Una polarització a esquerra i dreta recorre la societat de la primera potència mundial. Aquest fenomen, basat en els profunds efectes de la crisi econòmica i que va comportar la victòria de Donald Trump, segueix el seu curs. La lluita de classes ha entrat en una nova fase als EUA amb vagues massives i il·legals que aconsegueixen importants victòries. La realitat reivindica com mai la necessitat de desenterrar els mètodes i tradicions d'una poderosa classe treballadora que comença a posar el seu segell en els esdeveniments.

L'ascensor social trencat i la classe mitjana en perill d'extinció

Estats Units: del somni a la malson americà, així titulava el diari El País un article en què analitzava el brutal avanç de la desigualtat en la societat nord-americana, aportant dades impactants: "El salari mitjà nord-americà porta estancat gairebé 50 anys i cada vegada menys joves pensen que els anirà millor que als seus progenitors". Tal com explicava l'últim informe de l'OCDE, un nord-americà triga uns 150 anys a passar d'una situació de pobresa a obtenir els ingressos mitjans, és a dir la distància que hi ha entre 4 i 5 generacions.

Conscients de les conseqüències socials que això implica, els capitalistes estan molt preocupats. Per descomptat, no pel patiment que provoca l'extensió en massa del fenomen dels "treballadors pobres" -gent amb un o diversos treballs que no aconsegueix arribar a final de mes- sinó per la desaparició d'una sòlida classe mitjana, un dels garants de l'estabilitat i la cohesió social, motiu d'esperança per als més humils, símbol de la possibilitat de prosperar econòmicament i raó de ser del famós somni americà. La classe mitjana era la prova que el capitalisme funcionava. Ara això ha canviat, i la deslegitimació del sistema i les seves institucions davant els ulls de cada vegada més capes de la societat és una seriosa advertència dels processos que viurem en la lluita de classes en els propers mesos i anys.

Els efectes del Govern Trump

Donald Trump va arribar al despatx oval prometent la tornada dels temps daurats. "Amèrica primer" va sonar a prosperitat al cap de molts treballadors afectats per la crisi i l’atur. El fet que l'oposició electoral a Trump fos Hillary Clinton, una reconeguda representant de l'establishment, va acabar de posar els ingredients per a la victòria. Però les promeses del president fan aigües per tot arreu i els salts en la consciència, fins i tot de sectors endarrerits, marquen els esdeveniments cada vegada amb més força.

Dos anys després de la victòria del magnat la promesa de prosperitat està cada vegada més lluny. Les dades econòmiques són alarmants. El dèficit comercial arriba a rècords històrics i la situació del dèficit pressupostari només troba precedents en situacions de guerra o després d'una gran crisi econòmica. Fins i tot els economistes burgesos accepten que la reforma fiscal de Trump -que va suposar la major rebaixa d'impostos als rics des de l'era Reagan fa més de 30 anys- ha tingut efectes catastròfics en les arques públiques i no ha atret la promesa inversió a noves fàbriques, llocs de treball o augment de la productivitat, més aviat un augment de l'especulació que només ha beneficiat a un grapat de rics inversors. William Gale, codirector del Centre de Política Fiscal, assenyalava l'enorme creixement de la desigualtat que les polítiques de Trump han intensificat: "Entre 1975 i 2015 la renda de les llars de l'1% més ric va pujar un 233%".

David Green és el president de la branca local del sindicat nacional de treballadors de l'automòbil a Lordstown, al nord d'Ohio, on es troba des de 1966 una de les majors plantes de General Motors del país i que va arribar a donar feina a 4.500 treballadors, més que habitants té el poble. Trump va guanyar en aquesta zona tradicionalment demòcrata. "Crec que molts van votar Trump pensant que protegiria els treballs americans, perquè bàsicament és tot el que va dir en la campanya. Com que no ho hem vist, crec que alguns d'aquests votants s'estan començant a adonar que van ser estafats", explica Green. Dos anys després de la victòria de electoral només el 43% dels votants aprovava la gestió del president.

Però aquest sentiment s'ha estès com una taca d'oli per tot el país. Així ho mostra la revolta dels professors que va començar a West Virginia i ha contagiat ja a més de set estats. Estats que van votar per Trump, que compten amb lleis antisindicals que fan de la vaga dels funcionaris una pràctica il•legal, però que han protagonitzat vagues explosives superant a les antigues direccions sindicals, aconseguint importants victòries i, sobretot, han estat un exemple poderosíssim que ha captivat i inspirat a treballadors de tot el país.

La rebel·lió dels professors marca un punt d'inflexió

La imparable revolta dels professors ha posat sobre la taula la realitat d'una classe treballadora precària i empobrida a nivells dramàtics. Molts han estat els reportatges que retrataven les condicions dels docents: sous estancats des dels anys 90, combinant aquesta feina amb altres dos o tres en benzineres, com a guàrdies de seguretat, etc. per a poder afrontar les despeses corrents. Afectats a més a més per l'augment del cost de l'assegurança mèdica i l'aclaparador procés de privatització de les escoles públiques, s'han convertit en un símbol de lluita i un exemple que "Sí que es pot", contagiant a pares, estudiants i al conjunt dels treballadors.

