Solidaritat amb la lluita dels treballadors contra el sabotatge dels capitalistes!

 

En els últims anys s'ha produït una campanya histèrica i verinosa dels grans mitjans de comunicació internacionals contra la revolució veneçolana i particularment contra Hugo Chávez. La campanya ha estat especialment virulenta a l'Estat espanyol. Al president veneçolà se li acusa contínuament de "dictador", a pesar que des de 1998 ha guanyat 16 processos electorals i que la immensa majoria dels mitjans de comunicació del país són privats i obertament hostils a la revolució. Ara també se’l vol vincular amb el "terrorisme", com recurrentment fa l'imperialisme i la dreta contra totes les persones o organitzacions a les quals vol criminalitzar. Curiosament, els mateixos mitjans que s'esquincen les vestidures per la suposada falta de democràcia a Veneçuela van donar el cop d'estat que es va produir en aquest país a l'abril de 2002; un cop organitzat a la vista de tots per l'imperialisme, la patronal, la cúpula de l'església i la dreta que pretenia instaurar un règim de terror contra els treballadors, camperols i joves, com el qual es va produir després del cop contra Allende el 1973. Va ser gràcies a que les masses van sortir al carrer pel que es va frustrar el cop contra Hugo Chávez i el mateix es pot dir del que va passar el passat 30 de setembre a l’Equador, amb l’intent colpista contra el president Correa. És el poble oprimit, i no els mitjans al servei dels poderosos, l'únic que lluita de forma decidida i està realment interessat en la defensa dels drets democràtics.

Els mitjans de comunicació al servei dels capitalistes tenen moltes raons per a mentir sobre el que ocorre a Veneçuela.  Mentre en la resta del món els governs es dediquen a salvar als banquers amb diners públics, a aplicar contrareformes laborals, a augmentar l'edat de jubilació i a retallar la despesa en la salut i l'educació públiques, a Veneçuela la revolució bolivariana ha aplicat polítiques que intenten prendre la direcció oposada. Una de les primeres mesures de Chávez va ser impedir la privatització de l'empresa petrolera estatal PDVSA, que ja estava decidida pels capitalistes veneçolans de connivència amb les multinacionals imperialistes. Per primera vegada en la història del país s'ha dedicat una part important dels ingressos que proporciona el petroli a la lluita contra la pobresa i les desigualtats socials. L'índex de pobresa i l'analfabetisme s'han reduït de forma important. Tot això, als capitalistes no els interessa molt que es conegui. Davant la dificultat de negar l'evidència d'aquestes millores la premsa burgesa les qualifica de "populisme".

Amb tot, la conquesta més important de la revolució veneçolana, i que suposa un perill major per als capitalistes, és haver despertat a la vida política conscient a milions de joves, treballadors i camperols, que estan lluitant per acabar amb el capitalisme i per la transformació socialista de la societat.  Els estrategues de l'imperialisme volen evitar costi el que costi que els treballadors del "primer món" s'inspirin en el procés revolucionari que s'està produint a Veneçuela i que afecta a tot el continent llatinoamericà. La rebel·lió social que s'està produint a França contra les mesures d'atac del govern de Sarkozy, dintre d'un procés de lluita cada vegada més generalitzat a tota Europa, és un clar indicatiu que la preocupació dels capitalistes pel contagi de la revolució està bastant fonamentada.

 

El paper dels treballadors en el futur de la revolució

 

Encara que la revolució ha demostrat la seva força i tenir el suport de la majoria de la societat en l'última dècada, enfrontant-se amb èxit al cop, a l'atur patronal i als desafiaments en el front electoral, el perill de contrarevolució continua. En aquests moments, la tàctica de l'imperialisme i de la dreta a Veneçuela és desgastar-la des de dintre, minant la moral de les masses mitjançant el sabotatge de l'economia per part dels empresaris veneçolans i estrangers. Els empresaris privats veneçolans i estrangers han tancat des de 1998 més de 6.000 empreses en el país, a pesar d'haver rebut nombroses garanties, ajudes i fons de l'estat per a les seves inversions. En lloc de produir es dediquen a especular en el mercat de divises i porten a terme tot tipus de maniobres per a omplir-se les butxaques mentre el poble segueix sofrint penalitats. El resultat del sabotatge a l'economia per part dels capitalistes, amb la connivència de sectors de la burocràcia de l'estat està sent el de pujar cada vegada més els preus, precaritzar i explotar la mà d'obra, etc. Aquesta situació és possible perquè, a pesar de tots els avanços, la revolució no s'ha completat. Mentre es mantingui la propietat capitalista de la banca, les fàbriques i la terra i una estructura estatal burgesa la revolució seguirà en perill. Les eleccions parlamentàries del passat 26 de setembre són un advertiment ja que a pesar de la victòria del PSUV la reacció ha escurçat molt les distàncies respecte a eleccions anteriors.

L'única manera que la revolució consolidi i ampliï la seva base de suport social és avançant ràpidament cap a una economia estatalitzada i planificada democràticament i un estat revolucionari basat en consells de treballadors i comunals formats per delegats elegibles i revocables. En la lluita per dur la revolució pel camí del socialisme els treballadors juguen un paper decisiu. De fet, el control obrer, l'ocupació de fàbriques i la nacionalització dels sectors clau de l'economia, aspectes fonamentals perquè la revolució avanç cap al socialisme està sent un tema de debat molt ampli entre els treballadors veneçolans, que han desenvolupat una rica experiència en aquests anys de revolució.

En els últims anys s’han refermat els atacs contra la classe obrera veneçolana per part dels capitalistes i d'aquells sectors de la burocràcia que no volen que la revolució avanci. El cas més greu i representatiu el tenim a Mitsubishi (MMC), a l'Estat Anzoátegui, on dos treballadors van ser assassinats per lluitar contra la política explotadora de la multinacional japonesa i avui mateix aquesta multinacional manté l'acomiadament de més de 260 treballadors, incloent els dirigents del sindicat revolucionari SINGETRAM. Aquests treballadors acomiadats són, en la seva immensa majoria militants del PSUV, i representen l'avantguarda més organitzada i més conscient de la revolució. El cas de MMC és el més conegut però no l'únic. Molts altres treballadors que donen suport la revolució veneçolana estan sent atacats pels capitalistes i els sectors més conservadors de la burocràcia estatal amb la finalitat d'impedir que la classe obrera, tal com ha plantejat el president Chávez, es posi al capdavant de la revolució. Que això succeeixi o no és el que decidirà, efectivament, el destí de la revolució. D'aquí la importància de la solidaritat internacional amb els els treballadors veneçolans en lluita.

La gira que realitzarà Félix Martínez, dirigent sindical de la planta MMC Mitsubishi, membre de la Coordinación Nacional de la Unión Nacional de Trabajadores (UNETE) i militant del  PSUV i de Ali Quero, dirigent estudiantil de la Universitat dels Andes (ULA) i militant de la J-PSUV, és una oportunitat única que ens permetrà, als treballadors i joves de l'Estat espanyol, conèixer de primera mà el que està ocorrent a Veneçuela, endinsar-nos en el cor mateix de la lluita revolucionària que la classe obrera i de la joventut veneçolana està lliurant per una societat socialista i treure totes les lliçons i tasques que d'aquestes lluita es desprenen.

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA