Des del 19 de desembre Sudan està sent sacsejat per protestes sense precedents, tant per l'extensió geogràfica com per la durada d’aquestes, contra el Govern. També, molts sudanesos que van marxar del país han protestat davant de les ambaixades del Sudan a tot el món, mostrant la seva solidaritat amb la lluita heroica dels seus germans i germanes. En contrast, la majoria dels mitjans de comunicació en els països veïns l'han silenciat, tement que el col·lapse de les tres dècades de dictadura d'Omar al-Bashir pugui provocar una nova onada d'aixecaments a tota la regió.

El desencadenant immediat d'aquestes enfurismades protestes va ser l'eliminació dels subsidis estatals a la farina, fet que ha augmentat considerablement el preu del pa. Aquesta ha estat l'última d'una sèrie de mesures contra els pobres adoptades pel règim d'al-Bashir per a complir amb les "recomanacions" del Fons Monetari Internacional. El Govern ha superat el límit d'endeutament amb l'FMI i per pagar els seus deutes imposa les polítiques que aquest li dicta: que els treballadors i pobres sudanesos s'empassin cada vegada més píndoles d'austeritat.

El detonant i l'extensió de les protestes

La primera manifestació va començar a Atbara, històricament un focus de protesta de la classe treballadora contra el Govern i el lloc de naixement del moviment sindical sudanès, situat en l'estat nord-oriental del riu Nil. Tement que un augment dels preus del pa a la capital, Khartum, comportés massa risc polític, el règim va decidir utilitzar aquest estat com a laboratori. El preu del pa es va triplicar de la nit al dia i la tàctica del règim va fracassar, provocant les protestes més grans en aquesta zona del Sudan en anys.

Després que el Govern anunciés que es duplicarien els costos del menjar escolar, els estudiants d’Atbara van sortir als carrers i a ells es van unir centenars de persones en la seva marxa cap al centre de la ciutat. Els manifestants van incendiar l'oficina principal del partit governant (Partit del Congrés Nacional, PCN), així com la seu del govern local i van saquejar les oficines dels infames NISS (serveis de seguretat). Les protestes van continuar durant la nit i es van estendre a altres ciutats del mateix estat, així com a Port Sudan, la capital de l'estat del Mar Roig. Les consignes apuntaven al règim i l'empitjorament de les condicions de vida. Es va declarar l'estat d'emergència i el toc de queda a Atbara i es van tancar totes les escoles de la ciutat.

El segon dia les manifestacions van continuar a totes les ciutats del riu Nil malgrat l'estat d'emergència i es van estendre a Al-Gadarif, a l'extrem est del país, on almenys sis persones van ser assassinades per les forces de seguretat, que incloïen a franctiradors. Les protestes van començar a Al-Obeid, la capital de l'estat del nord de Kurdufan, a Dongola, on els manifestants van incendiar els edificis de la secretaria del Govern. També van esclatar protestes en àrees disperses de la capital, la més gran va ser a la Plaça de Jackson, el principal centre de transport públic al centre de Khartum, on els manifestants van repel·lir a la policia.

El 21 de desembre, després de les oracions de divendres, van continuar i es van estendre les protestes. Els manifestants a l'estat del Nil Blanc van incendiar la seu del partit governant i l'edifici del govern local. En aquells dies, cinc estats ja havien declarat el toc de queda nocturn. Per a intentar aturar l'expansió del moviment, el Govern va prohibir totes les aplicacions de les xarxes socials, va tancar Internet i el ministre d'Educació va suspendre les classes, tancant totes les universitats i escoles. Al dia següent, les ciutats i pobles de la part occidental del país es van unir a les protestes, fins i tot al nord i al sud de Darfur.

Des del principi, la determinació dels manifestants, en particular de dones i joves, va agafar per sorpresa al règim i les seves forces de seguretat. Un seguidor del CIT a Khartum informa d'escenes nocturnes de "guerra de guerrilles" als afores de la capital, amb joves als carrers usant còctels Molotov per a enganyar i esgotar a la policia i a les unitats NISS fortament armades.

Almenys han mort 37 persones i centenars han resultat ferides; hi ha desenes de manifestants detinguts i torturats. Però aquest vessament de sang no ha dissuadit la gent, que continua amb la lluita. Una de les consignes contra el règim és: "Les bales no maten, però la submissió sí que ho fa". Hi ha un sentiment generalitzat al poble sudanès que la situació s'ha tornat tan dolenta que el pitjor és no fer res, fins i tot encara que això signifiqui arriscar la vida. Una dona sudanesa va ser entrevistada a la BBC: "Si surts pots morir en una protesta, però si et quedes a casa mors de fam... Bé, llavors protestem". Aquest estat d'ànim explica per què les accions del règim fins ara només han ajudat a expandir i radicalitzar el moviment.

Una economia en desordre, un règim en pànic

L'eliminació del subsidi al pa va ser la gota que va fer vessar el got. Segons les dades del Govern, la inflació és a prop del 70% i la lliura sudanesa s'ha desplomat. El final de les sancions econòmiques dels EUA, a l'octubre de 2017, no ha millorat la vida de la població. En canvi, amb la desaparició de les sancions, el règim ha quedat al descobert, sense ningú a qui pugui culpar dels problemes.

La majoria de les persones lluiten per poder sobreviure. L'escassetat de productes, inclòs el pa i el combustible, és recurrent a moltes àrees, inclòs Khartum. Diferents informes parlen de persones que dormen en els seus cotxes durant dos dies per a omplir-los de combustible, i centenars de persones fan cua per comprar pa o retirar diners dels bancs. A la capital no hi ha feina, però la gent arriba a Khartum des d’altres zones del país per buscar feina i una vida millor. La ciutat està superpoblada, hi ha falta d'habitatges assequibles, la violència i el crim són rampants. Tot això s'ha agreujat. Però el més important és que les protestes s'han estès ràpidament al terreny polític, adoptant des del primer dia un caràcter explícitament anti-règim. Les consignes i els càntics per a enderrocar al menyspreable i opressiu règim d'al-Bashir s'han estès, han trobat ressò fins i tot als estadis de futbol, ​​i hi ha la percepció que aquest moviment té el potencial de ser la sentència de mort del règim. En algunes localitats, els imants que demanaven obediència van ser retirats dels seus púlpits a la mesquita. Els manifestants a al-Nuhud i Al-Gadarif van irrompre en els dipòsits de la càmera Zakat* i van reclamar els aliments emmagatzemats per a ells. Aquest coratge i temeritat són testimoni d'una situació revolucionària.

La classe dominant es troba impotent, vacil·la i té pànic. El moviment ha colpejat fins i tot al cor de l'PCN, evidenciant el col·lapse de la base de suport del règim. Un observador local comentava: "És impactant veure aquests últims dies que les mateixes persones a les que va recórrer el Govern durant molt de temps, com guardians del xovinisme sudanès al nord i els beneficiaris dels avantatges fluvials, ara piquen de peus per enderrocar el règim".

El mateix Al-Bashir està vacil·lant. D'una banda, adopta un to conciliador i demana a les forces de seguretat que respectin el dret a protestar i promet reformes econòmiques; i, d'altra banda, criminalitza els manifestants qualificant de traïdors, mercenaris i agents estrangers.

El 25 de desembre, a Khartum, una sèrie de sindicats professionals i partits de l'oposició van organitzar una marxa al palau presidencial per a exigir la dimissió d'Al-Bashir. Va ser la protesta més gran en anys, amb milers de manifestants cantant consignes com "El poble vol enderrocar el règim" i "Llibertat, pau, justícia i revolució" i la repressió de les forces de seguretat va ser brutal, recorrent a pallisses, gasos lacrimògens , bales de goma, detencions en massa i munició real. Abans de la marxa, Al-Bashir va abandonar espantat la capital.

Algunes reaccions per part de l'aparell de l'Estat han revelat signes de debilitat, divisions i por. "Mai els havia vist entrar en pànic d'aquesta manera", va comentar un activista a The New York Times. L'Exèrcit, de moment, sembla no voler intervenir contra el moviment. Amb les càmeres de telèfons mòbils es van gravar imatges de militars sudanesos colze a colze amb manifestants a Atbara i Al-Gadarif, i que fins i tot protegien als manifestants de la repressió mortal duta a terme per la policia, el NISS i les milícies del règim. A més, la pròpia policia en més d'una ocasió s'ha fet a un costat.

L'alt comandament militar va emetre una declaració pública en suport al Govern del país, però no va esmentar a Al-Bashir pel seu nom, per a mantenir obertes totes les opcions davant els diversos escenaris polítics que s'obren. Uns dies després es va gravar al principal líder de la "Força de Suport Ràpid" -unitat paramilitar molt violenta- dient a diversos milers de soldats que havien de mostrar "solidaritat" amb el poble sudanès, que el Govern era el culpable de la inflació i que ell havia provocat les protestes. El 27 de desembre, el ministre de Salut de l'Estat del Nord va renunciar al seu càrrec. És el primer funcionari d'alt rang que abandona des de l'inici de la revolta.

Vagues sectorials, comitès populars... És necessària una vaga general per a fer caure el Govern

Els metges i el personal sanitari van iniciar una vaga indefinida el 24 de desembre amb l'objectiu de "paralitzar" al Govern, fent una crida a altres sectors a tot el país a que s'unissin en solidaritat amb el moviment. El 27 de desembre, els periodistes van fer el mateix amb una vaga de tres dies en protesta per la "violència desfermada pel Govern contra els manifestants", i també pel segrest regular de diaris per part d'agents de seguretat i les pallisses i detencions de treballadors dels mitjans de comunicació que cobreixen les protestes.

Diversos sindicats independents de professionals (metges, farmacèutics, enginyers...) han convocat una vaga general, però aquesta encara no s'ha materialitzat. Els sindicats oficials estan fèrriament controlats pel Govern i, per tant, han guardat silenci davant el moviment de masses. No obstant això, la fúria social està profundament arrelada i les vagues iniciades per alguns sectors professionals, juntament amb la valentia dels joves, poden animar els sectors més oprimits de la classe obrera perquè entrin en acció.

Sudan té una llarga història de lluites obreres. Si la classe obrera sudanesa s'unís mitjançant vagues massives i accions de protesta podria significar la fi del Govern d'al-Bashir, com va passar amb els règims militars de Abboud i Nimeiri durant el passat. Fer fora els dirigents sindicals favorables al règim dels centres de treball, la seva substitució per representants genuïns dels treballadors i la creació de comitès obrers i sindicats independents en els centres de treball són tasques urgents. Els sindicats professionals i les xarxes d'activistes de base no han d'esperar, han de fixar ja una data per a la vaga general i començar una campanya massiva, convidant a estudiants, joves, agricultors pobres, aturats i petits comerciants a unir-se a un moviment massiu per a enderrocar l'actual règim.

En alguns llocs, com a Atbara, han sorgit comitès populars de veïns. Aquests òrgans poden ajudar a estructurar la lluita a nivell local, a unir les persones i discutir totes les qüestions pràctiques i polítiques del moment. Si s'amplien a totes les comunitats, llocs de treball i entre les files de l'exèrcit, poden ajudar a coordinar la resistència contra el règim i la seva repressió, mantenir l'ordre, organitzar subministraments vitals..., sobretot si estan estructurats a nivell local, estatal i general. A nivell nacional, poden proporcionar la columna vertebral per una estructura de poder alternativa basada en la voluntat del poble revolucionari, que podria arrabassar el poder al règim corrupte i repressiu d'al-Bashir, i anticipar-se als intents de fer descarrilar la lluita actual.

De fet, si bé les masses han demostrat la seva implacable determinació, cal una direcció, i la majoria dels partits polítics i forces d'oposició no tenen un programa clar per a fer avançar el moviment. De fet, molts d'ells realment temen el moviment massiu de treballadors i pobres com quelcom que pot amenaçar el sistema capitalista que defensen. Alguns, com el Partit Nacional de l'Umma, en el passat han participat en aliances amb el règim.

La crida emesa pel Partit Comunista del Sudan per "unir-se i treballar junts per a coordinar el moviment" és un pas positiu en la mesura que pot enfortir el moviment de masses que existeix. No obstant això, com succeeix amb "tots els partits de l'oposició", malauradament no té una posició d'independència de classe, de manera que no es separa dels sectors de l'oposició política que estan per l'expulsió d'al-Bashir, però que no volen un trencament amb els grans capitalistes, ja que els seus interessos s'oposen objectivament als interessos de les masses pobres i els treballadors sudanesos, les forces impulsores de l'actual aixecament.

L'enderrocament del règim obriria la porta a la transformació radical de la societat, no només a un mer canvi cosmètic i superficial que mantingués intactes totes les estructures opressores i la brutal explotació econòmica de les masses. En un article del CIT de 2014 dèiem: "L'enfonsament del PNC ha significat que tant l'imperialisme com alguns sectors de la classe dominant estiguin planejant el futur. Esperen poder controlar el moviment del poble sudanès reemplaçant el règim del PNC amb un nou Govern que asseguri la continuació del capitalisme. Aquesta és la raó per la qual els marxistes ens oposem a la idea d'un Govern de "consens", això no significaria un canvi social fonamental, els representants burgesos d'aquest Govern no estarien d'acord en trencar amb el capitalisme, la font del seu poder".

La situació d'avui convida a fer advertències similars. Els organitzadors de les marxes, encara que correctament van sol·licitar a Al-Bashir que renunciés, també volien presentar una petició per exigir un "Govern de transició de tecnòcrates amb un mandat acordat per tots els segments de la societat sudanesa".

La sortida "tecnocràtica", un cop militar que canviï les velles cares polítiques, la participació de figures "fresques" de l'oposició precapitalista o variants d'aquests escenaris, no solucionaran cap dels problemes fonamentals que enfronten les masses sudaneses. Les experiències revolucionàries passades han mostrat, una i altra vegada, el que es pot esperar d'aquest tipus de fórmules: l'eliminació de la figura desacreditada del règim i el seu reemplaçament per un Govern nominalment civil, però unit a la preservació dels pilars de la antiga maquinària estatal i de les riqueses i poder econòmic de la parasitària elit capitalista.

Per tenir èxit, el moviment revolucionari només pot confiar en les seves pròpies forces i en la seva organització interna. La construcció d'una organització d'esquerres independent és urgent, a fi de proporcionar un instrument polític poderós que defensi els interessos dels treballadors, les dones, els camperols i tots els pobres en lluita per unir-se en un govern revolucionari propi: un govern armat amb un programa per fer-se càrrec dels actius i la riquesa de la camarilla governant corrupta, nacionalitzar les principals indústries i grans explotacions del Sudan, i elaborar un pla de producció socialista democràtic que posi en el centre les necessitats de la majoria de la població.

*Com a terme religiós significa donar una part de certs béns a la gent pobra per tal d’acontentar Al·là.