Kentucky, Oklahoma o Califòrnia han estat alguns dels estats que s'han unit a aquesta rebel•lió que va començar al febrer de 2018 i que va tancar més de 680 escoles durant les aturades. Això va marcar un abans i un després. Va ser el tret de sortida de l'entrada en acció de la classe treballadora com no ocorria en molt de temps. Només el 2018, segons l'Oficina d'Estadístiques Laborals, 485.000 treballadors van participar en vagues, sent la major pujada en el nombre de vaguistes des de fa tres dècades. D'aquests 379.000 eren professors, un 78%. Especialment reveladores són les xifres de treballadors en vaga l'any anterior, que es comptabilitzaven en 25.000.

Aquest fenomen, que ha tingut un enorme impacte, es dóna al mateix temps que les xifres d'afiliació sindical estan en mínims històrics: un 50% per sota de les dades existents al 1983. La reactivació del moviment obrer és un fet, i també és significatiu que aquestes lluites han servit de revulsiu per a la situació interna dels sindicats, impulsant la renovació de direccions sindicals amb un caràcter més a l'esquerra, amb mètodes molt més combatius i democràtics del que venien sent habituals. Així ha estat a la Oakland Education Association (OEA), que va dirigir la lluita el passat mes de març i va aconseguir, entre altres coses, la pujada salarial d'un 11% en tres anys.

El tancament de l'Administració: un exemple de com vèncer Trump

La reactivació de les lluites és un fenomen en expansió. Al mateix temps que els professors posaven tot de cap per avall, altres sectors passaven també a l'acció: treballadors sanitaris, del menjar ràpid, d'hotels o estudiants universitaris. I és molt important no infravalorar l'efecte que tot això ha tingut. Un exemple que tanca grans lliçons ha estat la forma en què s'ha aconseguit posar fi al tancament de l'Administració que va tenir lloc a principis d'aquest any.

El tancament parcial de l'Administració ha passat ja en moltes ocasions, però mai abans havia durat tant, 35 dies, ni havia reflectit l'enorme polarització política que viu la primera potència mundial. Aquest shutdown -que va afectar a 800.000 treballadors públics, incloent la suspensió de pagaments- es produïa per la incapacitat d'arribar a un acord per al finançament del famós mur que Trump pretén construir a la frontera amb Mèxic, entre altres mesures de retallades i atacs a la majoria.

Tot i la propaganda a la premsa burgesa que tracta d'adjudicar aquesta victòria als demòcrates, la veritat és que les coses van ser molt diferents. Va ser l'enorme pressió social i les incipients vagues -però sobretot el potencial que aquestes s'estenguessin al conjunt dels treballadors públics- el que va portar al final d'aquest tancament de Govern. Van ser els controladors aeris, que van dir que no treballarien fins que se'ls pagués i van paralitzar quatre dels més importants aeroports dels EUA, com el de la Guàrdia a Nova York; va ser el personal de cabines i l'associació de personal de vols, que representa 50.000 treballadors en més de 20 aerolínies, cridant a la vaga general, a aturades i a mobilitzacions massives fins que el tancament acabés.

La pressió social va ser tan fort que va fer que fins i tot gairebé una quarta part dels congressistes republicans votés contra Trump, reflectint la força dels treballadors quan ens posem en marxa. Ha estat una seriosa advertència per al cap de la Casa Blanca que, tot i que ha trobat una altra fórmula, la declaració d'emergència nacional, per a aconseguir els recursos per al seu mur, s'ha trobat cara a cara amb un altre mur més poderós: el de la classe treballadora amb confiança en les seves pròpies forces.

Torna el fenomen Bernie Sanders. Per un programa socialista i una campanya independent dels treballadors i el jovent!

En aquest explosiu context ha arrencat la campanya de primàries per a les presidencials de 2020. El 2015 la candidatura de Bernie Sanders en el Partit Demòcrata va ser un autèntic terratrèmol polític i va treure a la llum el brutal gir a l'esquerra que viu la societat nord-americana. Aquest procés no ha retrocedit, ha avançat enormement. L'experiència del moviment no ha passat en va i el que fa uns anys era una raresa, com declarar-se socialista, ara ja no ho és tant. Així ho han reflectit els resultats de les candidatures més a l'esquerra en el si del PD en les eleccions de mig mandat del passat novembre, així com les candidatures independents que es van presentar. Victòries com la de Alexandria Ocasio-Cortez fent-se ressò d'un programa contra la classe multimilionària, en defensa d'educació i sanitat públiques i gratuïtes i de pujar un 70% els impostos als rics són bona mostra d'això.

Ara Bernie Sanders torna a la càrrega. Tot i les lliçons del que ha passat en les anteriors primàries, quan va ser exclòs burocràticament i per mitjà de maniobres per no ser el candidat, segueix presentant-se en el si del Partit Demòcrata. Sanders compta amb un enorme suport i autoritat. S'ha convertit en un símbol i una referència per a l'esquerra. Només en 24 hores des que va anunciar la seva candidatura va recaptar 5,9 milions de dòlars en donacions i està protagonitzant mítings massius. No obstant això, ja sabem que l'aparell del Partit Demòcrata farà tot el que sigui necessari per evitar que arribi a ser el candidat. El que revelen aquestes dades és l'enorme potencial que existeix per al llançament d'una candidatura independent per part de Bernie Sanders, per a la formació d'un partit dels joves i els treballadors amb un genuí programa socialista que es converteixi en una eina per derrotar els capitalistes i donar un pas endavant en la revolució política i social que es prepara als EUA. Això és el que defensem des d'Esquerra Revolucionària. Ara és el moment!