La conferència de Londres.

 

Durant aquest cap de setmana de carnavals, l'OTAN anunciava el llançament d'una ofensiva sobre reductes talibans a l’Afganistan. Aquesta ofensiva és conseqüència directa de la conferència del  passat 28  de gener que es va reunir a Londres amb  representants de 70 països. La lloable fi que guiava a caps d'estat i ministres encapçalats per Gordon Brown i Hilary Clinton era aconseguir la pau a Afganistan i donar els passos finals  cap a la resolució militar del conflicte. El camí cap a la pau armada que Estats Units i la resta de potències ha portat a terme a l’Orient Mitjà ha suposat un enorme esforç econòmic. En primer lloc pressupostari: s'estima que la guerra a L'Iraq i Afganistan el govern nord-americà porta gastat 3 bilions de dòlars. La despesa individual de mantenir un soldat en la zona anualment costa prop d'un milió de dòlars. Per això feia falta que la resta de països aporti diners i homes  per a un nou intent per aconseguir l'anhelada pau imperialista.

Particularment en aquesta conferència es mostrava la voluntat negociadora del primer ministre afganès,  després dels fraudulents comicis d'agost passat  on es va declarar vencedor. Karzai que va tractar de convèncer a un sector dels talibans que acudís a la mateixa conferència.  Donant suport aquest esforç, el govern nord-americà en un gest de bona fe que sempre els caracteritza havia retirat l'estatus de terroristes a cinc ex-caps talibans que havien abandonat les armes. No obstant això la resta dels caps talibans  es van negar a abandonar les armes i van declarar que l'única pau possible només es podia assolir amb "la retirada total de les tropes invasores" referint-se a la presència als 110.000 soldats nord-americans que cal sumar als 37.000 que van arribar recentment enviats pel nobel de la pau i President dels Estats Units Barak Obama. Més tropes per a intentar sortir del parany.

 

Maquillant la nova ofensiva.

 

Dies abans de la celebració de la conferència de Londres, el 19 de gener, els talibans sembraven el pànic en el centre de Kabul. Segur que el  Hamid Karzai no esperava que just el dia que jurava a 16 ministres del seu govern un atac suïcida d'un comando d'uns 20 talibans ataqués el Palau Presidencial i el centre de Kabul. Era un missatge a la conferència de Londres. Karzai triat a l'agost de 2009  en uns comicis que Nacions Unides va qualificar de marcats per la corrupció i el frau massiu  s'enfronta al descontentament generalitzat tant dintre com fora de l’Afganistan. Recentment es van filtrar les cartes de l'ambaixador Nord-americà a Kabul,  Karl Eikenberry on mostrava els seus dubtes sobre si Karzai era l'home més idoni per a dirigir l’Afganistan i mostrava la falta de fe del governant afganès a poder dirigir el país sense les tropes ocupants.

Així es van reunir a Londres amb la finalitat de plantar cara a les despeses de la rapinya de l’Afganistan. Durant l'últim any s'han produït més atacs i morts de les tropes invasores a Afganistan que en tots els anteriors. Karzai solament governa a Kabul, escortat pel la seva guàrdia pretoriana de soldats i mercenaris imperialistes. A Kandahar segona ciutat del país el poder està en la pràctica sota el control talibà. La guerra no va bé. És clar, els nord-americans volen fer que el pes de l'ocupació militar de l’Afganistan es reparteixi entre tots els democràtics saquejadors.

Però no tan sols això. La reunió de Londres va ser a més una maniobra diplomàtica per a preparar la  nova ofensiva militar d'aquest cap de setmana de carnaval. Diners, més homes i la cobertura diplomàtica per a condicionar a l'opinió pública mundial, als treballadors de la nova ofensiva militar per a pacificar definitivament l’Afganistan. I també, després de les eleccions fraudulentes organitzades pels Estats Units en el mes d'agost garantint la victòria de Karzai, donar-li un suport diplomàtic del que tan necessitat estava després del frau massiu.

 

Estabilitzar a cops per a després intentar fugir.

 

Com va succeir altres vegades l'imperialisme creu que amb una nova empenta podran acabar amb la guerra i copejar els últims enclavaments talibans. Podran fer-ho? Potser somiïn amb l'estabilitat assolida a l'Iraq. L'estabilitat d'un carro que després de derrapar queda en precari equilibri a la vora de l'abisme. L'imperialisme ha aconseguit l'equilibri que pot generar en qualsevol moment una guerra civil. Ho ha aconseguit a costa de dur la vella política de "divideix i venceràs"  donant suport a la minoria Xiïta, amb el govern de Maliki, un govern democràtic que  va prohibir 500 candidatures sunís per a les pròximes eleccions acusant-les de tenir llaços amb l'antic partit Bath. Han aixecat  un nou aparell estatal Xií, on  la majoria suní no tenen cabuda.

En definitiva donant suport, com va fer sempre l'imperialisme, a una nacionalitat contra una altra amb la finalitat de dominar-les a ambdues i servir-se de la minoria per a oprimir a la majoria. Aquesta pau imperialista, té el seu preu és clar : el govern Xiïta de Bagdad  és un govern que està alineat amb l’Iran. Quina ironia de la història!, la guerra de L'Iraq  va conduir al final al reforçament a L'Iraq del govern Iranià. Així  els Estats Units governen L'Iraq amb l'ajuda dels iranians. Com explicar aquesta contradicció? La retòrica antiimperialista iraniana no és més que una fulla de parra per a mantenir atemorides a les masses i mostrar que solament el govern dels mulàs, que només l'estat islàmic pot defensar-les de l'agressió imperialista. La pressió per a obtenir una bomba atòmica és un mitjà per a dissuadir als imperialistes d'una  agressió al mateix temps que un mitjà de sufocar el descontentament i desviar i utilitzar el sa sentiment antiimperialisme de les masses iranianes. L'esclat de la revolució a l’Iran és una mostra que la paciència de les masses iranianes ja va arribar al seu límit i que no es deixen utilitzar més.

Obama va prometre en el seu discurs a la nació des del congrés que a l'agost d'aquest any sortirien de L'Iraq. Potser compleixi la seva promesa. Les tropes van sortir de les ciutats l'any passat. Però existeix una regla en la diplomàcia imperialista: Tota declaració amaga una mentida. La mentida i el truc de la retirada, si aquesta al final s'acaba donant, és que a L'Iraq existeixen dos exèrcits d'ocupació. El del govern nord-americà i el dels 150.000 mercenaris, xifra similar a la de soldats gringos acantonats en les seves bases i que són els que "ajuden a mantenir l'ordre”. Òbviament aquests últims no abandonaran el país. Així el futur de l'Iraq ve determinat, pels iranians coaligats amb Estats Units, la guàrdia pretoriana amb els seus propis interessos que sosté el govern de Maliki per ordre del Pentàgon i la pressió de les masses per treure’s el jou dels invasors, moltes vegades amb accions desesperades d'actes de terrorisme contra els xiïtes que accentuen més les divisions, i provocacions premeditades dels cossos de seguretat i de la CIA per atiar la lluita i les divisions en línies nacionals. És a dir tots els elements per a la inestabilitat i la guerra civil.

 

Afganistan: parany per a l'imperialisme.

 

Com acabarà aquesta nova ofensiva a l’Afganistan? No ho sabem, l’Afganistan ocupa una regió muntanyenca on totes les potències des de Gran Bretanya fins a la burocràcia estalinista de la URRS van fracassar estrepitosament a sotmetre al país i la seva població. Pot ser que guanyin aquesta batalla, però és de suposar que els exèrcits imperialistes d’Obama seguiran el mateix camí que els seus antecessors. Potser  podran mantenir una part del país controlada a un enorme cost. Ara com ara com va demostrar l'atac del passat 19 de gener els costa controlar fins al propi Kabul. La recepta de l'imperialisme per a l’Afganistan és més tropes i més carnisseria i sofriment per a les masses. Obama intenta sortir de l’Afganistan amb un govern titella amic, però abans ha de ficar més tropes per a estabilitzar el govern del país. Així l'imperialisme està entre l'espasa i la paret .

L'única sortida, evidentment no està en els esforços de pau de la diplomàcia imperialista que no són més que la cortina de fum per a ocultar els seus crims, el doble llenguatge necessari per a justificar la brutalitat de la bota militar nord-americana. Tampoc està en la reacció talibana, monstre de Frankenstein de l'imperialisme.  Està en la resistència heroica de les masses a la intervenció i a l'opressió capitalista en totes les seves formes a l’Orient Mig.  La revolució a l’Iran , amb totes les seves contradiccions, amb tota la confusió natural en la ment dels que hi participen, amb  el difús i fals de les seves consignes, en definitiva per estar encara en els seus començaments i perquè  l'avantguarda del proletariat iranià no estigui al capdavant de la mateixa demostra, amb totes les seves manques i tota la seva grandesa, que l'única cosa que és capaç de posar en escac l'aparell de l'estat, inclòs un aparell repressor tan poderós com l'iranià, és quan les masses perden la por al mateix i diguin  prou. Aquesta és la lliçó fonamental per a tots aquells treballadors i joves àrabs que tracten de lluitar contra l'imperialisme i el capitalisme. Només l'acció de les masses oprimides organitzada per la classe treballadora pot tombar la maquinària policíaca-militar, inclosa la de l'imperialisme nord-americà. Al mateix temps mentre l'imperialisme tracta no sense èxit de dividir encara més per a enfrontar a la població a l’Orient Mitjà, la tasca de l'avantguarda dels treballadors ha de ser lluitar per derrocar l'imperialisme i el capitalisme en tot el món àrab unificant la lluita per sobre de la fronteres nacionals artificialment imposades pels nostres enemics de classe per a afeblir-nos i enfrontar-nos artificialment.

 

L'aritmètica imperialista.

 

Podem establir una regla matemàtica per a la capacitat militar dels exèrcits imperialistes. La resistència dels exèrcits imperialistes, la seva capacitat per a envair i sotmetre està en proporció inversa a la moral combatent dels pobles oprimits per ells i és directament proporcional a la moral de la població, al suport de les masses treballadores nord-americanes a l'aventura imperialista. L'esperança dels pobles oprimits a l’Orient Mitjà està d'una banda de dotar-se del programa de lluita que sigui capaç d'entusiasmar a les masses àrabs, i acabar amb  els seus problemes que tenen el seu origen en el capitalisme. Aquesta moral només pot basar-se en el programa de la classe treballadora,  el programa revolucionari del marxisme. D'altra banda el declivi del capitalisme, la seva crisi que va esclatar violentament a la fi de 2008, ha retallat als EUA la base de suport al militarisme, la sustentació política de la burgesia nord-americana,  que es manté fruit de la inèrcia després del xoc dels atemptats de l’11 de setembre que van ser la justificació per a les invasions de l'Iraq i l’Afganistan. Actualment menys del 30% de la població nord-americana dóna suport la guerra a l’Afganistan. Per això la necessitat d'intentar acabar aquesta guerra ràpida i favorablement amb  aquesta nova ofensiva de carnavals. Per a sortir del parany.