La tarda del dissabte 4 d'Agost diverses explosions a l'Avinguda Bolívar de Caracas interrompien del discurs del President veneçolà, Nicolás Maduro, durant una desfilada commemorant el 81 aniversari de la Guàrdia Nacional. Les explosions van provocar escenes de pànic i l'evacuació immediata de Maduro i la seva dona i els comandaments militars que els acompanyaven. Aquella mateixa nit, el ministre d'Informació, Jorge Rodríguez, anunciava que es tractava un atemptat terrorista realitzat mitjançant la utilització de diversos drons carregats amb explosius C4. Rodríguez informava de set soldats ferits i la detenció de diverses persones implicades en l'atac i l’atribuïa a sectors de la dreta i extrema dreta veneçolana.

Posteriorment, la periodista opositora Patricia Poleo confirmava aquesta versió en fer públic un comunicat d'un grup autodenominat "Soldats de Franela" reivindicant l'atemptat. El grup en qüestió es declara seguidor del militar Óscar Pérez, vinculat a l'extrema dreta i mort en un tiroteig amb la Guàrdia Nacional el 15 de Gener d'aquest any i autor d'un altre atemptat terrorista contra el Tribunal Suprem el 27 de Juny de 2017. Segons el comunicat, l'atac formava part de la "Operació Fènix", l'objectiu era acabar amb la vida de Maduro i enderrocar el govern veneçolà. A l’'endemà, Maduro acusava d'estar darrere de l'atemptat al president sortint de Colòmbia, Juan Manuel Santos, que durant l'últim any ha fet crides a fer caure el govern veneçolà en nombroses ocasions.

El caràcter violent i colpista de la dreta veneçolana

El caràcter violent, terrorista i colpista de la dreta veneçolana no és una novetat per a ningú que conegui la història de Veneçuela. Els mitjans de comunicació de la burgesia a tot el món, els governs de dretes, i fins i tot molts sectors de la socialdemocràcia, presenten sempre a aquests elements com la "oposició pacífica" i "lluitadors per la democràcia". La realitat és que han recorregut una i altra vegada al terror i la violència: des del cop feixista a l’Abril de 2002, quan van intentar acabar amb la vida d'Hugo Chávez (president democràticament escollit pel poble veneçolà) i perseguir i detenir els seus seguidors; fins a les anomenades "guarimbas", accions terroristes i de violència al carrer organitzades per bandes feixistes i estimulades per líders de l'oposició veneçolana com Leopoldo López o Henrique Capriles Radonski.

L'última d'aquestes "guarimbas" va causar més de 100 morts entre el Març i Juliol del 2017 i els seus promotors van arribar a extrems com linxar i cremar vives a persones pel fet de declarar-se chavistes, d'esquerres o simplement no estar d'acord amb els mètodes que utilitzaven. Aquests mètodes terroristes van ser una de les raons de la derrota de l'ofensiva que va llançar l'oposició veneçolana de dretes agrupada a la MUD fa ara un any per a intentar prendre el poder.

El seu objectiu de sembrar la por, paralitzar el país i impedir la celebració de les eleccions a l'Assemblea Nacional Constituent (ANC) convocades pel govern, va provocar la mobilització de les masses, que van frustrar un cop més els plans colpistes de la dreta veneçolana i seus mentors, els imperialistes nord-americans, europeus i els governs reaccionaris de Colòmbia, Brasil i Argentina.

A un any de l'ANC: De la mobilització i l'esperança a la frustració i el desencant

L'atemptat del 4 d'Agost s'ha produït exactament un any després d'aquella victòria. Al mateix temps que la població més humil es mobilitzava per a derrotar l'estratègia colpista i terrorista de l'oposició, milions de votants i militants chavistes van aprofitar l'elecció de l'ANC per a mostrar el seu descontentament amb les polítiques capitalistes del govern de Nicolás Maduro, donant suport i organitzant candidatures crítiques i exigint a l'ANC un gir a l'esquerra.

Des d’aleshores, la resposta de Maduro, de l'aparell de l'Estat i de la burocràcia del PSUV, ha estat dividir, aïllar, marginar i reprimir qualsevol moviment crític per l'esquerra per a blindar la seva política d'acords amb sectors de la burgesia veneçolana, seguint les recomanacions dels seus aliats internacionals (especialment del govern xinès que finança una part substancial del deute actual de Veneçuela). El seu objectiu no és aprofundir la revolució ni defensar-la, sinó estabilitzar el capitalisme veneçolà amb ells al capdavant, i desmantellar, en la pràctica, les mesures més a l'esquerra preses per Chávez gràcies a l'impuls de les masses.

A la pràctica, el govern de Maduro ha significat un clar gir a la dreta. La seva política econòmica ha provocat pujades constants de preus i retallades en els salaris i drets dels treballadors; ha servit per a regalar una muntanya de divises i "ajudes" a fons perdut als nous empresaris i capitalistes sorgits de les files de la pròpia burocràcia gràcies al control que té l'aparell estatal, o sectors de la burgesia tradicional que han arribat a acords amb el govern; ha permès també que els grans monopolis de la Xina, l'Iran i Rússia, els anomenats "països amics", facin sucosos negocis gràcies a les empreses mixtes i els acords comercials que segueixen espoliant els nostres recursos naturals.

Mentre un sector de la burgesia i l'imperialisme nord-americà segueix apostant a que el col·lapse econòmic que pateix el país els hi permeti recompondre la seva base social, derrocar Maduro i formar un govern similar als del Brasil, Argentina o Colòmbia, un altre sector dels capitalistes veneçolans aposta, almenys temporalment, per a establir acords amb el govern i que sigui el mateix Maduro, o sectors de l'oficialitat de l'exèrcit i la burocràcia amb discurs i trajectòria chavista, els que liderin una transició que liquidi de manera definitiva totes les conquestes assolides durant el procés revolucionari.

Tot aquest gir a la dreta es dóna en un context en què la immensa majoria de la classe obrera i el poble han de lluitar durament per a la seva supervivència i la de les seves famílies. La caiguda acumulada del PIB al llarg dels últims tres anys supera, segons alguns estudis, el 40%, una situació només comparable a l'enfonsament provocat per una guerra. La inflació anual ronda segons algunes fonts el 46.000% i l'FMI ha pronosticat que pugui arribar a la increïble xifra d'1.000.000%. És difícil saber la magnitud real perquè el Banc Central de Veneçuela ha deixat de publicar informacions sobre aquest tema.

Reforçament de les tendències bonapartistes i burocràtiques

Els intents de sectors crítics de les bases chavistes i del moviment obrer, camperol i popular de lluitar contra aquesta situació, han estat dispersos i limitats fins al moment per les dificultats objectives que crea el propi col·lapse econòmic per a l'organització i participació de les masses. La desmoralització i l'escepticisme que ha generat entre amplis sectors de la població la tremenda burocratització i el gir a la dreta de la direcció del PSUV, i l'absència d'una organització independent i unificada de la classe obrera, amb un programa clar i decidit, que agrupi les reivindicacions populars i unifiqui l'oposició d'esquerres a la burocràcia, també representa una greu dificultat.

Paral·lelament a les polítiques econòmiques abans descrites, s'ha reforçat el control de la burocràcia sobre diferents organitzacions de masses sorgides durant els anys d'ascens revolucionari, com la central sindical CSBT i el propi PSUV. Aquest últim ha tendit a convertir-se cada vegada més en una maquinària burocràtica en la qual qualsevol dissidència interna és aixafada.

El PSUV actua com una prolongació de l'aparell de l'Estat, en línies similars al que representaven els vells partits comunistes dels extints països estalinistes (URSS, etc.), amb la diferència que a Veneçuela no estem davant d'un Estat obrer deformat basat en una economia planificada, sinó davant d'un Estat capitalista recolzat en relacions de producció capitalistes i dependent del mercat mundial en un grau extrem (a causa del monocultiu de petroli). Aquest desenvolupament peculiar, per tal de no portar la revolució bolivariana fins al final i transformar-la en una genuïna revolució socialista recolzada en la democràcia obrera, no és quelcom nou en la història: quelcom similar va passar a la Nicaragua sandinista amb les conseqüències conegudes. La diferència és que després del col·lapse de l'estalinisme, Maduro i els seus col·laboradors tenen un model al qual mirar: la Xina, un clar exponent de capitalisme d'Estat sostingut per un règim bonapartista autoritari que ha trencat qualsevol vincle amb les tradicions revolucionàries del passat.

Com en qualsevol règim bonapartista, les pugnes internes s'han intentat mantenir dins de certs límits. Alguns sectors que han anat massa lluny en les seves corrupteles, o que exigien un gir més pronunciat i ràpid a la dreta han estat purgats per por que les seves accions o propostes puguin fer esclatar el malestar acumulat. Però encara que Maduro i la burocràcia del PSUV segueixen fent declaracions pomposes sobre el socialisme i la revolució, la seva política consisteix a utilitzar la maquinària de l'Estat i del partit, combinada amb polítiques clientelars i el recurs a la repressió selectiva, les amenaces i les campanyes de desprestigi contra qualsevol veu crítica (especialment si prové de l'esquerra), per a gestionar el capitalisme i sostenir-se en el poder.

Una de les conseqüències possibles després de l'atemptat del 4 d'Agost és que, encara que aquest provingui de la dreta contrarevolucionària, pugui servir a la burocràcia per a intensificar mesures bonapartistes i autoritàries que ja venia aplicant i que la tendència a criminalitzar les protestes socials, o crítiques per l'esquerra, es reforci.

Sota el capitalisme no hi ha sortida

Després de dues humiliants derrotes electorals a les eleccions regionals i locals d'Octubre i Desembre del 2017, la MUD va ser incapaç de concórrer unida a les presidencials de Maig d'aquest any. Temorosos d'un nou fracàs, la majoria dels partits que la integraven va decidir no presentar-se. Finalment la MUD ha estat dissolta i la nova estratègia d'un sector de l'oposició contrarevolucionària és aprofitar la pèssima situació econòmica i el descontent popular llançant l'anomenat "Front Ampli". Per a això intenten deixar de banda (almenys públicament) als desprestigiats aparells dels seus partits tradicionals, i presentar el FA com una confluència de moviments reivindicatius i socials. De moment segueixen sense tenir èxit i la seva base roman passiva i desmoralitzada.

Durant les presidencials de Maig d'aquest any Maduro va ser reelegit amb una abstenció superior al 50% i el suport de menys d'un 30% de l'electorat. L'imperialisme i les seves titelles veneçolanes es van negar a reconèixer el resultat però la seva crida a sortir al carrer es va saldar amb un nou fracàs. Per la seva banda, la burocràcia va intentar presentar el resultat com una gran victòria, però no es pot tapar el sol amb un dit. L'abstenció rècord i l'ambient d'apatia de la campanya i la pròpia nit electoral van mostrar el col·lapse de la seva autoritat, contrastant escandalosament no només amb l'entusiasme que despertaven les victòries de Chávez, sinó també amb la primera victòria de Maduro el 2013 i fins i tot la mobilització popular de fa tot just un any en suport a la Constituent.

El descontent popular podria agreujar encara més amb les mesures que el govern ha anunciat a partir del 20 d'Agost. Diversos responsables de la política econòmica del govern han pronosticat la fi en la pràctica del control de canvis, però en lloc de resoldre problemes com la hiperinflació, com promet el govern, una decisió semblant podrien agreujar-los. La qüestió de fons segueix sent el col·lapse de l'economia productiva i la vaga d'inversions, i el saqueig dels recursos generats pel petroli per part de la burgesia i la burocràcia, que s'enriqueixen a mans plenes. Amb control o sense control de canvis, mentre les relacions capitalistes segueixin sent dominants, serà molt difícil per a les masses escapar a aquesta situació d'enfonsament i escassetat generalitzada.

Lluitar per una política socialista, anticapitalista i anti-burocràtica. Tot el poder polític i econòmic als treballadors i el poble

Seria un error veure la situació de Veneçuela separada de la resta de processos econòmics i socials que viu Llatinoamèrica i el món. En el context actual, el marge per a l'estabilització de la contrarevolució capitalista a Veneçuela (ja sigui dirigida per la dreta o per la mateixa burocràcia) no és el mateix que en altres moments històrics. Vivim una agudització de la lluita de classes a Llatinoamèrica: mobilitzacions de masses a Argentina i Brasil, victòria històrica AMLO a Mèxic, avanç de l'esquerra i creixement de les lluites també a Colòmbia, o el moviment insurreccional a Nicaragua.

És simptomàtica la campanya llançada des de la burocràcia del PSUV i els seus mitjans de comunicació per a desprestigiar la insurrecció de les masses obreres i populars a Nicaragua comparant-la amb les guarimbas. La realitat és que està sent la base social obrera i popular del sandinisme la qual està mobilitzant, desenvolupant organismes de poder popular i lluitant contra la repressió salvatge i les polítiques capitalistes del govern bonapartista burgès de Daniel Ortega. Nicaragua és un exemple del que passa quan una direcció sorgida d'un moviment revolucionari de masses es passa al camp de la burgesia i aplica mesures contra els treballadors i el poble.

El feble i parasitari capitalisme veneçolà no pot garantir una vida digna a les masses. La burgesia internacional presenta la paràlisi de l'economia veneçolana com a resultat del "socialisme". La realitat és que la revolució bolivariana es va quedar a mig camí. Chávez va aplicar reformes progressistes i va intentar distribuir amb justícia social la renda petroliera. Durant un temps, això va elevar els nivells de vida. Però mai es van prendre les mesures necessàries per a acabar amb el capitalisme. Ni l'expropiació dels bancs, els latifundis i les grans empreses ni la destrucció de l'estat burgès, amb la seva burocràcia, les seves lleis i institucions, van ser escomeses. Mai va existir un Estat dirigit pels treballadors i el poble que planifiqués de forma democràtica l'economia.

L'única alternativa, avui més que mai, és un programa veritablement socialista que arrenqui, d'una vegada per totes, el poder polític i econòmic de mans dels capitalistes i buròcrates i el posi en mans dels treballadors i el poble.

Uneix-te a Izquierda Revolucionaria per a lluitar per aquest programa

• Administració directa per part dels propis treballadors de la producció en totes les empreses públiques i privades.

• Congelació de preus, sobirania alimentària, i satisfer totes les necessitats del poble contra el sabotatge dels capitalistes i la corrupció de la burocràcia.

• Augments salarials per sobre de la inflació. Discussió i aplicació de les convencions col·lectives de treballadors. Incorporació de tots els externalitzats a nòmina fixa, començant com a exemple en les institucions de l'Estat (mestres, empleats, obrers, etc.).

• Reenganxament immediat de tots els treballadors lluitadors revolucionaris acomiadats pels empresaris i buròcrates. Segur d'atur per als treballadors desocupats fins a trobar ocupació.

• Confiscació i socialització de les empreses tancades, infrautilitzades, latifundis erms, amb la convocatòria dels treballadors, camperols i estudiants per a la seva presa i ocupació immediata, desenvolupant l'autogestió lliure i democràtica de totes les empreses que sabotegin l'economia o ataquin als treballadors.

• Creació d'una empresa pública nacional que assumeixi el monopoli del comerç exterior (compra directa de matèria primera i necessitats de les empreses) i administració d'aquesta empresa pels treballadors, camperols, estudiants al costat de les comunitats per lluitar contra l'especulació, la inflació , corrupció i garantir la plena sobirania alimentària.

• Socialització sota control immediat dels treballadors de la banca, la terra i la indústria per planificar democràticament el conjunt de l'economia en benefici del poble pobre i poder satisfer les necessitats socials.

• Creació d'un Sistema de Salut Nacional Públic, universal i gratuït, que garanteixi una atenció de qualitat. Confiscació de les clíniques privades, per posar-les sota control obrer, dels estudiants i les comunes organitzades per a garantir el servei a tots els treballadors veneçolans i el poble pobre sense cap tipus de distinció.

• Creació d'una Empresa Nacional per a la Construcció d'Infraestructures, Habitatges, Universitats, etc., dirigida sota control obrer, dels estudiants i les comunes, el qual emprengui un pla anual de creació de 500.000 habitatges que permeti acabar en tres anys amb el dèficit habitacional.

• No més pagaments del deute extern! Els imperialistes ens imposen, per mitjà dels seus grans bancs i organismes financers, sancions que sotmeten als pobles a pagar amb la misèria la seva acumulació de riquesa.

• Per un Estat Socialista dirigit per Consells de Treballadors, Consells Camperols, Consells d'Estudiants, d'Estructura Local, Regional, Nacional amb Portaveus i portaveus a cada nivell de l'estructura elegibles i revocables en qualsevol moment per assemblees de treballadors, per la comunitat de el seu sector, i a nivell local, regional i nacional per acabar d'una vegada amb el burocratisme corrupte. Que cada representant i càrrec públic tingui un salari com a màxim igual al d'un treballador qualificat.

Ni burocràcia ni burgesia! Tot el poder a la classe treballadora i el poble!


Militant