ho aconsegueixen els emmagatzemen en autèntics camps de concentració (en condicions infrahumanes) i busquen expulsar-los el més aviat possible. Les declaracions del Primer Ministre britànic, David Cameron, referint-se als emigrants retinguts en el Pas de Calais com una “plaga”, o del nostre catòlic ministre d’interior Jorge Fernández Díaz qualificant de “goteres que inunden una habitació” als que són apallissats per la policia marroquí i la Guàrdia Civil a la tanca de Ceuta i Melilla, parlen per sí mateixes. Els mateixos governants que fa uns mesos celebraven el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín aproven i financen tota classe de murs i tanques que tracten de blindar Europa. Són en total set zones tancades les que ja existeixen o estan en construcció amb aquesta finalitat: 12,5km a la província turca d’Erdine (finançada a més amb 3 milions d’euros de fons comunitaris); 30km entre la frontera búlgara i turca (també construïda amb fons de la UE i que ara es pretén ampliar 80km més); 132km de tanques de quatre metres d’alçada per a separar Hongria de Sèrbia; 12km a Melilla i 8km a Ceuta; i el projecte de posar tanques també a l’extrem francès de l’Eurotúnel en el Pas de Calais.
Els refugiats arriben en primera instància a països europeus empobrits i greument afectats per la crisi capitalista com Bulgària, Grècia, Macedònia o la mateixa Itàlia o l’Estat espanyol, però la seva situació no promet millorar si aconsegueixen accedir a les seves principals destinacions, és a dir, a països del centre i nord d’Europa. El cas d’Alemanya, que és el principal objectiu al qual pretenen arribar la majoria dels refugiats, és bastant clarificador al respecte. Els refugiats són apilats en campaments propis de zones de guerra, amb escassetat de serveis mèdics i problemes d’higiene, alhora que el govern limita les ajudes econòmiques a aquests centres, cosa que empitjora considerablement les condicions de vida dels que hi són internats. Paral·lelament, s’incrementa el número de deportacions, que batran rècords aquest any, i es planteja des de la CDU d’Angela Merkel, però també des del SPD i els Verds, derogar o limitar el dret d’asil.
Per altra banda, més enllà de les declaracions hipòcrites de Merkel i altres membres del govern, es manté una permissivitat absoluta amb els atacs racistes de les bandes neonazis, encoratjats a més per la pròpia retòrica antimmigració de la classe política alemanya. Tot això forma part d’una mateixa estratègia: dissuadir a nous refugiats de tractar d’arribar a Alemanya, alhora que pressionen a altres països europeus, com Itàlia i Grècia, per a que s’encarreguin de fer la feina fosca i retinguin en els seus propis territoris a aquells que aconsegueixin arribar a les seves costes.
No hi ha cap solució sota el capitalisme a aquesta situació, més enllà de la violència i la repressió. La creixent crisi del sistema no fa més que augmentar les tensions interimperialistes, i això es tradueix en més guerres, més conflictes i més zones del món que cauen sota una situació de pobresa i terror, quelcom del qual ja ni la pròpia Europa escapa, tal i com indiquen casos com els de Ucraïna i Kosovo. Les grans organitzacions internacionals, com la ONU, mostren també la seva inoperància i la seva impotència front aquesta situació ja que no deixen d’ésser en última instància eines del propi imperialisme. Sens dubte, la crida de Rosa Luxemburg “Socialisme o Barbàrie” resulta totalment profètica en aquest cas, i defineix la única alternativa que té la humanitat per a escapar de la misèria d’un capitalisme en ruïnes.
