No, no és democràcia: és la dictadura del capital financer

"El govern de l'Estat modern no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa"   C. Marx i F. Engels. El Manifest Comunista

El pròxim 15 de novembre, George. W. Bush i el seu col·lega francès Sarkozy han convocat a Washington una cimera de caps d'estat (el G-20), amb l'objectiu, en paraules del president de França, de "refundar el capitalisme sobre bases ètiques" i evitar "una revolta mundial". Per posar una nota pintoresca a l’encontre, el president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, camina captant per les cantonades una cadira en la reunió. Com faltarà el líder més carismàtic de la socialdemocràcia mundial a una taula amb comensals tan importants! Portaria el missatge d'angoixa dels treballadors, els aturats, els pensionistes a una cimera tan magna? Òbviament no. Zapatero, com el seu col·lega laborista Mr. Brown, com tots els líders de la socialdemocràcia, si per alguna cosa s'han destacat en aquests mesos són per constituir una ferma línia de defensa del capitalisme.
 

La classe dominant intenta evitar, desesperadament, que l'economia mundial es precipiti cap a una depressió de conseqüències incalculables. Però la possibilitat que ho aconsegueixin és més aviat remota. Després d'aprovar plans per regalar a la gran banca una quantitat de diners públics equivalents a gairebé la meitat del PIB nord-americans (prop de tres bilions d'euros), les borses continuen caient en picat seguint els passos d'una recessió que s'engrandeix cada dia que passa. Tot són males notícies, incloses les seves il·lusions als països emergents. A Brasil o Mèxic, a la Xina o a l'Índia, a Europa de l'Est, la contracció del consum mundial, la caiguda dels preus de les matèries primeres i la caiguda del preu del petroli, que ha cotitzat el mes d'octubre a 62 dòlars el barril quan el mes de juny va assolir els 145, estan creant les condicions per a un autèntic cataclisme en aquests països.

Una tornada al keynesianisme?

