“Això que estem fent avui en aquesta reunió és molt important. Abans hi ha havia un règim que impedia els treballadors d’organitzar-nos, discutir com es gestionen les empreses, dirigir les empreses. Vull donar les gràcies a aquesta reunió i al FRETECO. Hem d’organitzar visites a d’altres empreses i estendre la presa i ocupació d’empreses, prendre-les i posar-les a funcionar sota control obrer. Aquesta és una bomba contra el capitalisme i l’únic camí per anar al socialisme”.

Aquestes emocionades paraules d’Edgar Correa, treballador de Sanitarios Maracay, resum l’entusiasme, consciència de classe i claredat ideològica que va marcar la Trobada del Frente Revolucionario de Empresas en Cogestión y Ocupadas (FRETECO), celebrat a les instal·lacions de l’empresa expropiada sota control obrer INVEVAL el passat dissabte 30 de juny.

Aquesta Trobada va ser un fidel reflex del salt qualitatiu experimentat pel FRETECO al llarg dels últims mesos, tant des del punt de vista del nombre d’empreses incorporades a aquest com del pes específic d’aquestes. Durant els últims mesos, la llista d’empreses que venen participant en les diferents activitats i reunions del Frente s’ha incrementat significativament (INAF, Inveval, Sanitarios Maracay, MDS, Fábrica de Franelas Gotcha, Sel Fex,…). En aquesta reunió es van incorporar treballadors de noves empreses com Tomatera Caigua i la Central Azucarera Motatán, de l’estat de Trujillo. A més a més, van estar presents treballadors d’INTEVEP (que pertany a PDVSA) i camarades del Frente Socialista de Trabajadores de la Electricidad de Caracas (EdC), empresa recentment recuperada per l’estat veneçolà de mans de les transnacionals.

A la Trobada, a més a més de treballadors de les empreses recuperades de Veneçuela, va participar el camarada Alexandre Tortorella, treballador de l’empresa ocupada brasilera Flaskô i membre del Moviment d’Empreses Ocupades del Brasil. Alexandre va donar un informe sobre la brutal intervenció del govern Lula contra l’empresa ocupada sota control obrer Cipla i les mobilitzacions que en resposta a aquesta agressió estan portant a terme els camarades brasilers i va destacar la solidaritat rebuda pel conjunt de la classe obrera tant al Brasil com internacionalment. El camarada Alexandre va rebre càlides mostres de solidaritat de tots els assistents i es va decidir organitzar una nova visita a l’ambaixada del Brasil en suport dels camarades brasilers.

També van participar a la reunió portaveus del moviment M-28 i del Frente Unitario de Juventudes Bolivarianas, així com diferents camarades de la Corrent Marxista Revolucionària (CMR) i la Campanya “Mans Fora de Veneçuela”. A destacar, així mateix, la presència de la camarada Marisabel Guzmán, membre de la Comissió d’Atenció Ciutadana del Viceministeri de la Presidència, qui coordina les reunions de seguiment de la problemàtica de les empreses en cogestió i ocupades.

El debat es va caracteritzar per l’alt nivell polític mostrat a les intervencions de tots els treballadors presents. L’objectiu de la trobada era debatre les propostes que presenta el FRETECO per a la discussió sobre la construcció de les empreses socialistes oberta pel President Chávez, així com respecte dels Consells de Treballadors i, en general, per al programa que hem de proposar els treballadors al President, i al conjunt del moviment bolivarià, per trencar definitivament amb el capitalisme i construir el socialisme. Aquest objectiu va ser acomplert amb èxit i molts dels assistents van destacar la importància que sigui justament el Frente de los Trabajadores de Empreses en Cogestión y Ocupadas el primer col·lectiu (i fins ara l’únic) que debat i presenta públicament una proposta revolucionària, clara i concreta, sobre aquestes qüestions decisives per al futur de la revolució.

Què es el socialisme i quin paper correspon a la classe obrera en la seva construcció?

La reunió es va obrir amb la intervenció del camarada José León, treballador de la Industria Nacional de Artículos de Ferretería (INAF), de Cagua (estat Aragua), qui basant-se en una didàctica presentació en Power Point va parlar sobre “Què és el socialisme?”. L’exposició del camarada va ser saludada per la seva senzillesa i claredat.

El camarada León va explicar que “el socialisme és una transició entre la societat capitalista i la societat comunista. La principal característica de la societat socialista és que els mitjans de producció són propietat col·lectiva de tota la societat i no una propietat d’individus aïllats”. “Parlem de la propietat privada dels mitjans de producció. Quan els grans mitjans de producció: la terra, la banca, les principals indústries, siguin propietat de la societat es podrà planificar la producció en funció de les necessitats socials, de les necessitats de tots i no d’uns pocs privilegiats”. “Ells, els capitalistes, afirmen que volem instaurar una dictadura perquè, diuen, el socialisme acabaria amb la llibertat en el terreny econòmic. Però, quina llibertat és aquesta? La de treure els capitals del país? La de no pagar impostos a l’estat, no cotitzar a la Seguretat Social pels treballadors i fer els que els dóna la gana?”.

José va fer un recorregut per les idees de Marx i Lenin i va demostrar la seva validesa per al moment actual de la revolució bolivariana. “La burgesia no pot existir sense classe obrera, les fàbriques no poden funcionar sense nosaltres però sí poden fer-ho sense patrons, com estem demostrant avui els treballadors a Inveval, Sanitarios Maracay, INAF, Motatán, Tomatera Caigua i altres empreses”. “La lluita dels treballadors compleix amb la llei de la dialèctica, que diu que el tot és major que la suma de les parts”, deia la diapositiva preparada pels treballadors d’INAF que presidia en aquell moment la reunió. “Els obrers, per a defensar-nos, necessitem la màxima unió. Sols no podem fer res però units sí podem transformar la realitat. Aquesta és la nostra experiència a INAF. Sols no podíem, units als altres camarades en el FRETECO, sí”.

L’experiència de dos anys de cogestió i la lluita pel control obrer

Molts dels assistents a la Trobada, inclosos varis empleats d’INTEVEP, van destacar que de totes les experiències de cogestió, INVEVAL és la que està funcionant millor. No és per casualitat. A INVEVAL els treballadors –tal com es plantejava als documents fundacionals del FRETECO- han convertit la cogestió en control obrer i en aquests moments, el que hi ha, a la pràctica, és una empresa finançada per l’estat i gestionada pels treballadors.
Jorge Paredes, treballador President d’Inveval elegit pels treballadors, va explicar com, al principi, després de l’expropiació de l’empresa, “el que es plantejava era començar a treballar i arrencar l’empresa com fos”. Inveval va ser recuperada pels treballadors, els que discutien en assemblea totes les fites i van fer els treballs per reacondicionar les instal·lacions. Això va demostrar, entre d’altres coses, que una empresa pot funcionar finançada per l’estat (qui va aportar el 100% de les despeses) i gestionada pels treballadors. En canvi, en aquell moment, els funcionaris de l’estat van plantejar un model basat en que el 51% de les acciones de l’empresa pertanyerien a l’estat i un 49% seria lliurat progressivament a una cooperativa organitzada pels treballadors. La direcció de l’empresa estaria en mans d’una Junta Directiva de cinc membres, tres van ser treballadors elegits per l’assemblea de treballadors i els dos restants funcionaris designats per l’estat.

“Realment, els dos de l’estat no han assistit a les reunions”, explica Jorge. “A través de la nostra experiència de dos anys de cogestió hem arribat a diferents conclusions. La primera és que aquest sistema de repartiment d’accions no serveix. Això és correspon al sistema capitalista, no al socialisme. A la pràctica, Inveval ha funcionat finançada totalment per l’estat i gestionada en tot moment sota el control i la direcció dels treballadors”. “Una altra conclusió”, va destacar Jorge, “és que aquesta Junta Directiva no era ni la manera més eficient, ni la més democràtica, ni la manera socialista i revolucionària de funcionar. Per això vam decidir que la Junta Directiva fos substituïda per un Consell de Fàbrica molt més ampli, elegit i revocable pels treballadors mateixos. Hem de portar aquesta experiència a tots els treballadors, socialitzar el coneixement”.

Sobre el debat existent en el moviment obrer sobre els Consells de Fàbrica, Jorge va insistir en una idea central: “Els Consells de Fàbrica no poden reemplaçar els sindicats. Han de complementar-se. Els Consells de Fàbrica són una arma dels treballadors per dirigir les empreses i amb això dirigir l’economia. Els sindicats són una eina per defensar els nostres drets com a treballadors. Alguns camarades sindicalistes tenen una visió confusa sobre aquest tema i rebutgen els Consells de Treballadors. Això és un greu error, els sindicats revolucionaris han d’impulsar els Consells de Treballadors per desenvolupar el control obrer”.

Els Consells de Treballadors. Un exemple pràctic : El Consell de Fàbrica d’Inveval

En aquest sentit, el camarada Nelson Rodríguez, treballador d’Inveval, va fer una brillant exposició sobre l’experiència històrica dels Consells de Treballadors a les revolucions russa, alemanya o durant la revolució italiana que va tenir lloc als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial. Nelson va recordar les paraules del revolucionari italià Antonio Gramsci, un dels dirigents del moviment de Consells Obrers nascut a la ciutat industrial de Torí, sobre aquesta experiència de gestió de les empreses pels treballadors: “…la paraula nova és, des d’aquest punt de vista, investigar l’organització de la fàbrica com a instrument de producció per trobar en aquesta, en l’obrer com a productor, com a creador i no com a simple assalariat, la llavor del futur estat, de la democràcia nova”.

Nelson va fer un recorregut pels principals problemes que se’ls ha presentat als treballadors d’Inveval en aquest dos anys de gestió de l’empresa, així com a d’altres treballadors d’empreses recuperades, i va explicar com els han anat fent front. En particular, es va estendre en el salt qualitatiu que ha suposat a Inveval l’organització del Consell de Fàbrica i el repartiment de les tasques de gestió de l’empresa entre els treballadors d’aquesta: “Vam discutir amb els camarades de la Corrent Marxista Revolucionària (CMR), que ens han estat donant suport des d’abans de l’expropiació, i entre el conjunt dels treballadors en assemblea, vam fer cursos de formació, vam aprofundir en diferents experiències revolucionàries, i vam arribar a la conclusió que la millor manera de funcionar era organitzar un Consell de Fàbrica molt ampli, elegit i revocable per l’Assemblea de Treballadors, que és la màxima autoritat. El Consell consta de portaveus elegits per cada departament i altres que van ser treballadors que es van postular directament a l’assemblea i van ser ratificats per aquesta”.

“Dintre del Consell de Fàbrica, compost per 32 persones, hem creat vàries comissions: Finances i administració, Control i Seguiment, Disciplina, Comissió Tècnica, etc. Cadascuna d’aquestes comissions s’encarrega de diferents aspectes: disseny de vàlvules (Inveval produeix vàlvules per a la indústria petrolera), seguir la seva fabricació, control de qualitat, comercialització, etc. Cada Comissió porta el treball fet, les seves propostes, etc., al Consell”.
“Aquí estem fent realitat les paraules de Gramsci”, va explicar Nelson. “L’obrer no és ja un subjecte passiu de la producció, no és l’obrer que ve a cobrar cada quinzena, sinó que participa a totes les àrees de l’empresa com a creador i productor. Els enginyers i encarregats no són un fuet per als treballadors sinó una part més del col·lectiu. Això és el més democràtic. És el que permet anar cap a la democratització dels sabers i construir la democràcia obrera”.

Estendre l’ocupació d’empreses i expropiar els capitalistes

Una conclusió del debat compartida per tots els assistents va ser la de que aquest model no pot funcionar i mantenir-se aïllat en una fàbrica. El control obrer en una o vàries empreses només pot ser un pas cap a la gestió del conjunt de l’economia i de la societat per part dels treballadors i cap a la construcció d’un estat obrer revolucionari. Concloïa Nelson: “Com explicava Gramsci, aquests Consells han de vincular-se amb els Comitès Camperols, els Consells Comunals, etc., per esdevenir la base del nou estat revolucionari que volem construir. Només això pot acabar amb el sabotatge dels capitalistes, amb el burocratisme, la corrupció, etc.”.
En aquest sentit els treballadors d’Inveval han impulsat el FRETECO, han organitzat activitats amb les comunitats properes, i està plantejant als camarades de Sanitarios Maracay participar camarades de cada Comitè o consell de Fàbrica en el de l’altra empresa, per intercanviar experiències.

“Això s’ha d’estendre a totes les empreses i no esperar que la Comissió de Planificació de les empreses socialistes creada pel govern ho faci, sinó portar les nostres pròpies propostes i actuar, així com lluitar per participar directament els treballadors en aquesta Comissió”, va proposar Nelson Rodríguez com a colofó de la seva exposició.
Antonio Betancourt, també treballador d’Inveval, va desenvolupar el tema de la propietat de les empreses i va insistir en la necessitat que aquesta sigui social i col·lectiva. “Si volem anar cap a empreses socialistes, hem de qüestionar la propietat privada dels mitjans de producció. A la societat capitalista fins i tot les idees es transformen en propietat privada (patents, etc.) i en un obstacle al desenvolupament de la societat: hi ha moltes idees i projectes que no es poden posar en pràctica perquè xoquen amb la propietat privada dels mitjans de producció”.

Antonio va explicar de manera breu i senzilla algunes idees bàsiques d’economia política marxista per explicar que la plusvàlua capitalista neix de l’explotació del treballador i que la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici privat porta inevitablement a l’anarquia de la producció i les crisis econòmiques. “Per contra, la societat socialista es basa en la planificació democràtica per cobrir les necessitats socials. Però és impossible planificar mentre hi hagi traves d’uns individus que posseeixen individualment els mitjans de producció i només els posen a funcionar si els interessa, per obtenir un benefici particular ».

“En aquest sentit”, va explicar Antonio, “els treballadors d’Inveval hem plantejat que la propietat de l’empresa ha de ser 100% de l’estat i estar administrada pels treballadors. Això hauria de ser així a totes les empreses: Expropiar les grans empreses, la banca i les terres. A més a més, a la Comissió de Planificació han de participar portaveus elegibles i revocables pels treballadors”. D’aquesta forma, va resumir Antonio, el govern revolucionari i els treballadors podríem gestionar, dirigir i planificar realment l’economia.

Sanitarios Maracay, Motatán, INAF, Tomatera Caigua…

En el debat al voltant de les propostes abans esmentades, van sorgir qüestions molt interessants. Els camarades de les diferents empreses van explicar les seves experiències així com els problemes als que s’han d’enfrontar actualment. El denominador comú a tots els casos és el mateix: els problemes derivats de que aquestes empreses preses i/o recuperades són una “avanzadilla” socialista en mig d’una economia que segueix sent capitalista i sota un estat que, encara que recorregut per enormes contradiccions de classe, segueix sent en essència el vell estat burgès. Problemes per accedir a matèria primera i mantenir viva l’empresa en mig del setge capitalista, problemes jurídics derivats del manteniment de la legislació burgesa, xocs amb sectors de la burocràcia estatal, són la moneda corrent. Com explicava un camarada: “també hi ha una lluita dintre de l’estat entre funcionaris revolucionaris i una majoria de buròcrates que ni creuen ni confien en que els treballadors puguem gestionar les empreses i la societat”.

El camarada Richard López, d’INAF, va presentar un informe de les reunions de negociació que hi ha hagut entre els portaveus de cada empresa que participa al FRETECO i la Comissió d’atenció ciutadana del Viceministeri de la Presidència. Aquestes reunions han servit per plantejar –i en alguns casos anar resolent- justament alguns d’aquests conflictes amb la legislació capitalista vigent o amb la burocràcia (obtenció de matèria primera, problemes jurídics, finançament, comercialització, etc.) que enfrontava cada empresa. Diferents camarades van destacar el pas endavant que, com a conseqüència de les mobilitzacions i organització del FRETECO, representaven aquestes reunions i els avenços aconseguits en elles. També van destacar el treball de la camarada abans esmentada, Marisabel Guzmán, en aquesta comissió. Alhora, la conclusió central va ser la necessitat de seguir lluitant de forma unificada, estendre l’ocupació i presa d’empreses i lluitar per una solució global que ha de passar necessàriament per l’expropiació generalitzada dels capitalistes.

Francisco Javier Méndez, de Motatán, va denunciar com no només els capitalistes, sinó sovint funcionaris de l’estat, suposen un obstacle per al desenvolupament del control obrer i les empreses socialistes. “A nosaltres ens van plantejar un salari mínim a tots. A més a més d’això, es produïen endarreriments en el pagament, i fins i tot en el lliurament de materials necessaris. Vam haver de posar diners de les nostres butxaques per recuperar l’empresa i que funcionés. Això feia que molts camarades no poguessin suportar més aquesta situació. Si no s’arriba a donar la decisió del President del 19 de juny de reconèixer-nos tota una sèrie de drets i prestacions estaríem pitjor que amb el patró capitalista”. Alexander Milanés va explicar que el sindicat va estar al capdavant de la recuperació de l’empresa. “Veiem el sindicat com un portaveu. És l’instrument legal que ens permetia donar la lluita”.

Yajaira Soler, d’INAF, va explicar com l’intent de cogestió amb el patró es va saldar amb el sabotatge permanent d’aquest, el que va dur els treballadors a haver de prendre l’empresa i gestionar-la ells mateixos. “Vam començar sense res, amb 500.000 Bs posats per un treballador i avui mantenim la producció i la cartera de clients, l’empresa la dirigim els treballadors i demanem la nacionalització sota control obrer. Sols mai haguéssim pogut donar a conèixer la nostra lluita i avançar, però juntament amb la resta de camarades del FRETECO ho hem aconseguit”.

Diferents treballadors de Sanitarios Maracay van explicar com l’empresa duia uns quants mesos funcionant sota control obrer i demanant la nacionalització. Edgar Correa va explicar que “la nostra lluita és per què l’empresa sigui nacionalitzada, que el govern se la tregui a aquest patró i l’empresa serveixi per satisfer les necessitats socials”. Marcos Suárez va destacar la importància de superar el model basat en les cooperatives i lluitar per la nacionalització sota control obrer: “L’estat ha de tenir la propietat de les empreses perquè no es fiqui la visió capitalista en la consciència dels treballadors, això és el que passa amb les cooperatives, com han explicat els camarades d’Inveval. Hem de formar un home nou, socialista”.

Un camarada d’INTEVEP es va queixar que “als que plantegem crear Consells de Treballadors a PDVSA o a d’altres empreses públiques se’ns ataca i acusa de voler dividir”. Els camarades del Frente Socialista de Electricidad de Caracas van denunciar la persecució que es va donar durant anys a l’empresa i van plantejar la necessitat de lluitar per la depuració dels vells gerents capitalistes i la substitució de l’estructura capitalista d’aquestes empreses ara nacionalitzades per una estructura revolucionària, socialista. Durant el debat, diferents camarades van criticar el fet que les Empreses de Producció Social (EPS), o projectes com Fábrica Adentro, eren concebuts com empreses capitalistes, sota la disfressa de l’anomenat “socialisme de mercat” o de l’economia mixta. “És impossible una coexistència entre empreses capitalistes i socialistes, com és impossible un acord entre treballadors i capitalistes. És l’acord entre el cavall i el que el munta”.

Campanya per estendre la presa de fàbriques i demanar la seva nacionalització sota control obrer

Tots els participants es van mostrar d’acord amb la necessitat de lluitar per la nacionalització sota control obrer de les empreses i el desenvolupament de Consells de Treballadors per gestionar aquestes. Com a conseqüència d’això, la conclusió més important va ser la necessitat d’organitzar la presa i ocupació d’empreses per tot el país i estendre les expropiacions iniciades el 2005 al conjunt de l’economia. Com va explicar Carlos Rodríguez, de la CMR, en la seva intervenció: “No hi pot haver illes de socialisme. Una empresa aïllada, encara que funcioni sota control obrer, tindrà molt difícil sobreviure. Fins i tot si és expropiada per l’estat però això es produeix de forma aïllada estarà sotmesa a la pressió de la burocràcia estatal, que –com ha dit el president Chávez- és un dels llegats del capitalisme. Les empreses socialistes només podran sobreviure si la presa, ocupació i expropiació d’empreses s’estén a tota l’economia”.

“Els sindicats classistes, la UNT, s’han de posar al capdavant i al costat del FRETECO, organitzar la presa i ocupació d’empreses a tot el país i demanar al govern la seva expropiació. El FRETECO ha d’organitzar una campanya nacional en aquest sentit”.
Aquesta proposta va ser acollida amb entusiasme per tots els assistents. La reunió va finalitzar amb l’aprovació de totes les propostes comentades, recollides al document “El FRETECO i l’empresa socialista” i l’elaboració d’una carta del FRETECO sol·licitant una reunió a la Ministre del Poder Popular per a la Indústria Lleugera i el Comerç (MILCO), María Cristina Iglesias, per presentar-los aquestes propostes i debatre com els treballadors de les empreses ocupades i recuperades poden donar suport al procés de construcció de les empreses socialistes. Finalment es va elegir als portaveus de cada una de les empreses que participaran en la Coordinació del FRETECO.

Els participants a la reunió van firmar al final d’aquesta unes resolucions de suport als treballadors de l’empresa sota control obrer CIPLA al Brasil, recentment intervinguda per la Policia Federal brasilera seguint les ordres del govern Lula, així com una altra en solidaritat amb els sindicalistes d’Astúries, Cándido González Carnero i Juan Manuel Martínez Morala, que han estat injustament empresonats per tres anys per defensar els llocs de treball i oposar-se als plans dels especuladors per tancar la drassana Naval Gijón.