Aquesta penúltima revelació, després dels coneguts expedients de Gürtel, Barcenas, els EROs andalusos, els comptes suïssos de la família del molt honorable Jordi Pujol, o la participació de destacats dirigents del PP, del PSOE, d'UGT i CCOO en el saqueig de Bankia, untats amb excel·lents suborns (targetes black), subratlla que la putrefacció que corroeix al sistema capitalista no té fi.

Segons les dades, Francisco Granados, un dels homes predilectes de la liberal Esperanza Aguirre per sacsejar als seus adversaris polítics, havia après molt bé del manual del robatori en el qual s'han especialitzat tants dirigents del Partit Popular, molts d'ells amb una brillant fulla de serveis i de lleialtat cap a José María Aznar. Barcenas, Fabra, Granados... tants i tants patriotes, de pèl engominat, polo de la bandera d'Espanya, i pulserites de cuir en la nina (l'uniforme de la FAES), que no han dubtat ni mig minut a folrar-se amb milions d'euros mentre ens receptaven lliçons d'austeritat, justificaven les retallades per què havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i sempre tenien una paraula més per sumar a la campanya de criminalització contra els moviments socials i l'esquerra que lluita. Més de 5 milions d'euros acumulava Granados en els seus tres comptes secretes de Suïssa!

Com si d'una pel·lícula de Berlanga es tractés, Rajoy i Esperanza Aguirre han sortit a la palestra demanant perdó. Però no és la primera vegada que adopten aquesta postura estètica, carregada de cinisme i hipocresia, mentre segueixen encoratjant polítiques que destrueixen drets, vides i famílies, i enriqueixen a una minoria de paràsits. La seva petició de perdó no els permetrà escamotejar la seva autèntica responsabilitat en tot això. No volem disculpes no sol·licitades, i menys de les mateixes persones que ens declaren la guerra sense treba tots els dies; volem que se’n vagin immediatament, que el govern de la dreta dimiteixi i que es convoquin eleccions ja.

Aquest gran chapapote no és exclusiu del PP, encara que òbviament el partit dels empresaris, dels banquers, de la reacció cavernículo, sigui l'avantguarda més decidida i pringada en aquests assumptes. També els dirigents del PSOE estan que tocats. Ara li toca el torn a l'alcalde de Parla, mà dreta de Tomás Gómez, secretari general del PSOE madrileny. Ahir va ser el de Fernández Vila, el dirigent miner del SOMA-UGT i baró intocable del PSOE asturià, amic de l'ànima d'Alfonso Guerra i de Felipe González i de tants prohoms de la socialdemocràcia, que va rentar un milió i mig d'euros gràcies a l'amnistia fiscal de Montoro (per aquestes coses els principis polítics són com els mitjons); un capital que va obtenir dels suborns d'empresaris i governs de torn perquè signés quantes reconversions mineres se li posessin per davant. O dels representants d'UGT i CCOO, del PSOE i d'IU, que van votar entusiasmats totes les mesures de Blesa, inclosa l'estafa de les preferents, a canvi de gaudir de la impunitat en el miserable desfalc del que van prendre part.

No podem enganyar-nos. El que revelen aquests fets, i molts més, és que no es tracta només d'absència d'honradesa o de falta d'escrúpols. Tots els implicats en aquests escàndols, i els que no surten perquè cometen aquestes mateixos robatoris emparats per la llei, tenen un mateix comú denominador: accepten la lògica del capitalisme, accepten les regles del joc del sistema de lliure empresa, es consideraven a si mateixos Homes d'Estat. Sí, són els defensors d'un sistema que segons dades de Caritas, ha col·locat al 25% de la població espanyola en condicions d'exclusió social, 11.746.000 persones, de les quals 5 milions es troben en exclusió severa, incloent un 32,6 % dels nens, que ja viuen en la pobresa! I mentre aquest panorama desolador és el pa diari, els tres espanyols més rics dupliquen el patrimoni dels nou milions de persones que formen el 30% de la població més pobra del país (dades de l'ONG Oxfam).

Si s'accepten aquestes regles del joc, si s'accepta que aquest règim social, polític i econòmic és l'únic possible, és inevitable estar negat de corrupció fins a les orelles, doncs la corrupció no és la causa, sinó la conseqüència del funcionament d'un sistema que només busca el màxim lucre per a una minoria a costa de l'explotació i el sofriment de la immensa majoria. La corrupció és el símptoma, però la malaltia és el capitalisme.