Les decisions adoptades pels governs s'han vestit interessadament com el triomf del seny (regulació i intervencionisme) davant la bogeria de la desregulació (neoliberalisme). El que és paradoxal de la situació és que els mateixos artífexs de la bombolla financera i especulativa, gent com Henry Paulson, secretari del Tresor d'EUA i antic president de Goldman Sachs, Sarkozy o Brown, s'arroguen el paper de bombers per apagar el foc que ells mateixos van atiar.
Aquesta estafa no compta per a les socialdemòcrates i els seus amics neokeynesians que han festejat aquesta paròdia de "nacionalitzacions" i suport estatal com un bon senyal. Però la realitat indica que aquesta intervenció gegantina a favor de la banca privada poc s'assembla a l'època daurada de les polítiques keynesianes aplicades a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. Més aviat, de moment, són el contrari.
No es tracta d'una injecció dirigida cap a l'economia productiva ni de nacionalitzacions de sectors com els ferrocarrils, les mines o la siderúrgia; no es tracta tampoc d'enfortir una xarxa de sanitat i educació públiques gratuïtes i universals, ni l'establiment d'una potent assegurança de desocupació; ni d'un pla estratègic per augmentar la demanda del mercat intern a través de la creació d'ocupació públic finançat amb el dèficit pressupostari. Tot això va ser possible, a Europa occidental i els EUA, després de l'hecatombe de la gran guerra imperialista, i en un moment en què EUA concentrava més de dues terceres parts de les reserves d'or i eren els creditors de mig món. Estats Units va sortir de la gran guerra mantenint intacte el seu aparell productiu, mentre tenia una quantitat imposant d'invents i patents militars que van aplicar amb èxit a la producció civil.
En aquelles circumstàncies, davant de l'amenaça de la revolució socialista a Europa occidental i després de constatar que l'URSS s'havia enfortit militarment i políticament, la classe dominant nord-americana va estar disposada a cedir una part de la voluminosa taxa d'estalvi nacional per impulsar el pla Marshall i reconstruir Europa, i de passada fer bons i lucratius negocis.
La clau d'aquell període excepcional de creixement econòmic, de desenvolupament de les forces productives, de divisió internacional del treball i d'apogeu del comerç mundial, va ser la constant reinversió productiva de la plusvàlua obtinguda. Les diferències d'aquelles circumstàncies històriques amb les actuals són gegants en tots els sentidos (1).
Malgrat la propaganda del moment present, el model keynesià també es va mostrar impotent davant de les contradiccions insolubles del capitalisme: no va poder esquivar la crisi de sobreproducció que va colpejar l'economia mundial a l'inici de la dècada dels setanta del segle passat, i va acabar fracassant. Els gegantins dèficits pressupostaris de les nacions capitalistes més desenvolupades van alimentar l'espiral d'estancament i inflació, i de revolució social.
No, no estem davant d'un procés de nacionalitzacions en el sentit clàssic, com es va donar en certs períodes crítics del capitalisme, sota el New Deal de Roosevelt o els governs laboristes de la postguerra. Nacionalitzacions que, és necessari recordar, van alleugerir els empresaris privats d'emprendre grans despeses en capital fix en aquestes indústries bàsiques mentre es beneficiaven de matèries primeres barates i sistemes de transports moderns; nacionalitzacions que en cap cas no van alterar els fonaments del sistema capitalista ni van substituir a la iniciativa del capital a l'hora de determinar la dinàmica general de la producció i la inversió.
Aquesta intervenció coordinada, de capitalisme d'Estat, per assegurar els sacrosants beneficis de les grans corporacions financeres se sostindrà, precisament, gràcies a un retall salvatge de la despesa social, de la sanitat i l'educació pública, d'aprimar-se els sistemes públics de pensions, d'atacar la cobertura als aturats.
De moment això és el que està ocorrent. Òbviament hi ha un factor en l'equació que pot trastocar tots els plans de la burgesia mundial, i aquest factor és la lluita de classes i l'amenaça de la revolució. La classe dominant ha adquirit una gran experiència després de dos-cents anys de monopoli del poder polític i econòmic. La història ha estat testimoni, en nombroses ocasions, de la flexibilitat esgrimida per la classe capitalista per mantenir-se al timó. Tanmateix, un fet és inqüestionable: el seu marge de maniobra s'ha reduït, i les mesures que està adoptant per retrobar l'equilibri econòmic són una recepta acabada per a una explosió de la lluita de classes.
Una depressió similar a la del crac de 1929 també portarà uns efectes polítics proporcionals. Els ecos dels anys trenta, tan grapejats aquests dies per comparar la magnitud de l'actual crisi econòmica amb la d'aquells anys, presenten una altra perspectiva que ningú no s'atreveix a assenyalar: l'apogeu la lluita revolucionària de milions de treballadors per fer caure el capitalisme que va convulsar aquella època.

Democràcia representativa o dictadura capitalista?

Per a sorpresa de cents de milions de persones, especialment als països desenvolupats, que viuen angoixats per la incertesa de perdre les seves feines, que sofreixen el malson de ser desnonats dels seus habitatges, o senzillament són víctimes d'un brusc empobriment, els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes han suposat una lliçó de política concentrada. La crisi mundial del capitalisme no solament ha posat potes enlaire creences econòmiques que semblaven axiomes inviolables, també ha exposat a una crítica demolidora la ideologia i la moral de la burgesia, col·locant a la picota les sagrades icones de la democràcia burgesa, les seves institucions i a tots aquells que s'esforcen a apuntalar-la.
En aquestes setmanes d'esdeveniments històrics tota la parafernàlia que embolica l'anomenada "sobirania popular" ha deixat pas a una veritat incontestable: sota el sistema de la propietat privada dels mitjans de producció i canvi, l'autèntic poder no resideix en el parlament ni en els vots sinó en els consells d'administració de la gran banca i els grans monopolis, en individus que ningú no ha elegit, que mai no s'han sotmès a l'escrutini popular però que decideixen sobre la destinació de la immensa majoria de la población (2). Formen part d'una oligarquia financera que governa el món a través d'una dictadura de ferro que no respon davant de res ni davant de ningú. Els governs electes s'arrosseguen davant d'ells, aproven els seus ordres i vetllen pels seus intereses (3).
Una oligarquia, en definitiva, que és el producte més depurat del desenvolupament capitalista en la seva fase imperialista, quan la concentració del capital ha assolit unes proporcions extremadament agudes, i el capital financer i els monopolis, la màxima expressió d'aquesta concentració, es fonen amb l'Estat.
No, no és democràcia: és la dictadura del capital financer i del capitalisme monopolista de Estado (4).

NOTES