EEUU, a la reconquesta del seu “pati posterior”

Obama és el representant del sector, avui majoritari, de l’imperialisme nord-americà que entén que el bloqueig, en comptes d’aconseguir el seus objectius, s’ha convertit en un obstacle en quant a l’increment de la seva influència no només a Cuba, sinó a tota Amèrica Llatina. Al llarg dels darrers anys el poder econòmic i polític nord-americà a l’Amèrica Llatina (de la qual sempre n’han considerat el seu “pati posterior”) s’ha anant debilitant. En un context de crisi mundial del sistema i lluita per cada pam del mercat mundial entre les diferents potències imperialistes, la burgesia nord-americana veu amb preocupació l’avanç a la regió del seu principal competidor: la Xina. L’emergent burgesia imperialista xinesa ha esdevingut el principal soci comercial a la majoria de països de l’Amèrica Llatina. Tant els capitalistes xinesos com les burgesies europees han intensificat també durant els darrers anys les seves inversions a Cuba. Ara que el govern cubà està accelerant la introducció de mesures de mercat, les multinacionals xineses, europees i nord-americanes fan la seva aposta per tal d’accelerar la restauració del capitalisme a la illa, i competeixen per gaudir de la millor posició per guanyar aquesta carrera. Amb aquest gir envers les seves relacions amb Cuba – juntament amb altes mesures que combinen el pal i la pastanaga: amenaces als processos revolucionaris i governs d’esquerra a Veneçuela, Bolívia o Equador, buscar aliances amb sectors determinats de les burgesies d’Amèrica Llatina envers altres més partidaris de continuar estrenyent llaços amb els xinesos- Kerry, Obama i els sectors decisius de la burgesia nord-americana pretenen recuperar la iniciativa i disputar en les millors condicions el control no només sobre Cuba sinó sobre tota la zona a l’imperialisme xinès.

Malgrat això, hi ha obstacles enmig del camí. Per una banda, l’acord entre els governs cubà i nord-americà haurà d’enfrontar encara qüestions delicades. Una és la devolució de Guantánamo, que va ser arravatat a Cuba, i a on mantenen la seva presència i bases militars l’imperialisme USA, que no té intenció de renunciar a aquest territori. Encara n’hi ha més. A canvi de cada avanç concret cap a la flexibilització del bloqueig, l’imperialisme nord-americà exigeix contrapartides encaminades a qüestionar la sobirania i les conquestes polítiques i socials de la revolució.

Per la població cubana, el final del bloqueig representa l’esperança d’una millora a les seves condicions materials. L’expectativa que arribessin inversions a la illa, juntament amb els problemes i escepticisme que ha despertat la direcció burocràtica de l’economia, fan que a curt termini les reformes de mercat (retallada de la feina a empreses públiques, eliminació de determinades conquestes revolucionàries) hagin estat acceptades amb més o menys resignació.  Però en un context de crisi mundial del sistema, la introducció de mesures com les que ja s’estan prenent, seguint l’exemple del capitalisme xinès, té tendència a incrementar les desigualtats socials i qüestionar drets i millores conquerits per les masses. Tot plegat acabarà per mostrar-los la veritable cara del capitalisme.

L’única manera de defensar i recuperar les conquestes revolucionàries, ara amenaçades, i resoldre els problemes que té Cuba, és que la classe obrera es posi al capdavant de la lluita, tant envers les deformacions burocràtiques com envers la restauració del capitalisme a la illa, que l’economia i l’Estat estiguin sota la direcció dels treballadors i es planifiqui l’economia.