Una situació política explosiva

Els defensors del sistema capitalista, tant en el seu flanc dret com en l'esquerre, estan vivint moments terribles, plens d'ansietat. Estan completament desconcertats i desorientats sobre com actuar i quin camí triar.

D'una banda, la crisi política que esquerda tot l'edifici institucional que van construir en els anys setanta, amb la finalitat de descarrilar una situació revolucionària que amenaçava amb escombrar el capitalisme, està al punt més descontrolat. Ni l'abdicació de Juan Carlos I, ni la renúncia de Rubalcaba, ni els intents desesperats de pactes i acords parlamentaris, estan donant cap fruit. Totes aquestes maniobres es trenquen en mil trossos contra el mur d'una crisi econòmica salvatge, devastadora per a milions de famílies i tota una generació de joves, i contra l'auge de la lluita de classes. La mobilització massiva als carrers, les vagues generals, el 15M, les Marees Ciutadanes, la lluita victoriosa de la sanitat pública madrilenya, dels treballadors de la neteja viària de Madrid, dels veïns de Gamonal, de les impressionants Marxes de la Dignitat, l'exemple de tenacitat i voluntat dels treballadors de Panrico, de Coca Cola, o dels estudiants en les seves vagues contra les reformes franquistes de Wert (l'última el 21, 22 i 23 organitzades pel Sindicat d'Estudiants), són l'expressió d'una transformació profunda en la consciència de la població que no s'ha detingut.

Aquesta sacsejada tremenda té una expressió política: la irrupció de Podemos, el seu creixement explosiu fins a aconseguir els 200.000 afiliats, i les expectatives electorals que li auguren totes les enquestes. Podemos podria convertir-se en l'organització política més votada, i això obriria una perspectiva no només esperançadora, sinó clarament favorable per a totes les forces que lluitem per la transformació socialista de la societat, per un ruptura completa amb el capitalisme. Encara és aviat per tancar pronòstics, però l'opció d'un govern de coalició PP-PSOE està en l'aire: no és clar que puguin comptar amb una majoria parlamentària estable, i en el cas que poguessin i que es materialitzés un govern semblant, només seria el preàmbul per a una escalada major de la tensió i la polarització social, fins a desembocar en una crisi prerevolucionària.

No, no és estrany en aquestes circumstàncies que la classe dominant tingui suors fredes. No és estrany que El Pais, aquest qualificat diari del gran capital, titulés la seva editorial del passat dimarts 28 d'octubre, Amenaça al sistema, i que assenyalés algunes coses bastant rellevants: “(...) la corrupció toca a totes les formacions amb responsabilitats de Govern en els diferents nivells de l'Administració en les últimes dècades. De l'extensió territorial de les seves trames, el nombre d'imputats i la gravetat dels delictes es dedueix que no és un epifenòmen indesitjable que engreixa i acompanya l'activitat política, sinó part intrínseca del propi sistema (...) La lentitud de la justícia, la inutilitat de les auditories de comptes, la incapacitat dels Parlaments per controlar i investigar als Executius, la negligència i fins i tot complicitat dels Governs i l'autoindulgencia generalitzada dels dirigents dels partits han fet la resta. Res ni ningú va frenar quan encara s'era a temps l'extensió creixent de la podridura que anava passant d'una poma a una altra fins a aconseguir al cistell sencer.”

 

El Pais intenta respondre al que ells mateixos denuncien, parlant d'un nou pacte constitucional, i d'evitar demagògies i populismes (a qui es referiran aquests assenyats portaveus del capital?): “El caràcter sistèmic de la corrupció proporciona fàcil i demagògica munició a els qui propugnen una ruptura, no amb el sistema corrupte, sinó amb el constitucional, fins i tot per buscar solucions de signe oposat a la democràcia.” Però de quina democràcia parla El País? D'aquesta que permet que una minoria d'indesitjables, de multimilionaris, decideixin per la vida de milions? En què es semblen la dictadura dels banquers i els grans poders financers amb la democràcia de la majoria, amb la justícia social? Tenen por, és evident, i no els mitigarem aquesta sensació. Tot el contrari, perquè aquesta amenaça al sistema som nosaltres, els invisibles, els explotats, els marginats, els treballadors i la joventut en lluita, els que anem a prendre el cel per assalt.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA