Els treballadors i joves algerians estan protagonitzant un mobilització revolucionària que es perllonga ja més de 43 setmanes. El moviment que va esclatar contra la presentació de la cinquena candidatura electoral d'Abdelaziz Bouteflika el passat febrer, ha esquerdat els pilars mestres del règim colpejant durament a la classe dominant, que segueix sense poder recuperar el control de la situació.

Cada dimarts i divendres, milions de persones han fet seva la consigna "tot el poder pel poble" omplint els carrers de tota la geografia algeriana. Expressant una determinació imparable per escombrar el jou de la corrupció, la misèria i la pobresa generalitzada, l'última resposta del moviment hirak a aquells que pretenen que no hi hagi cap canvi de fons ha estat el boicot massiu a les eleccions presidencials celebrades el passat 12 de desembre.

Una farsa per perpetuar el règim

Després de la caiguda de Bouteflika i la impossibilitat de celebrar els comicis previstos per al 18 d'abril, l'enorme pressió del moviment va obligar al règim a moure fitxa per intentar salvar-se. D'aquesta manera es van iniciar tot tipus de maniobres parlamentàries per intentar sufocar la protesta social: des de la major operació anticorrupció de la història d'Algèria encapçalada pel cap de l'Estat Major de l'exèrcit Gaid Salah, a la convocatòria d'eleccions per al 4 de juliol per iniciar una transició ordenada que permetés calmar els ànims de la població. Aquesta cita electoral també va haver de ser cancel•lada: "és impossible celebrar-la a causa del rebuig popular que ha generat", admetia el president interí Bensalah.

Finalment, el 12 de desembre va ser la nova data proposada pel govern en funcions. La resposta dels i les algerianes va ser novament immediata: continuar les mobilitzacions massives per dir no a les eleccions farsa i no a la votació amb 'la banda' - la cúpula reaccionària de militars, capitalistes, terratinents i alts funcionaris que usurpen el poder.

El poble d'Algèria ha entès aquests comicis com un frau d'aquesta oligarquia comandada per la cúpula militar per perpetuar-se, i com un intent desesperat d'intentar aplicar alguna mesura cosmètica totalment insuficient. No per casualitat, dels cinc candidats al palau de Mouradia dos han estat primers ministres, dos ex-ministres, i l'últim un dirigent del FLN, ferm aliat de l'expresident.

Davant la negativa del règim de suspendre per tercera vegada uns comicis, per la força que inspiraria al moviment i per la seva pròpia necessitat de canalitzar la situació cap a la via constitucional, els treballadors i el jovent van organitzar un boicot massiu amb mobilitzacions multitudinàries el mateix dia de les eleccions presidencials. Aquest va ser el veredicte de les masses: col·legis electorals buits i carrers plens.

Tot i que la presidència de l'Autoritat Nacional Independent d'Eleccions (ANIE) ha xifrat la participació en el 39,9% hi ha un gran interrogant sobre aquesta dada. Tot apunta que les mateixes pràctiques fraudulentes que s'han dut a terme durant dècades han imposat la manipulació d'aquesta xifra. Tot i així, aquesta dada suposa la menor participació en unes eleccions presidencials de tota la història del país, 10 punts menys respecte als comicis de 2014 i 34 menys que el 2009. Tot això ha comptat amb un silenci internacional ensordidor, començant pel govern en funcions del PSOE, que en menys de 24 hores ja havia felicitat el nou president.

Les escenes de la jornada electoral han estat insòlites. "Al centre educatiu Pasteur, a Alger, hi ha hagut una absència total de votants. El president de la taula 19 només tenia comptabilitzades 20 paperetes a les 13h" recollia la premsa. A les 15h, la participació només havia arribat a un 20%. Però la imatge que es vivia a les places de la capital era precisament la contrària.

Una mobilització de prop de 80.000 persones denunciaven aquest teatre entre consignes, tancaments de col•legis electorals i un ambient de força espectacular. També a Orà i Constantina milers més onejaven les seves banderes i pancartes. Les declaracions que es registraven a peu de carrer són el reflex d'aquest estat d'ànim: "No, aquí no vota ningú. Som demòcrates i per això només anirem a les urnes quan de veritat hi hagi una democràcia" o "Els que organitzen aquesta consulta són els mateixos que porten saquejant el país des de fa dècades. Volen fer creure al món que hi ha canvis, potser puguin pensar-ho, però als algerians no ens enganyen".

On més lluny ha arribat el boicot ha estat a la regió de la Cabília. Aquesta zona del nord d'Algèria és coneguda per les seves tradicions opositores i per les reivindicacions que des de 1980 els seus habitants, els berbers, reclamen respecte a la seva llengua i els seus drets nacionals. Tot i la repressió salvatge de la policia que s'ha saldat amb 17 ferits, en ciutats com Bejaia, Buira i Tizi Uzu la consulta va ser simplement anul•lada. En aquesta última, davant els col•legis tancats i amb urnes fetes a mà, es van organitzar votacions populars sobre els presos polítics per denunciar les detencions i empresonaments arbitraris d'aquells que han participat a les protestes pacíficament. "És una forma simbòlica de retre homenatge als presoners que llangueixen a les presons de el poder", assenyalava un treballador.

"No reconeixem Tebboune"

A l'endemà, el divendres 13, com ja és tradició, a la plaça Grande Poste d’Alger no hi cabia ni una agulla. Desenes de milers van tornar a paralitzar Algèria davant l'anunci del guanyador de les eleccions il·legítimes: Abdelmayid Tebboune, que va encapçalar el ministeri de Comunicacions i Habitatge abans de ser nomenat primer ministre el 2017, identificat des del principi com proper a Gaid Salah i la cúpula de l'exèrcit.

L’ANIE ha declarat que més de la meitat dels vots (58,15%) han estat per Tebboune, encara que sembla evident que el règim ha intentat evitar per tots els mitjans possibles una segona volta que podria haver suposat un desgast encara més gran dels que estaven al capdavant de les eleccions.

El primer discurs pronunciat pel nou president és el millor reflex de la por de la burgesia algeriana davant la rebel•lió que sacseja ininterrompudament al país des de fa deu mesos. Parlant del "hirak beneït", Tebboune ha ofert "estendre una mà per a un diàleg franc pel bé d'Algèria" i ha suggerit que la seva principal prioritat és l'aprovació d'una nova Constitució a través d'un referèndum. És a dir, reformar alguna cosa perquè tot segueixi igual.

No és cap novetat. Quan el moviment ha desbordat tots els obstacles, quan ni les concessions ni la repressió han aconseguit els seus objectius, els mateixos que fa poques setmanes parlaven d'un moviment de "pseudo algerians", "traïdors homosexuals" i "mercenaris al servei de França", ara proclamen promeses fraudulentes per seguir insuflant oxigen al seu règim moribund.

El problema que té Tebboune i els seus partidaris és que l'experiència de les masses és molt poderosa i ni aquests deu mesos, ni les lluites i vagues obreres dels últims anys, ni el terror amb què l'aparell de l'estat ha respost -en només dos dies de protestes 400 persones han estat detingudes-, han caigut en sac foradat. L'instint de la classe obrera i el jovent algerià es tornava a manifestar una vegada més el passat divendres: "És el rais [governant] dels militars, no el nostre", "Res canviarà. Tebboune és un home del règim, aquí el va posar Bouteflika. I tard o d'hora ell també caurà. Continuarem fins al final ".

No hi haurà democràcia sense socialisme. Un nou capítol de la Primavera Àrab

Una nova constitució amb els mateixos responsables polítics no resoldrà el problema de la pobresa, l'atur o un futur de misèria per al jovent, ni aconseguirà el judici i càstig als assassins amb uniforme militar que segueixen controlant les decisions polítiques.

Conquerir una societat veritablement democràtica, on totes i cadascuna de les reivindicacions del moviment hirak es materialitzin i es posi un punt i final al malson que viuen milions, passa per impulsar el programa de la revolució socialista, expropiar la burgesia i que els oprimits i oprimides prenguin el poder polític i econòmic per donar un canvi de 180 graus en els seus propis destins.

No és cap utopia. El moviment a Algèria demostra que la revolució no és quelcom del passat. Les masses han estat a alçada per poder complir aquesta agenda i la correlació de forces és clarament favorable als treballadors i joves. Si això encara no ha passat és perquè no hi ha un partit revolucionari ferm capaç de portar la revolució fins al final. Si fos així, el capitalisme estaria condemnat al país.

La revolució algeriana està vinculada a l'ascens de la lluita de classes a l'Àfrica i Orient Mitjà, començant per Sudan, continuant amb la rebel•lió al Líban i l'Iraq i les recents protestes a l'Iran. El capitalisme a la regió s'encamina cap a una crisi de greus conseqüències. Aquests efectes ja han aparegut al país magribí: descens del 12,5% de les exportacions energètiques que suposen el 95 per cent dels ingressos estatals en només un any, les reserves de moneda estrangera s'han desplomat i la despesa pública es reduirà un 9% l'any que ve. La caiguda de l'economia afavorirà que la crisi revolucionària desencadenada el passat febrer segueixi aprofundint-se i estigui lluny de tancar-se.

Els esdeveniments que avui sacsegen tots aquests països tenen un clar fil de continuïtat amb la Primavera Àrab. Vivim un nou capítol en la història de la resistència de les masses, però a un nivell superior. Per garantir que la revolució i la determinació de milions de treballadors, joves i pobres triomfa, és més necessari que mai aixecar una alternativa