Després d'arribar a un acord al juny pels ministres d'Economia i Finances de l'Eurozona, el passat 20 d'agost, i després de vuit anys de xantatge econòmic i polític, es posava oficialment fi al "rescat" grec.

Immediatament, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE) es congratulava que "per primera vegada des del 2010 Grècia pot mantenir-se dempeus per ella mateixa". El comissari europeu d'Afers Econòmics, Pierre Moscovici, ho qualificava de "moment històric per a Grècia i per a l'Eurozona" perquè "posa fi simbòlicament a una crisi existencial de la nostra moneda única". Per la seva banda, Donald Tusk, president del Consell Europeu, ho celebrava així a Twitter: "Ho heu aconseguit! Felicitats a Grècia i als seus ciutadans per finalitzar el programa d'assistència financera. Amb grans esforços i solidaritat europea, heu aprofitat l'ocasió".

Quin és el saldo de les polítiques d'ajust?

Alexis Tsipras, el traïdor que va vendre al poble grec en lluita, que es va arrossegar davant els dictats dels capitalistes signant un tercer rescat que va aixafar les aspiracions de transformar la societat del poble grec, i de milions de treballadors a Europa, és ara elogiat fins a la sacietat per aquests senyors com un "gran estadista", gràcies a la "responsabilitat" del qual s'han evitat mals majors al país i a la Unió Europea.

El mateix Tsipras, amb unes enquestes desfavorables i amb les eleccions generals a un any vista, participa d'aquesta campanya propagandística per fer creure als grecs que el malson ja ha acabat, i que estan davant d'un "canvi d'era". En un intent de reprendre el seu perfil més social i tractar de recuperar una mica d'autoritat, ja ha anunciat que la prioritat del govern serà “el restabliment dels convenis col·lectius [eliminats al 2012] i l’increment del salari mínim interprofessional [reduït en un 22 %]”.

Però, siguem concrets, quin és el saldo de les polítiques d'ajust imposades a Grècia? En l'última dècada la seva economia ha estat devastada, convertint el poble grec en un dels més pobres de la UE; són ja més de 400.000 els emigrats econòmics, majoritàriament joves, a la recerca d'un futur fora; més del 35% de la població està en risc de pobresa o exclusió social i el 40% dels menors de 35 anys a l'atur; els salaris s'han reduït un 40% i les pensions s'han retallat en tretze ocasions; la despesa pública general es va reduir un 36% entre 2009 i 2015, mentre que el finançament als hospitals ho va fer en més de la meitat, en aquest mateix període.

I següent qüestió, més enllà de la propaganda interessada i el cinisme que exhibeix la burgesia europea: han resolt quelcom aquests plans? S'ha acabat l'austeritat? Està l'economia grega, si més no, en millors condicions que abans de la crisi?

"El rescat haurà acabat sobre el paper, no a la realitat"

L'acord per a posar fi al rescat i alleujar el deute -la contrapartida que li ofereixen a Tsipras- inclou complir amb totes les reformes ja pactades, com ara la nova retallada en les pensions per 2019. Però a més a més, el país grec ha de seguir sotmès, almenys fins al 2022, a una "vigilància reforçada". Un groller eufemisme utilitzat per tractar d'encobrir que seguiran amb els controls trimestrals de la troica, especialment en sis àmbits: privatitzacions, administració pública, fiscalitat, benestar i sanitat, mercat laboral i situació dels bancs grecs. Gairebé res...

Per si no quedava clar, Moscovici també advertia: "Que ningú imagini que ja no es necessita disciplina o que ja no es necessiten reformes o que es poden oblidar les lliçons del passat".

De fet, basant-se que l'economia porta 5 trimestres consecutius creixent, que la previsió per 2018 i 2019 és d'un increment del 1,9% i del 2% del PIB respectivament, i que tant 2016 com 2017 han acabat amb un superàvit primari -abans del pagament dels interessos del deute- per sobre del 4% del PIB (a costa, això sí, de les retallades socials i la pujada d'impostos que han sostingut els treballadors i les capes mitjanes), ara exigeixen un objectiu de superàvit del 3,5% fins a 2022 i del 2,2% fins ¡2060! Quin tipus de sobirania és aquesta que exigeix una submissió de mig segle?

Quant a l’alleugeriment del deute, el que hi ha és un ajornament d'aquest, ni tan sols s'ha plantejat cap tipus de lleva. S'amplia en 10 anys el venciment d'una part dels préstecs (96.000 milions d'euros), i es concedeix una moratòria també d'una dècada, fins a 2033, per començar a tornar-los i pagar els seus interessos. Després de l'últim desemborsament de 15.000 milions, Atenes compta amb una liquiditat de 24.100 milions, de manera que en principi no necessitarà demanar diners als mercats en 22 mesos.

Però el llast que suposa un deute públic que frega el 180% del PIB (109% abans dels diferents "rescats"), amb unes taxes de creixement ridícules (més encara si tenim en compte que l'economia es va contraure un 30% a l'última dècada) i amb una situació catastròfica de la banca grega, els crèdits impagats o dubtosos ascendeixen ni més ni menys que al 48% del total (8 vegades més que el 2008), no queda cap mena de dubte sobre la fragilitat de la situació -que segueix afectant de ple a tota Europa- i que les pròximes generacions seguiran pagant el deute i les conseqüències socials dels memoràndums. En la seva edició del 24 de juny Financial Times, en una ostentació de sinceritat, apuntava: "Grècia és encara extremadament vulnerable. La seva capacitat per a captar diners en els mercats encara és incerta. Si hi hagués un xoc advers en l'economia, els rescats tornarien un cop més ".

El poble grec ho té clar. Com assenyalava a la BBC una dona d'Atenes que va perdre la feina fa tres anys: "El rescat haurà acabat sobre el paper, però no a la realitat".


Militant