“Des del punt de vista de les condicions econòmiques de l'imperialisme, és a dir, de l'exportació de capitals i del repartiment del món per les potències colonials “avançades” i "civilitzades”, els Estats Units d'Europa, sota el capitalisme són impossibles o són reaccionaris… Sota el capitalisme és impossible un procés uniforme de desenvolupament de les diferents economies i dels diferents estats. Sota el capitalisme, per restablir de tant en tant l'equilibri trencat, no hi ha un altre mitjà possible més que les crisis en la indústria i les guerres en la política”.

Lenin, Sobre la consigna dels Estats Units d'Europa, 25 d'agost de 1915.

Poques setmanes abans de la cimera de la UE de desembre, Sarkozy va haver de fer callar les dures crítiques que des de sectors de la burgesia francesa es feien contra Alemanya per la imposició contínua dels seus interessos. L'argument principal de Sarkozy va ser que la unitat amb Alemanya, i per tant el manteniment de la UE i de l'euro, és la garantia perquè existeixi la pau i per evitar el conflicte. En parlar de conflicte no es referia a evitar un en abstracte, sinó als greus enfrontaments entre França, Gran Bretanya i altres països europeus amb Alemanya, que van desembocar en dues guerres mundials.

El fracàs de la cimera Europea del 9 de desembre

L'últim exemple d'aquestes greus tensions es va viure a la cimera europea del passat 9 de desembre que suposadament havia de salvar l'euro. Cameron, defensant els interessos de la burgesia financera britànica es va negar a signar el pacte fiscal que Merkel i Sarkozy van presentar conjuntament, i que tots els altres països membres de l'euro van acceptar per pura debilitat. El pacte, a més d'un atac furiós contra la classe obrera europea, posa negre sobre blanc l'interès de la burgesia alemanya per controlar directament tant els pressupostos dels països europeus com el seu sistema financer. Això últim és el més perillós per a la burgesia anglesa. Cameron exigia, d'una banda, que no s'inclogués la proposta de limitar les transaccions financeres de l'euro a l'eurozona, la qual cosa deixa fora a les institucions financeres britàniques que guanyen milers de milions gràcies a aquestes operacions especulatives, i per un altre, que no s'aprovés un impost sobre transaccions monetàries que, en teoria, recaptaria 48.000 milions d'euros anuals, la meitat dels quals procedirien d'entitats financeres britàniques. Però Cameron no va obtenir resultats i es va negar a signar el pacte.

Encara que és cert que Gran Bretanya és una potència de segon nivell, com França, el seu sistema financer, la coneguda City, és el més poderós del món després de Wall Street. Representa gairebé un 10% dels ingressos públics per impostos, un 8,5% del PIB, un 34% del comerç britànic i un milió de llocs de treball directes i indirectes. A més gestionen un 80% dels hedge funds de tota Europa, mouen el 70% del mercat secundari global de bons del Tesoro, i el 50% del mercat dels derivats. Cada dia es manegen a la capital anglesa més euros que en tota la resta d'Europa junta.

En l'època que vivim de decadència del sistema capitalista, l'època de l'imperialisme, el capital financer domina per sobre dels altres. La burgesia europea i molts dels xerraires que els segueixen ataquen furiosament la decisió de Cameron de no seguir a ulls clucs a Merkel i Sarkozy, però l'única cosa que fan tots és defensar els interessos de la seva pròpia burgesia financera. Aquestes tensions empitjoraran en el proper període, doncs pel 2012 fins els més optimistes pronostiquen una altra nova recessió, la qual cosa posarà una vegada i una altra l'existència de l'euro i de la unió europea en la picota.

Els orígens de la UE i els estats nacionals

Si alguna cosa va ajudar al desenvolupament de la Unió Europea, fins i tot fins al punt d'aconseguir la unió monetària, va ser el llarg període de creixement econòmic que es va viure en les dues últimes dècades del segle XX. Després de la II Guerra Mundial, Europa estava absolutament destruïda i les revolucions obreres amenaçaven l'existència del sistema capitalista. La URSS s'havia convertit en un exemple a seguir per a milions de treballadors europeus, malgrat la seva deformació estalinista. En aquestes circumstàncies la burgesia nord-americana, abans de perdre-ho tot, va venir a salvar al capitalisme europeu invertint, a través del Pla Marshall, grans quantitats de diners en la reconstrucció.

Així és com Alemanya, encara que perdés una part del seu territori, va poder reconstruir la seva indústria, erigint-se en la principal potència europea. Però Alemanya, que havia de competir al mercat mundial, xocava amb la poderosa economia d'EUA, Japó i la URSS. Necessitava unir recursos i ampliar el seu mercat. Així van arribar els primers acords de l'acer i el carbó que més tard portarien al Mercat Comú Europeu, a la Comunitat Econòmica Europea, a la Unió Europea i a l'euro.

Alemanya va ser sempre la potència dominant d'aquests acords, especialment després de la caiguda del Mur de Berlín que va incorporar d'un dia per a un altre als 16 milions d'habitants d'Alemanya de l'Est, convertint-se en una geganta de 81 milions d'habitants al centre d'Europa. A més, la caiguda de l'estalinisme va suposar que tot l'est europeu es convertís en un mercat fàcil a explotar per bancs i empreses alemanyes (i austríaques) sense pràcticament competidors.

Encara que aquesta supremacia no agradava gens a la burgesia francesa ni britànica, el creixement econòmic va donar l'oportunitat a França i Gran Bretanya d'aprofitar-se de la seva força i, a través dels tractats europeus, de beneficiar-se econòmicament, la qual cosa tranquil·litzava als més nacionalistes. A més, les ajudes als països europeus més febles (en agricultura, infraestructures, etc.) es van convertir en gran negoci, doncs es donaven a canvi de generosos contractes amb les grans potències europees. Per exemple, Alemanya és el primer exportador de productes manufacturats als països de l'Europa mediterrània, el segon és França. També Gran Bretanya exporta més del 50% a països de la UE; per tant, els grans països contents i els petits també, tot semblava gairebé perfecte. Alguns van creure que una unió federal, del tipus dels Estats Units d'Amèrica era possible a Europa.

Però la crisi va venir a posar totes les contradiccions latents damunt la taula d'un cop de puny. Com el marxisme havia explicat des de fa gairebé un segle, uns Estats Units d'Europa sota el capitalisme era alguna cosa utòpica i reaccionària.

L'estat nacional capitalista, que es va crear després de revolucions i guerres (inclosos els EUA), que va revolucionar les forces productives i les va fer avançar històricament, es va veure sobrepassat per elles. El desenvolupament econòmic va saltar per sobre de les fronteres a través del comerç mundial significant, en paraules de Trotski, “l'ensorrament de l'estat nacional com a unitat econòmica independent”. I és que encara que “la nació o l'estat continua existint com un fet cultural, ideològic i psicològic ha estat privada de les seves bases econòmiques”.

L'auge del comerç mundial i l'avanç de les forces productives van crear una nova realitat, el mercat mundial, que es va transformar en l'escenari d'una batalla aferrissada entre grans potències que defensen interessos contraposats. L'experiència històrica és clara: la lluita pels mercats va portar a la Primera i la Segona Guerres Mundials i a moltes de les guerres que avui s'estan lliurant a l’Àfrica, l’Orient Mitjà, etc. En època de crisi els mercats minven i la conquesta pel que queda d'ells es fa més aferrissada. Les velles nacions “amigues” en el passat s'enfronten per defensar els seus interessos i a les seves grans empreses!

Això ha convertit a l'estat en un obstacle absolut perquè l'economia es desenvolupi, doncs els interessos nacionals prevalen sobre el desenvolupament econòmic. Les tensions entre potències mundials, entre potències regionals o entre països fins i tot febles no són més que la conseqüència de la defensa dels interessos dels capitalistes de cada país per sobre dels altres, en la qual només pot guanyar el més fort.

L'actitud de Merkel, criticada per molts per voler defensar massa als seus bancs i empreses imposant fèrries mesures econòmiques que estan allargant la recessió, només expressa de manera més intensa i agressiva la tendència de totes les economies estatals. D'altra banda, totes aquestes mesures amb les quals diuen defensar la Unió Europea estan accelerant el caos econòmic, i per tant tendeixen a la desintegració no a la unitat. L'actitud de Gran Bretanya és un exemple de com aquestes tendències poden aguditzar-se en el proper període. Fins i tot hi ha veus que defensen la sortida dels països mediterranis de l'euro per utilitzar la devaluació de les seves antigues monedes i augmentar la seva competitivitat exportadora. La veritat és que això enfonsaria brutalment les economies d'aquestes nacions, molt més febles i dependents del mercat mundial. Per als treballadors ni dins ni fora de l'Europa capitalista hi ha una sortida. La classe obrera necessita aixecar la seva pròpia alternativa, la lluita per una Federació Socialista que escombri la dictadura del capital financer i sotmeti les forces productives a una planificació democràtica en benefici de la immensa majoria de la població.

 

La Federació Socialista d'Europa, l'única alternativa per als treballadors

 

Sota la idea que la UE ens beneficiava a tots se'ns han demanat sacrificis des de fa anys. El Tractat de Maastrich, signat en 1992, tenia la màxima de “finances sanejades” i “pressupostos equilibrats”. Això va portar a una època de privatitzacions a tota Europa, a retallades en les despeses públiques i en les condicions laborals, i a l'enfonsament dels nivells de vida que els treballadors havien conquerit en el període anterior. L'entrada de l'euro ara fa 10 anys va venir a aprofundir tot l'anterior sumant un element més: la pujada brutal dels preus. A l'Estat espanyol s'han publicat nombrosos estudis que afirmen que des de l'entrada en vigor de l'euro, els salaris han pujat un 14% mentre que la cistella de la compra ho va fer un 48%, l'habitatge un 66% i el transport entre un 45% i un 58%. La pèrdua de poder adquisitiu, o parlant clar, l'empobriment, ha estat el veritable fruit que ha recollit la classe obrera en aquesta UE.

Això no només ha ocorregut als països perifèrics. La classe obrera alemanya, primer amb l'excusa de la reunificació i més tard, en 2003, amb la de “Salvar Europa” va sofrir un atac darrere l'altre. Si el 1995 la subocupació afectava al 15% de la massa laboral, avui afecta al 25% (7,3 milions de persones). Els minijobs que ara pretenen implantar aquí, ens els venen com un lloc de treball de poques hores on cobraras 400 euros, però el que expliquen els treballadors alemanys és que, primer, la mitjana salarial de les minifeines és de 230 euros! I, segon, que estan contractant a treballadors en minifeines per després pagar-los la resta d'hores en negre. Aquests minijobs no donen dret ni a accedir a la sanitat ni a altres drets socials. Mentre la burgesia alemanya fa el negoci del segle, la classe obrera alemanya sofreix la precarietat i l'explotació.

Davant això hi ha sectors de l'esquerra que parlen de la necessitat d'una Europa dels Pobles, la qual no ataqui ni la sobirania d'aquests ni la seva “expressió democràtica”. Per exemple IU exigeix “un funcionament veritablement democràtic de totes les institucions europees, inclòs el Banc Central Europeu”.

Però les institucions europees, igual que les de cada país, no són més que institucions capitalistes que defensen interessos capitalistes. El Banc Central Europeu, malgrat algunes tensions temporals, dictamina sobre la base dels interessos de la gran banca alemanya, principalment. Pensar en la seva democratització és utòpic. El capitalisme ha mantingut una certa careta de democràcia durant unes dècades perquè el creixement econòmic i alguns factors polítics s’ho van permetre, però avui això s’ha acabat. No hi ha sobirania ni econòmica ni política en l'era de la dictadura del capital financer.

L'única democràcia i sobirania real només poden venir de la mà d'una Europa Socialista i en ella no caben cap de les institucions creades per la burgesia per dominar i oprimir, ni econòmica ni políticament. Només expropiant a la burgesia del seu capital, que en realitat no és més que la riquesa robada als treballadors; nacionalitzant la banca i les grans empreses sota el control democràtic dels treballadors i combinant tot el potencial productiu i la qualificada mà d'obra europea; abolint les fronteres, alhora que cada nacionalitat tingui plens drets democràtics (inclòs el d'autodeterminació); reduint la jornada laboral perquè tots puguin treballar i acabar amb la xacra de l'atur… només així hi hauria una veritable democràcia europea. Amb l'actual nivell tecnològic, planificant racionalment les forces productives existents, alliberant l'activitat econòmica del lucre parasitari dels capitalistes, una federació Socialista d'Europa imprimiria un desenvolupament econòmic tal, que la sanitat, l'educació, la cultura, l'habitatge i tot allò que imprimeix a la vida un caràcter de dignitat, es convertirien veritablement en universals, de qualitat i serien accessibles per a tots. Un desenvolupament veritablement humà de l'economia que tindria en compte, en els fets i no en declaracions hipòcrites que sempre s'incompleixen, el medi ambient, per permetre que visquéssim en harmonia amb el nostre entorn natural. Hi ha força per construir aquesta societat, i no està en les institucions “democràtiques” del capital, sinó en la lluita dels treballadors unida a tots els sectors oprimits per aquest sistema. Els treballadors i joves grecs estan ensenyant-nos el camí.

Com Trotski va defensar al 1929: “A través de l'oposició, l'avantguarda del proletariat europeu els diu als actuals governants: per unificar Europa és necessari primer de tot arrencar el poder de les vostres mans. Nosaltres ho farem. Nosaltres unificarem a Europa. Nosaltres la unificarem contra el món capitalista hostil. Nosaltres la transformarem en una poderosa base de suport del socialisme combatiu. Nosaltres la convertirem en la pedra angular de la Federació Socialista Mundial


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA