Quin és el camí per a evitar la catàstrofe?

Després de cinc anys de profunda crisi econòmica, amb una reducció acumulada del PIB del 50% i una hiperinflació desbocada, el 20 d'agost el president veneçolà, Nicolás Maduro, presentava l'anomenat Pla de Recuperació Econòmica. Aquest inclou, entre altres mesures, una nova devaluació del bolívar, la pujada de l'IVA del 12 al 16% i el compromís d'augmentar el preu de la benzina -la més barata del món- fins a situar-la "a preus internacionals".

Aquestes mesures significaran un cop duríssim pel poble que, després de beneficiar-se de les mesures progressistes aplicades per Chávez i millorar significativament els seus nivells de vida del 2003 al 2012, ho han vist retrocedir brutalment des del 2013. Veneçuela, país tradicionalment receptor d'immigrants de la resta de Llatinoamèrica, viu una situació de col·lapse econòmic, i ja són més de 2,5 milions de joves i treballadors els quals han abandonat del país en quatre anys.

Reconversió monetària, augment salarial i hiperinflació

Juntament amb les mesures esmentades, el govern de Maduro ha derogat les lleis que impedien comprar i vendre divises a bancs i cases de canvi, creant una nova moneda, el Bolívar Sobirà (BS), la taxa de canvi es fixa inicialment en 1 dòlar per 60 BsS, preu al qual es situava el dòlar paral·lel en el moment de fer la reconversió monetària, i que fluctuarà segons el mercat.

El pla explicat per Maduro fixa el Bolívar Sobirà al Petro, la moneda digital creada fa mesos pel propi govern. Des d'instàncies oficials es sosté que el Petro atraurà inversors i garantirà estabilitat al BS perquè estarà recolzat pel preu del petroli veneçolà. La realitat és que els propis preus petroliers estan sotmesos a vaivens que escapen al control del govern: la petroliera estatal (PDVSA) pateix una greu crisi i la seva producció ha caigut 1,8 milions de barrils per dia a causa de la desinversió, les mesures de bloqueig de l'imperialisme nord-americà i la corrupció burocràtica. A la pràctica, la creació del Petro significa confiar la recuperació de l'economia no ja als inversors capitalistes sinó al sector més paràsit d'aquests: els fons d'inversió i especuladors financers.

Els defensors del pla sostenen que, encara que doloroses, aquestes mesures acabaran amb el mercat paral·lel, faran fluir dòlars d'aquest al mercat oficial i, juntament amb la pujada de l'IVA i la gasolina, s'incrementaran els ingressos de l'Estat, permetent reduir el dèficit sense retallar les despeses socials "tant" com exigeixen els capitalistes veneçolans i l'imperialisme. Però després de l'activació del Pla, el mercat paral·lel segueix viu, el dòlar paral·lel ja ha pujat de 60 a 90 BsS i els preus de tots els productes, que ja resultaven inabastables per a un treballador, s'han disparat al voltant del 100% .

Com a contrapès, el govern va anunciar un increment del salari mínim de 5 milions d'antics bolívars (equivalents a 50 BsS) a 180 milions (1.800 BsS), per a entrar en vigor al setembre. Però la caiguda del bolívar sobirà respecte al dòlar i les constants pujades dels preus podrien polvoritzar aquest augment abans de fer-se efectiu.

Una altra mesura contra els increments de preus està sent amenaçar amb multes i fins i tot la presó a empresaris i comerciants que pugin els preus "injustificadament". Això sona molt radical però, ja que el govern no té cap intenció ni d'expropiar a la banca ni nacionalitzar les grans empreses sota el control democràtic dels treballadors, el seu resultat pràctic està sent incrementar l'acaparament i desproveïment. Molts empresaris i comerciants han respost amenaçant amb tancar o deixar de produir per a pressionar el govern i que accepti les pujades de preus que ells considerin, com ja va passar en ocasions anteriors.

Derrotar la contrarevolució capitalista i burocràtica. Tot el poder als treballadors i el poble

L'oposició de dretes intenta aprofitar aquesta situació per a aixecar el cap. Des de la seva derrota a juliol del 2017, quan van intentar impedir amb accions de violència al carrer i terrorisme, que van causar més de 100 morts, les eleccions a l'Assemblea Nacional Constituent i prendre el poder violentament, les seves bases romanen apàtiques, dividides i desmoralitzades.

El sector més feixista reivindica accions desesperades com l'atemptat terrorista frustrat contra el president Maduro del passat 4 d'agost. Altres sectors, després de dissoldre la MUD, van llançar l'anomenat Front Ampli Veneçuela Lliure. Intenten presentar-lo com una confluència de moviments reivindicatius i socials, però l'aturada general contra el Pla de Recuperació que van convocar el 21 d'agost va acabar en un nou fracàs. Els comerços que no van obrir, fonamentalment petits negocis, no ho van fer per la convocatòria sinó per la incertesa davant l'inici de la reconversió monetària. Ni tan sols la patronal Fedecámaras va donar suport oficialment a l'aturada.

Hi ha un ampli sector de la burgesia que colze a colze amb l'imperialisme nord-americà segueixen apostant a que el desastre econòmic permeti fer caure més aviat possible a Maduro i així poder col·locar un dels seus representants directes al Palau de Miraflores. Però hi ha altres que temen les conseqüències socials d'un pla de retallades i atacs gestionat per la dreta -que a més a més es beneficien de seguir fent negocis amb l'actual govern- i aposta, almenys de moment, a que sigui el propi Maduro, o militars i buròcrates de trajectòria chavista, els que liderin una transició que acabi de desmantellar definitivament totes les conquestes i avanços de l'època de Chávez.

Tots dos sectors han reaccionat al pla de recuperació amb escepticisme i exigint que les retallades siguin més dràstiques i concretes, demanant específicament la fi de diferents mesures assistencials i clientelars, acabar amb la gratuïtat del Metro de Caracas i elevar a preus de mercat les tarifes de llum , aigua o telèfon, que la burocràcia manté subvencionats per a conservar suport social i evitar una explosió social.

L'objectiu de la burocràcia és estabilitzar el capitalisme i abandonar definitivament qualsevol "vel·leïtat" revolucionària, però mantenint fermament el control sobre el procés. Per a aconseguir-ho intenten frenar, aïllar, desactivar i reprimir qualsevol moviment crític (especialment si prové de l'esquerra), combinant polítiques clientelars que els permetin mantenir el control sobre sectors de les masses. El seu referent és un règim bonapartista burgès i autoritari com el xinès, i el seu model de capitalisme d'Estat.

El problema tant per a la burocràcia com per a l'oposició de dretes és que la crisi del capitalisme veneçolà és molt profunda, i el context polític i econòmic llatinoamericà és altament inestable: agudització de la lluita de classes, victòria d'AMLO a Mèxic, insurrecció a Nicaragua, avanç de l'esquerra a Colòmbia, etc.

Ara per ara el col·lapse econòmic, que condemna a milions de treballadors a lluitar per a la seva supervivència i la de les seves famílies, crea enormes dificultats per a la participació i organització política i sindical i limita i manté disperses les lluites. A això s'uneix la falta d'una organització independent i genuïnament revolucionària de la classe obrera que unifiqui el chavisme crític i els sectors més combatius del moviment obrer i popular per a aixecar una oposició d'esquerres a la burocràcia.

Però el malestar i la ràbia creixen. Mobilitzacions i protestes com la de les infermeres, els treballadors del ciment i altres, la Marxa Admirable dels camperols fins a Caracas, mostren que l'última paraula no està encara dita. Avui, entre les masses, predomina la confusió política i el desànim. No obstant això, molts joves i treballadors estan traient conclusions d'aquesta terrible experiència i buscant una alternativa per a lluitar contra els capitalistes i buròcrates. Aquesta alternativa només pot ser una veritable revolució socialista que posi tot el poder, polític i econòmic, a les mans dels treballadors i el poble.


Militant