El motor de la revolució
La característica essencial que defineix a qualsevol revolució és l’entrada de les masses a l’escena. Aquesta entrada se sol donar sempre d’una forma confusa i contradictòria. Les masses (i de vegades fins i tot els dirigents naturals que les encapçalen quan esclata la revolució) saben el que no volen: la pobresa, la corrupció, la barbàrie i degradació pròpies del capitalisme, però no saben encara el que volen. O més ben dit, saben el que volen (ocupació, vivenda, etc.) però no li han posat encara nom, manquen d’un pla de lluita i un programa concret capaços de convertir aquests anhels en realitat. Això ho descobriran sobre la marxa, en base a la seva pròpia experiència. L’objectiu dels quadres revolucionaris no és altre que el d’acompanyar aquesta experiència i accelerar-la; saber lluitar colze a colze amb les masses i ajudar a que aquest procés inconscient es faci conscient: que el desig d’un canvi radical a les condicions de vida esdevingui un programa i un pla d’acció concret per dur a la pràctica aquest desig.
Els que intenten oposar la revolució bolivariana a totes les altres dient que no és una revolució “clàssica”, que és un revolució inèdita o peculiar, obliden (i volen fer-nos oblidar als altres) que totes les revolucions –com tots els éssers humans i tots els processos- som peculiars, és a dir: estem dotats d’especificitats que ens fan únics però alhora tenim trets comuns que permeten comparar i aprendre d’altres experiències. Si no fos així qualsevol tipus d’estudi, anàlisi científic o diagnòstic seria impossible.
De fet, la revolució russa va ser prou peculiar i inèdita. La classe obrera, avantguarda de la revolució socialista, representava un percentatge mínim de la població (molt menor al que representa el proletariat avui a Veneçuela, per cert). Les masses no van entrar en revolució seguint a un partit revolucionari sinó a un capellà, el pope Gapon, i no es proclamaven en absolut socialistes sinó que demanaven al tsar (a qui li deien Pare) que solucionés els seus problemes. Només a través d’una dura experiència (i d’un programa i una actuació correctes per part de l’avantguarda revolucionària) van arribar al socialisme. De la mateixa forma, a Portugal el 1974, les masses van entrar a l’escena no en resposta a la crida d’un partit revolucionari, sinó animats per un cop dels militars d’esquerres. A Veneçuela, Chávez i la seva proposta d’acabar amb la IV República i transformar el país van ser la via a través de la qual es van expressar les masses.
L’èxit o el fracàs de qualsevol revolució depèn de si és capaç de transformar radicalment les condicions de vida de les masses que li donen suport i d’oferir una vida millor. Això a la Veneçuela d’avui significa coses molt concretes: acabar amb els problemes de desproveïment, substituir els ranxos per vivendes de qualitat i a un cost accessible, substituir l’ocupació en l’economia informal per llocs de treball estables amb salaris dignes, drets socials i beneficis, etc.
Aquest és un primer punt que no hem d’oblidar mai. Les revolucions tenen data de caducitat, si no s’aprofita el moment en el que comptem amb el suport massiu i entusiasta de les masses per resoldre els problemes d’aquestes, abans o després l’escepticisme (que per a la revolució actua com una espècie de virus que va minant totes les seves defenses) es farà amb sectors de les masses que donen suport a la revolució, començant per les capes més desesperades i menys ideologitzades d’aquestes. Com explica sovint Alan Woods, és impossible fer una revolució a mitges. “Es pot pelar una ceba capa per capa, però no pots caçar un tigre pota per pota”. I, per descomptat, el capitalisme s’assembla molt més a un tigre que a una ceba.
D’on ve la revolució bolivariana
L’enorme suport que va dur Chávez al govern el desembre de 1998 malgrat la campanya nacional i internacional en contra orquestrada per l’imperialisme (“populista”, “colpista”, “dictador”, etc.) responia al desig del poble veneçolà d’un canvi radical. El suport a les eleccions a la Constituent de l’any següent, l’aprovació de la Constitució el desembre de 1999 i la nova victòria a l’elecció presidencial de desembre de 2000 van ser resultat d’aquest mateix desig de canvi.
Com tots els processos revolucionaris anteriors, el nostre es caracteritza per una creixent polarització social: una unitat i lluita de contraris, revolució i contrarevolució, en pugna constant entre si. A les eleccions presidencials del 6 de desembre de 1998 Chávez va obtenir 3.590.557 vots per 2.633.667 de Salas Romer, principal candidat al voltant del qual s’agrupaven les forces burgeses. Al referèndum aprovatori de la Constitució Bolivariana, aquesta rep el suport de 3.630.666 persones (40.000 més de les que van votar per Chávez un any abans). Participen al referèndum 4.137.509 i l’abstenció representa al voltant de 6 milions de persones, poc més del 60%. A les presidencials de desembre de 2000 Chávez incrementa el seu suport en 700.000 vots (4.258.228) i l’oposició en prop de 600.000 (2.554.283).
La primera tàctica de l’imperialisme i la burgesia veneçolana davant l’avenç arronsador de l’huracà bolivarià va ser –com el mateix Chávez ha explicat- portar-lo de gira per tot el món i intentar comprar-lo. Quan van comprendre que Chávez no estava en venda, que era un home honest i disposat a mantenir-se fidel al poble que l’havia donat suport, van organitzar la campanya que tots coneixem amb l’objectiu de tombar-lo. Una campanya molt similar a la que han reeditat durant aquests últims mesos es va posar en marxa i van aconseguir que sectors importants de la classe mitjana, fins i tot molts que havien votat per Chávez el 1998, es passessin a les files de la contrarevolució. Un aspecte clau que els va permetre que aquella campanya tingués l’efecte buscat va ser que la revolució, que s’havia centrat en l’objectiu d’intentar demolir al menys una part de l’edifici polític de la quarta república, no havia avançat al mateix ritme ni molt menys en el terreny econòmic.
Algunes dades són eloqüents de fins a quin punt la revolució bolivariana havia deixat el flanc socioeconòmic descobert i el sabotatge dels capitalistes va poder colpejar les condicions de vida de les masses: l’atur va passar de l’11% el 1998 al 15% el 2002, l’atur disfressat sota la qualificació d’economia informal del 45% al 52%, l’alça dels preus de 1998 a 2002 va ser d’un 80% mentre el salari mínim va passar de 90.000 Bs. mensuals a 174.000 Bs. mensuals (menys d’un 50%). La depreciació del bolívar va ser constant (el tipus de canvi nominal amb el dòlar va passar de 607 Bs. com a promig l’any 1999 a 1.400 Bs. de promig el 2002 –avui el canvi oficial està en 2.715 i al mercat negre s’arriba a pagar a 4.000). Alguns efectes pràctics d’aquestes mesures van ser la caiguda del poder adquisitiu dels salaris i dels petits estalviadors, la pujada meteòrica dels lloguers i del preu dels productes bàsics. A més a més dels sectors populars i de la classe obrera, aquesta situació va colpejar molt especialment als estrats mitjà i baix de la classe mitjana, que van ser el blanc preferit de la propaganda i agitació contrarevolucionàries.
Les victòries revolucionàries de 2002 i la nova correlació de forces
Com ja hem dit abans, l’obertura de la negociació amb l’oposició després de la derrota del cop contrarevolucionari d’abril de 2002 i les crides als empresaris a incorporar-se a la construcció d’una nova Veneçuela van ser interpretats per la burgesia com un símptoma de debilitat. Recolzant-se en aquell deteriorament econòmic que ells mateixos havien generat, van fer servir la nova oportunitat concedida per la revolució per preparar el seu nou atac.
Les derrotes del cop i lock out patronal de 2002 van ser resultat de la mobilització i la consciència i instint revolucionari de les masses. Els que parlen de baixa consciència de la classe obrera i els sectors populars haurien de recordar que, quan molts dirigents donaven tot per perdut, s’amagaven i en alguns casos fins i tot s’havien rendit i avalat el cop, van ser les masses obreres i populars les que amb un encertat instint de classe es van fer al carrer, van envoltar els quarters i institucions, van envoltar el Palacio de Miraflores i van imposar la tornada del Govern bolivarià al poder.
Baduel i altres que van ser convertits en herois per la seva actuació durant aquells moments no van fer altra cosa que respondre a la pressió d’un poble que estava disposat a tot per impedir el derrocament del govern i el president que havien elegit. L’heroïsme i voluntat de les masses d’arribar fins al final va ser el factor sorpresa que els contrarevolucionaris no podien preveure ni comprendre, i el que al final els va derrotar.
Engels explicava que si la revolució desaprofita una oportunitat favorable per prendre el poder aquesta pot trigar anys a tornar-se a presentar. Aquesta llei històrica, que ha mostrat la seva validesa amb tantes revolucions al llarg de la història, és aplicable també a la contrarevolució. El que molts consideren una espècie de misteri quasi-sobrenatural de la revolució bolivariana (les repetides victòries electorals) té la seva explicació a la correlació de forces entre les classes extremadament favorable a la revolució que va crear a la societat veneçolana, primer, la llarga descomposició i decadència del capitalisme durant dècades i, posteriorment, les victòries aconseguides pel moviment revolucionari contra l’imperialisme i la contrarevolució burgesa.
Les victòries d’abril i desembre de 2002 van donar una “segona alenada” –com dirien els maratonians- a la revolució, i van generar una correlació de forces entres les classes absolutament favorable al proletariat i els altres explotats. Si a l’abril o desembre de 2002 el Govern revolucionari hagués decretat l’estatització (nacionalització) de la banca, les grans empreses i la terra sota control obrer com a primer pas per planificar democràticament l’economia i d’aquesta forma resoldre els problemes de les masses, la burgesia no hauria pogut oferir cap resistència. El que la revolució s’hagi perllongat tants anys és un reflex de tant favorable que segueix sent aquesta relació de forces però també de que no s’ha aprofitat fins ara aquesta situació favorable per donar el cop decisiu al capitalisme i fer irreversible la revolució. No n’hi ha prou amb una correlació de forces favorable, és imprescindible aprofitar aquesta situació tan favorable per dur la revolució fins al final.
Com vam guanyar el referèndum del 2004? Una lliçó que no hem d’oblidar
La victòria al referèndum d’agost de 2004 conté vàries lliçons que poden resultar molt útils per al moment present. Aleshores també vam veure com la ineficiència i fins i tot la traïció de la burocràcia reformista van ajudar a que la contrarevolució aconseguís forçar la convocatòria del referèndum. Després dels cops decisius que havien inflingit a l’economia durant 2002 i 2003, i la virulenta campanya anticomunista desenvolupada entre la classe mitjana des de 1999, els contrarevolucionaris s’esperaven poder imposar en el terreny electoral.
Certament, al referèndum la contrarevolució va aconseguir mobilitzar el gruix de la seva base social. Aquells sectors de la petita burgesia que van prendre els carrers durant el 2002 i les van abandonar desencantats després de la derrota de l’aturada patronal (com va evidenciar el fracàs de la guarimba organitzada per la contrarevolució el febrer-març de 2004) sí es van expressar massivament en el terreny electoral al referèndum. La contrarevolució burgesa va ampliar el seu suport electoral respecte de l’any 2000 en 1.500.000 persones, de 2.554.283 el desembre de 2000 a pràcticament 4 milions (3.989.008) el 15 d’agost de 2004. Prop d’aquells 4 milions s’ha mantingut el seu sostre electoral des d’aleshores, amb una lleugeríssima tendència a incrementar-se (al recent referèndum van arribar a 4.500.000, el seu pic més alt).
Però una de les grans lliçons del referèndum va ser que aquella mobilització massiva no els va servir de res. Aquest és un bon exemple de perquè diem que la correlació de forces des de 2002 és enormement favorable a la revolució. Quan la direcció revolucionària és capaç d’il·lusionar i mobilitzar a les masses obreres i populars els contrarevolucionaris no tenen cap oportunitat. El factor clau que decideix el referèndum de 2004 és que el chavisme passa dels 4.258.228 que havien reelegit President a Chávez el desembre de 2000 a 5.800.629 (1.600.000 vots més). Encara que una bona part de la classe mitjana que havia donat suport a Chávez el 1998 es passa a la reacció molta gent dels barris que mai havia votat, o ni tan sols estava inscrita en el REP, es mobilitza per ratificar a Chávez i donar el seu suport a la revolució. Els inscrits al Registre Electoral passen de 11.720.660 el desembre de 2000 a 14.037.900 l’agost de 2004.
Un element decisiu per mobilitzar a una part important d’aquelles capes que en el terreny electoral sempre s’havien caracteritzat per no participar van ser les mesures concretes millorant les seves condicions de vida que va prendre el govern durant la segona meitat de 2003 i la primera de 2004. Les Missions Barrio Adentro i Robinson van significar que milions de persones que mai havien tingut accés a l’educació i a atenció mèdica als seus barris per fi la tinguessin. Aquestes Missions i altres que les van seguir (Ribas, Sucre, Vuelvan Caras, Mercal... ) van despertar il·lusió i esperança, i van mobilitzar a milions de persones. La Missió Identidad també va fer que –per primer cop a la seva vida- centenars de milers d’immigrants, sinó milions, tinguessin drets civils i socials i deixessin de ser ciutadans de segona.
A més a més del que implicaven les Missions des del punt de vista socioeconòmic (moltes famílies humils rebien beques, ajuts, serveis als que abans no tenien accés, el que els permetia millorar una mica la seva situació econòmica), aquestes iniciatives revolucionàries van estimular la mobilització i participació política de les masses.
També els estrats baix i mitjà de la classe mitjana i els estrats superiors de la classe obrera van veure mesures com els controls de preus, la congelació dels preus dels lloguers o les mesures impedint que les hipoteques pugessin al mateix nivell que ho feia la inflació.
L’entusiasme creat per totes aquestes mesures es va ampliar amb la crida del president Chávez a organitzar la campanya per guanyar el referèndum des de la base. L’organització i mobilització de les bases des de baix (la batalla de Santa Inés, el desenvolupament de les Unitats de Batalla Electorals, etc.) va ser determinant per a la victòria. En molts casos les bases revolucionàries van passar per sobre dels dirigents locals i regionals, elegint els seus propis Comandos Maisanta, revocant a membres del Comando oficial de cada zona, etc. Un cop aconseguida la victòria, la crida de Chávez a no aturar-se, la seva promesa de no frenar ni negociar amb la contrarevolució i la seva crida a fer “la revolució dintre de la revolució va electritzar el moviment.
Aquell entusiasme va preparar una nova victòria abassegadora a les eleccions a Governacions i Alcaldies d’aquell mateix any, quan el mapa del poder polític regional i local veneçolà es tenyeix de vermell. Malgrat que el descontent amb molts dirigents locals i regionals era ja un fet, les masses van donar suport decididament a Chávez esperant que, un cop que la revolució –a més a més del poder executiu i legislatiu- tingués el control de les governacions i alcaldies, tot canviaria.
2005-2006: La direcció de la UNT desaprofita l’oportunitat de posar a la classe obrera al capdavant de la revolució
2005 i 2006 seran anys clau per a la revolució bolivariana i en particular per a la classe obrera. De gener a abril assistim a les primeres expropiacions d’empreses del procés revolucionari (Inveval i Invepal) i a la declaració per part del President Chávez del caràcter socialista de la revolució. Poc després denuncia per primer cop a l’enemic intern del burocratisme i la corrupció i crida a eradicar ambdues xacres.
Aquest gir a l’esquerra en el discurs i propostes de Chávez genera enormes expectatives a les masses i especialment entre els treballadors. L’aleshores Ministra de Treball, María Cristina Iglesias, a una reunió amb dirigents de la UNT crida als treballadors a ocupar les fàbriques tancades i posar-les a produir. Chávez presenta una llista amb més de 1.000 empreses abandonades o infrautilitzades i crida al moviment obrer a recuperar-les. L’1 de Maig de 2005 se celebra la que probablement ha estat la major marxa obrera d’aquest procés revolucionari sota la bandera del control obrer i de l’anomenada cogestió revolucionària (que en aquell moment per als treballadors significa bàsicament un primer pas cap al control obrer). El mateix Chávez tanca per primer cop la marxa de l’1 de maig, defineix com obrerista el seu govern i reitera la crida a que la classe obrera jugui un paper central en una revolució, que torna a definir com a socialista. És el torn de la classe obrera.
En aquell moment els reformistes comencen una intensa campanya per impedir que les expropiacions s’estenguessin i intenten sembrar la major confusió possible sobre el tipus de socialisme que hauríem de construir. En canvi, el bloqueig de la burocràcia només va poder tenir èxit a causa de que els dirigents de les diferents corrents de la UNT van desaprofitar un cop i un altre les magnífiques oportunitats que van tenir per mobilitzar i organitzar el moviment obrer.
El moment més dramàtic d’aquest procés va ser el II Congrés de la UNT, a finals de maig de 2006. Més de 2.000 dirigents sindicals de base van anar a aquest Congrés buscant un camí per posar a la classe obrera al capdavant de la revolució i portar aquesta fins al final. Des de la CMR vam defensar que només hi havia una forma d’aconseguir això: els sectors més a l’esquerra de la central –que a més a més tenien la majoria- havien de centrar el Congrés en un punt: la proposta d’un pla de lluita que plantegés organitzar Assemblees, Consells de Treballadors i Comitès a cada fàbrica per emprendre diferents objectius que centraven en aquell moment l’atenció de les masses.
Un objectiu clau per al moviment era la lluita per reelegir a Chávez. La UNT havia de posar-se al capdavant de “la batalla pels 10 milions” amb un programa de classe. Alhora, la UNT havia d’organitzar la presa i posada en funcionament sota control dels treballadors de totes les empreses tancades, en crisi o que estaven sent infrautilitzades i desenvolupar Consells de treballadors a cada centre de treball amb l’objectiu d’impulsar el control obrer, lluitar contra el desproveïment i el sabotatge econòmic dels capitalistes i la burocràcia. La UNT havia de proposar al mateix Chávez i al conjunt del moviment bolivarià aquest mateix pla i una proposta programàtica de classe per portar la revolució fins al final.
Aquestes van ser les nostres propostes. També vam explicar que si els sectors més a l’esquerra no plantejaven com a eix central del debat aquest pla de lluita sinó que centraven tot el debat en l’elecció de la direcció de la central sindical, estarien donant la batalla en el terreny més favorable per als reformistes i menys comprensible per a les masses. I així va passar: els reformistes van poder desviar l’atenció de quins eren els objectius del moviment obrer i tant els sectors ultra-esquerranosos com reformistes que volien escindir la UNT van tenir més fàcil el seu objectiu. L’escissió del Congrés ha significat la paralització a la pràctica de la UNT i ha impedit al moviment obrer durant els dos darrers anys dur a terme el paper que li correspon a la revolució.
El paper de la classe obrera
Una de les majors paradoxes de la revolució bolivariana és que malgrat que el President Chávez ha cridat en nombroses ocasions als dirigents sindicals revolucionaris a ocupar les fàbriques tancades, formar milícies obreres o construir Consells de Treballadors, aquestes crides han estat desoïdes. Quan s’ha organitzat la presa d’empreses ha estat per grups o assemblees de treballadors o sindicats de base sense orientacions clares ni un pla de suport i extensió de la lluita per part dels dirigents de la UNT. Aquest va ser el cas a Inveval, Fénix, Carol el 2002-2003, Invepal el 2004 o Sanitarios Maracay el 2006.
Aquesta absència d’una política correcta al capdavant de la classe obrera està sent una de les claus per les que la revolució –malgrat la situació tan favorable- no hagi pogut avançar cap a l’expropiació política i econòmica de la burgesia.
L’expropiació dels capitalistes i la construcció d’un estat revolucionari que construeixi el socialisme és un objectiu que, tal i com demostra l’experiència de totes les revolucions (la bolivariana inclosa), només pot realitzar el proletariat al capdavant de tots els oprimits. De fet, l’experiència tant dels círculos bolivarians el 2002 com de les Unitats de Batalla Electoral (UBEs) el 2004, -que després d’esclatar com a organismes embrionaris de poder popular no es van poder consolidar i estendre i van acabar dispersos i desorganitzats- és una confirmació més d’aquest fet. La burocràcia reformista va poder desactivar progressivament les UBEs en la mesura que aquestes estaven disperses i desorganitzades i que faltava una organització revolucionària de quadres actuant en el seu si que els donés un programa alternatiu al de la burocràcia per fer realitat l’esperada “revolució en la revolució” que havia proclamat el mateix Chávez. En última instància la causa d’aquestes mancances té una arrel objectiva: les UBEs no s’havien organitzat a les fàbriques ni es basaven en la classe obrera. Aquest és un perill que si no es corregeix també amenaça el desenvolupament dels Consells Comunals com a organismes revolucionaris i fins i tot el dels Batallons del PSUV com esquelet d’un genuí partit revolucionari.
Els sectors populars, el semiproletariat, etc., tenen un enorme potencial revolucionari i capacitat de lluita (com van demostrar les jornades del 12 i 13 d’abril de 2002) però a causa de les seves condicions de vida (marcades precisament per l’economia informal i tot el que l’acompanya: dispersió, dificultat per a lluitar i organitzar-se col·lectivament i desenvolupar una consciència col·lectiva) solen traslladar aquesta dispersió als seus mètodes. La forma de lluita essencial d’aquests sectors és l’explosió social i els seus mètodes es caracteritzen per l’espontaneïtat. És molt difícil que aquestes capes per si soles i al marge de la classe obrera puguin generar i sobretot mantenir estructures revolucionàries estables. La classe obrera és l’única que per les seves condicions de vida (agrupada col·lectivament en un centre de treball, enfrontada de forma objectiva i evident al seu explotador: el patró, etc.) pot genera estructures col·lectives estables capaces de substituir a les de l’estat burgès (assemblees, Consells de Treballadors, ...) sobretot si té una direcció al capdavant amb un pla de lluita i un programa en aquest sentit.
El problema de la classe obrera veneçolana fins ara és que els dirigents de les principals corrents de la UNT enlloc de presentar un pla de lluita o programa que ajudi a realitzar aquests objectius els ha obstaculitzat en paralitzar i dividir a la central amb polítiques ultra-esquerranoses i oportunistes que enlloc de posar a l’avantguarda obrera al capdavant del conjunt de les masses revolucionàries que integren el moviment bolivarià han tendit a dividir-la, separar-la de les masses i paralitzar-la.
De la victòria abassegadora de desembre de 2006 a la derrota de desembre de 2007
Malgrat l’absència d’una direcció revolucionària al capdavant de la classe obrera que presentés al moviment bolivarià i al mateix Chávez un pla de lluita per construir el socialisme, i del descontent creixent entre les masses amb la burocràcia, la revolució va obtenir a les eleccions presidencials de desembre de 2006 el major suport de tot el procés revolucionari.
Això, alhora que és una nova confirmació de la favorables correlació de forces per acabar amb el domini dels capitalistes i dur la revolució fins al final, era un missatge. Chávez va insistir durant la campanya en que l’objectiu era accelerar la marxa de la revolució. Per a sectors importants de les masses –després de dos anys sentint parlar de “revolució en la revolució”, fi del capitalisme i construcció del socialisme, lluita contra el burocratisme i la corrupció- aquesta victòria havia de significar un salt decisiu en l’avenç de la revolució, la solució definitiva a la gran majoria dels problemes que crea el capitalisme.
L’any 2007 començava amb el llançament del PSUV (que va ser vist per les bases com un cop a la burocràcia, el que va lliurar un enorme entusiasme reflectit en els 5.500.000 inscrits en dos mesos) i les nacionalitzacions de CANTV, Electricidad de Caracas i la Feixa de l’Orinoc. En canvi, poc a poc, l’expectativa de que el 2007 significaria el final de moltes d’aquelles xacres que pateixen les masses es va veure defraudada.
Les nacionalitzacions no van representar un canvi decisiu en la gestió o els serveis d’aquestes empreses des del punt de vista de les masses. Altres nacionalitzacions demandades pel moviment obrer com SIDOR o Sanitarios Maracay i que haurien ajudat a posar a la classe obrera en primera línia en suport al procés revolucionari van ser frenades per la burocràcia.
Els plans de construcció de vivendes, crèdits i subsidis a les compres d’aquestes, etc., lluny d’eradicar el problema del dèficit d’habitatges es troben en un coll d’ampolla que impedeix satisfer ja no el dèficit d’habitatge acumulat sinó fins i tot la demanda existent a curt termini. La voluntat del govern i en particular de Chávez per fer front a aquest problema és inqüestionable, mai s’ha dedicat tants diners a ajuts a la construcció de vivendes, però any rere any s’incompleixen els objectius de cases construïdes. Per què? Fonamentalment perquè els empresaris privats de la construcció i la banca privada només busquen el màxim benefici i sabotegen directament i indirecta aquests plans socials. Al ritme actual de construcció de vivendes trigarem vàries dècades en solucionar el problema de la vivenda, i això amb sort.
En el terreny de l’ocupació, les xifres oficials diuen que hem tornat a l’11% de 1998 i a estar altre cop per sota del 50% d’economia informal. Però, a part de decisions tan dubtoses com treure de les estadístiques d’atur als beneficiats per beques de les Missions, el cert és que si tenim en compte que el PIB i el consum han tingut els majors índexs de creixement en dècades –impulsat per l’increment de l’ingrés petroler i les polítiques governamentals de redistribució de la riquesa i augment de la despesa social- la creació d’ocupació, especialment al sector privat de l’economia, és més aviat decebedor. La poca ocupació creada ha estat a obres fomentades o finançades per l’estat però generalment a través de cooperatives o contractistes que en la seva majoria paguen als treballadors salaris molt baixos, en condicions precàries, etc. Al sector públic enlloc d’incorporar massivament a joves de les contractistes o cooperatives a les plantilles de les empreses matriu (PDVSA, etc.) es manté la subcontractació i amb ella la precarietat i inestabilitat en l’ocupació. El resultat és que la informalitat segueix afectant a gairebé la meitat de l’economia i que l’expectativa de qualsevol treballador: tenir un treball fix i de qualitat que permeti veure amb seguretat el present i el futur de la seva família, segueix sense veure’s satisfeta.
El problema de fons és que malgrat les xifres de creixement econòmic més altes de la història recent de Veneçuela els empresaris veneçolans segueixen preferint treure els diners del país i especular a invertir-lo en la creació d’empreses i llocs de treball. Aquesta malaltia, que afecta al capitalisme a tot el món, a Veneçuela arriba a uns nivells encara majors a causa del caràcter extremadament paràsit de la burgesia nacional i el seu odi a la revolució.
El sector manufacturer privat, que és el que més treball genera, segueix sense recuperar els nivells d’abans de 2002. Mentre els bancs de l’estat dediquen a inversions al voltant d’un 55% de la seva cartera, els privats dediquen al voltant del 20%. El resultat és que en l’últim any els bancs privats va incrementar un 35% els seus beneficis, aprofitant l’augment del consum per centrar-se en crèdits a curt termini i la venda de productes que els garanteixen beneficis ràpids i sense complicacions, com les targetes de crèdit i dèbit, etc. Mentrestant, els bancs públics carreguen amb tot el pes dels crèdits a cooperatives, compres de vivenda, ajuts a la producció, etc.
Com ja hem dit, les Missions i altres mesures socials van ser molt importants el 2003 i 2004 perquè van significar oxigen per a moltes famílies, especialment si tenim present que el 2002 i 2003 l’economia havia caigut més d’un 18%. Però després de quatre anys de creixement econòmic (que el mateix Govern ha destacat) les expectatives naturals de millorar que té cada persona –amplificades a més a més pel fet que estem al bell mig d’una revolució l’objectiu de la qual és acabar amb les xacres del capitalisme, i animades pel mateix discurs revolucionari del President- xoquen cada cop més clarament amb el que és possible aconseguir en una economia que segueix sota el domini dels capitalistes. Coses que en el 2004 eren passes endavant per a sectors significatius de les masses avui ja no són suficients.
Molts joves que surten de les Missions busquen un treball estable i amb un salari que els permeti viure dignament i no el troben. El 66% de les cooperatives creades durant el procés revolucionari romanen inactives. Quant més complex és el problema que la revolució ha d’afrontar més impossible resulta resoldre’l sense tocar la propietat privada dels mitjans de producció i amb això els interessos dels capitalistes i de la mateixa burocràcia. La política de crear Missions que actuïn de forma paral·lela a les empreses privades o a l’estat burgès troba cada vegada més obstacles. Les Missions Rivas i Sucre han trobat més problemes que la Robinson i Barrio Adentro. Molts dels mòduls sanitaris que s’havien de construir no s’han fet perquè les empreses privades no els construeixen. Al Mercal, que al principi va ajudar a oferir alguns productes bàsics a bon preu, creixen les denúncies de corrupció. Ni tan sols una cosa tan estratègica com el comerç exterior (la importació i exportació de productes amb els que s’intenta pal·liar l’escassetat d’alguns productes bàsics) està en mans de l’estat sinó d’empreses privades que hi fan negoci. El resultat és que el desproveïment s’agreuja.
Per què tres milions de chavistes no van anar a votar?
Tots aquests factors són determinants perquè certa sensació de cansament i frustració comenci a desenvolupar-se entre sectors de les masses. En aquell context, la campanya de la burgesia contra la reforma va poder tenir un efecte entre els sectors menys ideologitzats de les masses que donen suport a Chávez i la revolució. Les masses només poden sacrificar el seu avui a canvi del seu demà fins a cert punt, deia Lenin. Les masses tampoc són homogènies, es composen de sectors diferents que treuen conclusions diferents en moments diferents. Juntament amb l’avantguarda, amb els més conscienciats políticament, hi ha sectors que si no veuen resultats concrets comencen a dubtar i poden caure abans en l’apatia.
Sectors creixents de les masses estan cansats de sentir parlar de socialisme i seguir patint les contradiccions i xacres del capitalisme. De veure com mentre ells segueixen fent sacrificis hi ha dirigents que, disfressats amb la boina vermella, s’enriqueixen, es compren cotxes de 200 milions de bolívars i es prenen whiskys amb els capitalistes. El mateix President fa poc va cridar l’atenció sobre aquest problema i va dir que aquesta no pot ser la revolució de les “hummers” (luxosa camioneta made in USA molt preuada per alguns buròcrates) i els whiskys, però en això, com en altres punts, tampoc hi ha hagut mesures decisives. Aquest és el punt central.
El resultat del 2-D no significa que les masses hagin deixat de donar suport a Chávez, sinó que volen mesures decisives i una part d’elles està començant a cansar-se d’esperar. Els tres milions d’abstencionistes del 2-D i fins i tot molts més són perfectament recuperables i mobilitzables amb una condició: que la revolució passi a l’ofensiva i prengui de forma urgent mesures que demostrin a la pràctica i no amb paraules que el socialisme significa una millora dràstica a les seves vides comparat amb el capitalisme.
Cap concessió a la dreta!
Les primeres mesures anunciades per diferents ministres en el sentit de flexibilitzar el control de preus per a alguns productes, amb l’objectiu que els capitalistes importin i produeixin més i així “es comenci a corregir els problemes d’abastiment” van precisament en el sentit oposat al que necessitem. El resultat d’aquestes accions, si finalment es porten a terme, serà que el desproveïment continuarà però els productes seran encara més cars que ara.
“No hi ha productes perquè el govern ens posa controls i no podem obtenir prou beneficis i aleshores preferim no produir o importar menjar. El govern ha d’abandonar aquestes polítiques intervencionistes i donar-nos facilitats perquè invertim”Això és el que els paràsits contrarevolucionaris de Fedecámaras han vingut plantejant des de fa mesos a la revolució. Ara, aprofitant la commoció de la derrota, els anomenats empresaris bolivarians s’han sumat al cor demanant liberalitzar els preus i uns quants dirigents bolivarians hi han accedit.
Si el govern accepta aquesta lògica, enlloc de denunciar-la com el que és: un xantatge i boicot per part de la burgesia, i basar-se en la mobilització de les masses per treure el seu poder als capitalistes, estarà posant-se la corda al coll. Cedir a la pressió dels empresaris (bolivarians inclosos) només pot dur a un empitjorament de les condicions de vida de les masses (nous augments de preus, més escassetat, atacs als drets laborals i socials...), el que significa una greu amenaça per a la revolució.
Hem d’explicar que de mantenir-se molt temps i ampliar-se aquestes concessions podrien minar greument el suport social a la revolució. Així va passar a Nicaragua, on l’acceptació per part dels dirigents sandinistes de la lògica del mercat, de que perquè els capitalistes invertissin era necessari fer-los concessions, “crear un marc adequat”, etc., va portar a que es disparessin els preus, augmentessin els acomiadaments i tancaments d’empreses i es desmantellessin poc a poc moltes mesures de les que es queixaven els capitalistes però que havien estat favorables per a les masses. El resultat va ser que els seus plans per desgastar la revolució es van veure facilitats, les bases revolucionàries van caure en la desmoralització i una part d’elles fins i tot va acabar votant a la contrarevolució.
No estem avui en aquella situació ni molt menys, i el context nacional i internacional en el que es desenvolupa la revolució bolivariana és molt més favorable per seguir avançant. La contrarevolució tindrà incomparablement més difícil el seu objectiu a la pàtria de Zamora i Bolívar que a la de Sandino, però la condició indispensable per derrotar els plans és que els activistes i militants revolucionaris lluitem dintre del PSUV i del moviment revolucionari per un programa que resolgui els problemes de les masses de l’única forma possible: traient el control dels punts estratègics de qualsevol economia moderna: la banca, les principals indústries i la terra a la burgesia.
Què fer?
La debilitat convida a l’agressió. Si el govern cedeix i flexibilitza uns pocs productes, els empresaris no diran “què tolerants! No són tan dolents com crèiem, invertirem”. Intensificaran el sabotatge i tornaran a la càrrega exigint més concessions. El mateix argument sobre flexibilitzar el control de preus per ajudar a revitalitzar la inversió privada es podria aplicar a totes les altres mesures que ha pres el govern durant els darrers anys per intentar impedir el sabotatge econòmic de la burgesia.
El fet que no s’atreveixin (per ara) a plantejar de cop tots els seus objectius –i que hagin d’anar poc a poc i mesurant cada pas que fan- demostra que la contrarevolució és conscient que la correlació de forces els és encara desfavorable i que la dreta bolivariana no té arrels sòlides entre les bases del moviment. Però, perquè aquesta correlació de forces favorable es mantingui i no sigui desaprofitada, és fonamental que els revolucionaris passem a l’ofensiva. Actuar el més ràpid possible i amb la major audàcia.
Entre les bases del PSUV i del moviment bolivarià predomina una idea absolutament correcta i molt positiva: la de que la reforma constitucional va ser sabotejada per la pròpia burocràcia i que hem de lluitar per dur-la a la pràctica des de baix. Alguns sectors proposen presentar una nova reforma recollint les firmes necessàries: el 15% del REP. D’altres proposen combinar això amb l’ús d’un instrument com les lleis Habilitants per dur a la pràctica, abans de proposar una nova reforma, tota una sèrie de mesures que ajudin a resoldre els problemes més urgents de les masses.
Propostes com l’estat socialista, els Consells de Treballadors, l’expropiació dels capitalistes i per descomptat totes les mesures socials (reducció de jornada, etc.) són imprescindibles perquè la revolució pugui seguir avançant. És imprescindible construir un front únic dels militants i col·lectius revolucionaris que coincidim en aquests plantejaments (Batallons del PSUV, Consells Comunals, Comitès de Terra Urbans -CTUs-, sindicats classistes, Frente campesino Ezequiel Zamora, Frente de Trabajadores de empresas en Cogestión y ocupadas –FRETECO-, etc.) per organitzar assemblees a cada centre de treball i barri i aprovar un programa que inclogui aquests punts i altres més que responguin a les necessitats i demandes de les masses obreres i populars.
Un primer punt ha de ser lluitar contra el desabastiment. Cal crear Comitès contra el Desabastiment, l’acaparament i la pujada de preus a cada centre de treball i a cada barri en els que participin sindicats, Consells Comunals, organitzacions camperoles, CTUs, etc. Alhora a cada fàbrica hem de conformar Consells de Treballadors, com ja hi ha a les empreses que van ser recuperades pels treballadors, per desenvolupar el control obrer i lluitar contra les maniobres i el sabotatge que exerceixen els patrons, tant contra els drets dels treballadors com contra els del conjunt del poble, acaparant productes, encarint preus, etc.
Allí on es redueixi la producció, es tanquin fàbriques o els empresaris es neguin a processar les collites, treure la producció, etc., hem d’organitzar la presa d’aquestes empreses i posar-les a funcionar a ple rendiment sota control obrer i social. Juntament a això és imprescindible impulsar i organitzar milícies obreres i populars per defensar la revolució dels feixistes i respondre a qualsevol nova ofensiva contrarevolucionària.
Hem de posar en marxa aquest pla i alhora presentar al President Chávez i al Govern un pla de lluita de les bases revolucionàries per completar i fer irreversible la revolució. La primera mesura d’aquest pla ha de ser l’estatització (nacionalització) sota control obrer de la indústria agroalimentària (començant pel Grup Polar i altres empreses del sector). Aquesta és l’única alternativa viable que permet afrontar el problema del deproveïment des d’un punt de vista revolucionari, enfront a les propostes que estan presentant els reformistes i que només signifiquen concessions a la dreta.
Estatització (nacionalització) ja de la banca, els monopolis privats i la terra sota control obrer! Per una economia socialista planificada democràticament!
A aquestes mesures s’haurien d’afegir altres com: expropiació de les principals indústries de construcció i dels grans propietaris que posseeixen blocs sencers d’edificis (els anomenats terratinents del ciment) per oferir vivendes a baix preu als joves, treballadors i els sectors populars. D’aquesta forma seria possible emprendre un pla per construir 400.000 vivendes anuals i resoldre en cinc o sis anys el problema del dèficit d’habitatge. Els capitalistes han demostrat a les darreres quatre dècades que ells ni poden ni volen resoldre aquest greu problema.
També és imprescindible elevar els salaris dels treballadors (colpejats per una inflació que prevista inicialment en un 17% podria arribar aquest any a un 24%). El govern ha de decretar una escala mòbil que permeti apujar els salaris automàticament el que pugi la inflació. Juntament a això és imprescindible reduir la jornada laboral per repartir el temps de treball sense reducció salarial i que hi hagi treball per a tots. Cal acabar amb la terciarització en el sector públic incorporant com a treballadors amb els mateixos drets, condicions laborals i salari a tots els treballadors que avui treballen per a empreses i institucions de l’estat per fora de la plantilla d’aquestes (cooperatives, contractistes,...) Juntament a això hem d’instaurar el control obrer en el sector privat, així com ocupar i exigir l’expropiació de totes les empreses tancades, infrautilitzades o que vulnerin greument els drets dels treballadors i siguin emprades per sabotejar la revolució.
El punt central és la necessitat d’estatitzar la banca, els principals monopolis industrials i la terra sota control obrer. Aquesta és l’única forma de garantir que la riquesa que genera el poble treballador veneçolà amb el seu esforç no és malbaratada, emprada per a especular o treta fora del país en el seu exclusiu benefici per les multinacionals imperialistes i la burgesia criolla venuda (com passa des de fa segles) sinó que serveix per a planificar democràticament l’economia en funció de les necessitats socials i no de la cerca del màxim benefici privat per part d’una elit de paràsits. Això permetria disposar dels recursos necessaris per finançar plans massius d’obres públiques, construcció de vivendes, etc., concedir crèdits als petits propietaris, productors i artesans a interessos baixos i en condicions impossibles d’oferir per la banca privada, que només busca omplir les seves butxaques explotant i sagnant als petits comerciants.
Per una Veneçuela Socialista que obri el camí cap a la Federació Socialista dels Pobles de l’Amèrica Llatina i el Carib!
La millor defensa és un bon atac. Aplicar aquestes mesures, basant-se alhora en la mobilització i organització des de baix de les bases revolucionàries obreres, populars i estudiantils, és la millor forma d’avançar-se a qualsevol campanya mediàtica i desestabilitzadora contrarevolucionària i demostrar tant als sectors més endarrerits de les masses com a la classe mitjana que l’única forma de garantir la propietat de la seva casa, del seu cotxe, del seu lloc de treball i millorar el seu nivell de vida és expropiant a aquella petita minoria d’oligarques que es nega a crear noves indústries i llocs de treball tan necessaris per al país, que prefereix especular en els mercats financers a construir cases o donar crèdits per a la producció o la vivenda, que hipotequen a la classe obrera i la classe mitjana i després ens treuen el que és nostre si no podem pagar els alts interessos que ens exigeixen, etc.
Els capitalistes i la burocràcia enquistada dintre de la revolució posaran el crit al cel davant d’aquestes propostes. Diran que això és comunisme, autoritarisme, que és impossible. No és per casualitat, aquestes mesures colpegen directament els seus interessos. Però si posem a la pràctica aquestes mesures les masses (també els sectors menys conscienciats políticament) veuran no en paraules sinó en fets que amb el socialisme no tenen res a perdre i sí molt a guanyar.
La riquesa que el conjunt del poble treballador hem produït durant dècades ha de pertànyer al poble a través de la seva nacionalització per part d’un estat revolucionari que es basi en la planificació local, estatal i nacional dels Consells de Treballadors, Comunals i Estudiantils, sota el control no de la burocràcia i els capitalistes sinó dels treballadors, camperols i altres explotats. Només d’aquesta manera podrem construir una autèntica democràcia participativa i protagònica i forjar la Veneçuela democràtica i socialista per la que lluitem.
Una revolució socialista triomfant a Veneçuela s’estendria inevitablement a la resta de l’Amèrica Llatina. Cuba, Bolívia, Equador, serien imantats amb el seu exemple, però no només aquests: les masses de la germana Colòmbia, a potències com l’Argentina, Brasil o Mèxic, que estan suportant les condicions econòmiques brutals que genera la crisi i la decadència mundial del capitalisme, veurien que el socialisme no són paraules sinó una realitat concreta i a l’abast de la mà. La classe obrera i la joventut dels països capitalistes avançats, que també està sent sotmesa al major atac contra les seves condicions de vida en dècades, també es veuria inspirada pel nostre exemple revolucionari i trobaria en una Veneçuela socialista un punt de referència per a la lluita contra el capitalisme.
La revolució bolivariana ha entrat en el seu compte enrere. Davant de nosaltres només hi ha dos camins: o expropiar als capitalistes, esdevenir la primera revolució socialista victoriosa del segle XXI i obrir la porta a la revolució socialista mundial, o cedir a la pressió dels capitalistes, el que inevitablement significa (i més d’hora que tard) –com va dir el Che- fer una caricatura de revolució, defraudar a les masses i ser derrotats.
