Julio Borges, dirigent del partit contrarevolucionari Primero Justicia, en una entrevista al programa d’Ernesto Villegas a VTV, En Confianza, explicava que el resultat tan ajustat del referèndum era un “missatge del poble” a l’oposició i al govern “perquè ens entenguem, ens dediquem a solucionar els problemes i abandonem el clima d’enfrontament”. Com se solucionen els problemes i alhora se supera el clima d’enfrontament segons el Sr. Borges? Molt fàcil: en primer lloc, “no polititzant més el país”. És a dir: res de socialisme, control obrer, poder popular. “El govern el que ha de fer és deixar de gastar els diners en altres països com Cuba o Bolívia, o de polititzar les institucions amb propostes socialistes, i solucionar els problemes de la població”. Aquest és el discurs que Borges i el seu partit, aliat del PP espanyol i del PAN mexicà, llencen insistentment des de fa mesos. Això sí, immediatament, tant Borges com altres dirigents contrarevolucionaris ens avisen: “la reforma constitucional ja ha estat rebutjada” pel que “els cinc motors (per construir el socialisme) estan fosos” i l’estat socialista, la possibilitat d’expropiar empreses, els Consells de treballadors, no poden ser plantejats.
És com si algú et digués : « has de construir una casa però, atenció!, no podràs fer servir maons, tampoc ciment, ni per descomptat aigua; això sí, aquí tens tota la sorra que vulguis. I se m’oblidava: et lligaré una mà a l’esquena”. El sentit de l’anomenada reconciliació és ben clar: no és més que una estratagema, un regal enverinat de l’oposició contrarevolucionària perquè el Govern bolivarià l’accepti (el que significaria un suïcidi polític), o en el cas que el rebutgi, llençar una nova ofensiva al carrer i als mitjans de comunicació amb la idea de que Chávez és el culpable del clima d’enfrontament, que és autoritari, prepotent, etc.
Fins ara, el President Chávez ha plantejat que no hi ha negociació ni conciliació possible amb la IV República, que sota el capitalisme no hi ha sortida per al poble veneçolà i els altres pobles de l’Amèrica llatina i del món, i que l’objectiu de construir el socialisme es manté. A la Reunió amb Organitzacions Socials d’Uruguai del dimarts 18 de desembre Chávez va tornar a ratificar aquestes idees. En canvi, la pressió dels sectors reformistes del moviment bolivarià en el sentit de negociar amb l’oposició està sent més insistent i organitzada que a cap altre moment al llarg dels últims anys.
Aquests sectors són conscients que, fins i tot, si per ara no puguessin arribar al 100% dels seus objectius, és a dir, obrir una mesa de negociació amb l’oposició i arribar a algun tipus d’acord explícit o implícit per frenar la revolució, la intensa pressió que estan exercint sí els pot permetre alentir la marxa de la revolució i introduir algunes propostes que venien plantejant en petit comitè des de fa temps: eliminar totalment, o al menys flexibilitzar, els controls sobre els capitalistes, particularment el control de preus (i més aviat que tard, inevitablement, el control de canvis); frenar qualsevol temptació d’expropiació o nacionalització; impedir el desenvolupament i extensió dels Consells de Treballadors; …
Tot i així, les conclusions que treuen de la derrota electoral les bases revolucionàries van en un sentit diametralment oposat al de la burocràcia. La idea més estesa és que la revolució ha d’intensificar la seva marxa enlloc de moderar-se, resoldre problemes llargament ajornats com l’alta taxa d’economia informal (gairebé el 50% de l’economia) i l’atur, el dèficit d’habitatges, el desabastiment, la inseguretat ciutadana, la corrupció…
Una de les demandes més sentides és justament la necessitat d’una depuració interna de la dirigència bolivariana que erradiqui a aquesta burocràcia pro-capitalista que s’ha anat consolidant a la gran majoria de ministeris i institucions i que cada cop tendeix a fusionar de forma més clara els seus objectius i interessos amb els de la burgesia.
De la lluita entre aquesta voluntat de les bases revolucionàries per avançar cap al socialisme i l’intent de la quinta columna burocràtica –amb el suport de la burgesia- de frenar aquest avenç dependrà el destí de la revolució bolivariana. És una lluita oberta, el resultat de la qual no està definit encara i en el que la pròpia actuació dels revolucionaris i particularment dels activistes i dirigents obrers, estudiantils i populars (quin programa i plans d’acció defensem i quina tàctica i mètodes emprem per lluitar per ells) serà un factor determinant.
A on va dur la negociació del 2002?
La crida a negociar amb la contrarevolució i frenar la revolució no és nova al nostre procés revolucionari. Sectors de la direcció, en diferents ocasions, l’han plantejat i sempre que aquesta línia s’ha imposat el seu efecte pràctic no ha estat precisament el de reconciliar els veneçolans sinó el contrari: envalentir a la reacció, desorientar i desarmar ideològicament a les bases revolucionàries i permetre que els contrarevolucionaris passessin a l’ofensiva.
El cas més evident va ser la negociació oberta després que derrotéssim el cop d’abril de 2002. El “diàleg” va permetre desaprofitar la correlació de forces extraordinàriament favorable per acabar amb el poder econòmic i polític dels capitalistes que havia creat la insurrecció de masses del 12 i 13 d’abril. L’oposició va emprar les meses de negociació com a caixa de ressonància amb la que va agitar i va reagrupar a la seva base social i va preparar el següent assalt: l’aturada patronal de desembre de 2002 i gener de 2003, de la que ara mateix fa 5 anys.
Cal recordar-ho: només la intervenció audaç i decidida des de baix d’una avantguarda de treballadors prenent els centres petrolers i posant-los a produir, acompanyats per les comunitats populars properes, va infondre nous ànims al conjunt del moviment, va arrossegar a sectors decisius de la Força Armada Nacional i va deixar clar a les bases contrarevolucionàries que no n’hi havia prou amb cassolades i tancar els negocis unes setmanes per fer caure a Chávez. Això va sembrar divisió i dubtes a les files contrarevolucionàries i va retornar la iniciativa i el control de la situació al camp revolucionari.
Qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la! Aquest moment en el que, després dels resultats del 2 de desembre, hi ha un ambient general de reflexió i recerca d’idees en el si del moviment revolucionari pot ser una bona oportunitat per repassar els punts d’inflexió que ha tingut fins ara el nostre procés revolucionari i fer-ne balanç. Quin ha estat el motor de la revolució? Què ens ha fet avançar a cada moment i què ens ha fet retrocedir? Quines mesures han ajudat a organitzar, mobilitzar i elevar el nivell de consciència de les masses i quines han desmobilitzat i desorientat a aquestes i li han donat una oportunitat a la contrarevolució?
Per què és impossible un acord amb els capitalistes?
Aquells que defensen negociar amb l’oposició haurien de començar per respondre a una pregunta molt senzilla: per quina raó quan Chávez els va cridar a negociar el 2002 el resultat no va ser cap reconciliació sinó que els empresaris van respondre a la mà estesa pel govern amb un tancament patronal que va portar el país gairebé a l’abisme? I això malgrat que en aquell moment cap dirigent bolivarià cridava a construir el socialisme ni a trencar amb el capitalisme, i que el Govern fins i tot es va mostrar disposat a concedir ajuts als empresaris i els va cridar a sumar-se a la contrucció d’una Veneçuela amb justícia social i progrés.
És que potser va ser responsabilitat de Chávez o dels revolucionaris –com sostenen cínicament els contrarevolucionaris- per polititzar el país? Evidentment no. La causa va ser que –com ara- els capitalistes veneçolans no podien acceptar cap transformació decisiva de l’economia o la societat, ni tansols mesures reformistes en benefici de les masses que qüestionessin mínimament els seus privilegis. Sobre tot, el que la burgesia no pot acceptar (ni perdonarà mai a Chávez) és el seu discurs parlant de revolució, que va oferir la via que les masses obreres i populars estaven buscant des de feia dècades per intentar canviar de dalt a baix el país i les ha seguit animant a avançar fins avui.
Com ha explicat el mateix Chávez correctament en moltes ocasions, la revolució bolivariana no obeeix a un desig individual seu ni a la voluntat d’un grapat de revolucionaris, sinó que neix de les condicions de vida al límit per a milions de persones que ofereix el capitalisme a Veneçuela i internacionalment. L’oligarquia veneçolana va vendre els recursos del país durant dècades i es va dedicar a viure de rendes, el resultat el coneixem tots: atur, extensió de l’economia informal, davant l’absència d’ocupació digna i estable i el tancament massiu d’empreses (especialment intens després del desastre del “divendres negre”), lumpenització de sectors populars i fins i tot de capes significatives de la classe mitjana. A la decadència econòmica s’afegia la política i moral: extensió de la corrupció en els cercles dirigents (govern, empresaris, burocràcia sindical, etc.).
El caracazo, el 27 de febrer de 1989, va ser una explosió de ràbia del poble contra tot això. El poble va donar un cop de puny a la taula i va exigir solució a aquests problemes. Durant els anys següents les masses van buscar insistentment una via a través de la qual canviar les seves condicions de vida. Després de fracassar les direccions dels principals partits d’esquerres en oferir aquesta via revolucionària es van expressar a través de l’únic líder al que havien vist enfrontar-se a l’oligarquia i no doblegar-se ni pactar amb ella.
Malgrat les crides constants de Chávez des de 1989 als empresaris perquè inverteixin, del creixement econòmic impulsat per l’ingrés petroler durant els últims anys i dels nombrosos ajuts oferts pel Govern Bolivarià a l’empresa privada, els capitalistes continuen sabotejant l’economia, com van fer des de la mateixa elecció de Chávez el 1998, i es neguen sistemàticament a desenvolupar les forces productives.
Certament, la vaga d’inversions dels capitalistes veneçolans, el seu caràcter parasitari, antinacional i especulador –que s’han vist intensificats durant aquests anys de revolució- venen de temps enllà. Vinculats per milers de llaços a l’imperialisme, els empresaris veneçolans van deixar de desenvolupar les forces productives seriosament fa dècades. Si als anys 60 la inversió privada representava aproximadament un 50% del PIB, des de 1983 aquesta xifra no passa del 10%. La Formació Bruta de Capital Fix (la inversió dels capitalistes en noves plantes i maquinària) ha anat caient en picat des de 1983. La construcció i manteniment d’obres públiques i infraestructures va ser abandonada també a partir d’aquell any. Va ser precisament aquesta renúncia dels capitalistes veneçolans a desenvolupar el país la principal causa de la revolució. Aquesta és també avui la causa fonamental que impedeix qualsevol possibilitat d’acord amb ells.
Els empresaris veneçolans basen els seus beneficis no en la inversió en tecnologia sinó en l’explotació brutal de la mà d’obra juntament amb el saqueig de l’estat, particularment de la renda petrolera. L’increment de les despeses socials, el fre a les privatitzacions, la reducció de la jornada laboral o la introducció de traves a l’acomiadament i a l’explotació dels treballadors xoquen frontalment amb els seus interessos.
Una de les primeres mesures que va enfrontar Chávez amb l’oligarquia va ser frenar la privatització de PDVSA tan sols arribar al govern. Un acte de justícia tan simple com intentar exercir un major control governamental sobre l’ingrés petroler amb la finalitat de redistribuir-lo en benefici dels sectors més desafavorits, mitjançant la Llei d’Hidrocarburs (2001), va posar en peu de guerra a l’imperialisme, la burgesia i la burocràcia petrolera. El discurs de Chávez parlant de revolució, en la mesura que anima la lluita revolucionària de les masses i en particular la mobilització i organització del moviment obrer, és així mateix una cosa absolutament intolerable per als capitalistes veneçolans i l’imperialisme.
A més a més, la revolució a Veneçuela esdevé cada cop més clarament un punt de referència per als treballadors, camperols i joves de molts altres països, en especial (tot i que no només) a l’Amèrica Llatina. D’aquí les constants campanyes intentant desprestigiar a Chávez i la revolució, els atacs, la ingerència de l’imperialisme, etc. Els imperialistes, com hem explicat molts cops –contestant a aquells reformistes que diuen que expropiar els capitalistes seria una provocació a la burgesia- no necessiten cap provocació ni excusa per atacar-nos. El simple fet que hi hagi una revolució en marxa i un Govern que no respon als seus dictats és una provocació inacceptable per a ells.
La conclusió de tot això és clara: els objectius més bàsics de la revolució bolivariana (sobirania nacional i productiva, desenvolupament endogen,... ), així com les reivindicacions més elementals de les masses (vivenda, ocupació, seguretat, educació i salut dignes...) són impossibles d’aconseguir sota el capitalisme. Si algú té algun dubte aquí estan els problemes de desabastiment, l’espiral inflacionària, l’incompliment dels plans de construcció de vivendes i de desenvolupament de noves infraestructures per part dels capitalistes privats malgrat les enormes quantitats de diners atorgades pel govern.
La revolució bolivariana només es pot comprendre partint de la teoria de la revolució permanent de Lev Trotski. Les aspiracions antiimperialistes i democràtiques del poble veneçolà només poden ser realitzades si la revolució trenca amb el capitalisme i es transforma en socialista. Un dels grans mèrits de Chávez és haver reconegut aquest fet, haver trencat públicament amb l’anomenada tercera via (la idea d’un capitalisme humà, d’un camí intermedi entre el capitalisme i el socialisme) i haver plantejat el socialisme. Però el socialisme no es pot construir si es deixa la propietat i el control dels principals bancs, indústries i de la terra en mans dels capitalistes i si no es destrueix el vell aparell estatal creat per la burgesia i se’l substitueix per un genuí estat revolucionari basat en els següents punts: elegibilitat i revocabilitat de tots els càrrecs públics, salari no superior al d’un treballador qualificat, rotació de totes les feines burocràtiques en que això sigui possible, armament general del poble organitzant milícies obreres i populars. Aquest és l’objectiu pendent de la revolució en aquests moments. De la seva resolució o no depèn el futur del procés revolucionari.
