Panrico-Santa Perpètua es va pronunciar de forma aclaparadora en contra del preacord aconseguit entre l'empresa i les direccions sindicals, que contemplava l'acomiadament de 745 treballadors sobre un plantilla total d'uns 4.000. Amb els seus vots, el còmput global de les votacions en totes les factories va donar un resultat global clarament de rebot al preacord. Encara així, la majoria dels representants en el comitè estatal (6 d'UGT i 3 de CCOO) van aprovar amb els seus vots l'ERO, amb el que donaven cobertura legal als plans criminals de l'empresa, que immediatament es van concretar a reduir la plantilla actual de Barcelona (234 treballadors) a només 60 llocs de treball. Ni tan sols la producció es pot mantenir amb una plantilla tan reduïda. A més mitjançant aquest preacord s'acordava una rebaixa salarial del 18% per als treballadors no afectats per l'ERO. De nou es va imposar des de dalt, antidemocràticament i a esquena dels treballadors, la política del "mal menor", sent abandonats a la seva sort els treballadors de Panrico-Santa Perpètua. Aquesta política sindical solament prepara nous i més durs atacs per part de l'empresa, dividint criminalment a la plantilla i fent retrocedir els drets i condicions que tant temps ha costat conquistar a la classe treballadora.

Una empresa en mans d'especuladors

Des del principi la vaga en Panrico s'ha trobat amb innombrables obstacles. El primer obstacle, brutal, és la direcció de l'empresa. El fons d'inversió propietari de la marca va posar al capdavant de l'empresa a un “expert en reestructuracions”. Un “tauró” amb fama de dur com Carlos Gila, per doblegar als treballadors com va fer anteriorment en altres empreses, com La Seda. La direcció de l'empresa ha llançat una campanya de difamació i criminalització dels treballadors i del comitè, presentant-los com “violents i eixelebrats”, arribant a plantejar fins i tot que es podria donar un sabotatge als productes i que ells (tan bons ells!) no podrien evitar (Cinco Dias, 20-1-14). La direcció de l'empresa llança aquestes acusacions totalment difamatòries davant l'opinió pública com a part d'una estratègia que pretén aïllar i afeblir la llarga lluita duta a terme pels treballadors. A hores d'ara, ja no és només que Gila vulgui sortir-se amb la seva per seguir tenint un expedient “brillant” com a expert en “reestructuracions”.  Ja tampoc es tracta només que Panrico vulgui doblegar a la plantilla de Santa Perpètua (de fet, cada vegada s'inclina més cap al tancament de la fàbrica). Ara es tracta ja d'una lluita entre la patronal, els empresaris, que volen imposar la seva llei, i els treballadors, que lluiten per la seva dignitat i pels llocs de treball que els pertanyen. O no han estat ells els que han aixecat l'empresa amb el seu treball al llarg de dècades?

El segon obstacle que es troba la lluita és la pròpia direcció de CCOO a nivell estatal, que amenaça amb expulsar als membres del Comitè d'empresa de Santa Perpètua. Quina vergonya!! La seva posició ferma de rebot al xantatge patronal, i l'exemple de lluita que representa la vaga indefinida contra l'ERO i els acomiadaments, xoca frontalment amb la línia seguida per l'adreça del sindicat, d'acceptació submissa als plans empresarials. La vaga posa contra les cordes a la direcció de CCOO, perquè deixa en evidència que la seva política és una via directa al fracàs i al desastre, i que hi ha una única alternativa, que és lluitar amb contundència i decisió fins al final. Així ho ha demostrat la lluita de Gamonal o la tremenda víctoria de la sanitat madrilenya.

Aquesta lluita ja emblemàtica, que s'ha convertit en la vaga més llarga des de 1976 a Catalunya, és un autèntic exemple de decisió i sacrifici enfront del xantatge patronal que sofrim diàriament els treballadors. Un conflicte d'aquesta envergadura pot i ha de convertir-se en un punt de referència per al conjunt de la classe obrera tant a Barcelona com en el conjunt de Catalunya, marcant el camí a seguir enfront dels constants atacs i retallades que estem vivint els treballadors.

CCOO de Catalunya té l'obligació de fer molt més!

CCOO de Catalunya i Barcelona té l'obligació de fer molt més del que ha fet fins ara en suport a la vaga en Panrico. En primer lloc, defensar als membres del comitè d'empresa de les amenaces d'expulsió per part de la direcció estatal del sindicat. Ha d'agafar amb les dues mans la manifestació a Sabadell del 7 de febrer i convocar a través de tots els comitès i delegats de Barcelona a la mateixa. Immediatament després, ha de preparar-se una gran manifestació a Barcelona, convocant fins i tot aturades de solidaritat per acudir a la mateixa, demostrant que el conjunt de la classe obrera està amb els companys de Panrico. Per això és necessari repartir desenes de milers de pamflets i pegar milers de cartells, obtenint la solidaritat activa i militant del conjunt dels treballadors barcelonins. Una campanya d'aquest tipus seria un èxit complet, i una palanca cap a una vaga general a Barcelona i Catalunya per rebutjar els atacs i retallades que venim sofrint per part del Govern  del PP, Generalitat i patronal. La lluita dels treballadors del metall pel conveni o de Tv3 i Catalunya radio contra una rebaixa salarial de fins al 40% és la mateixa lluita que la dels treballadors de PANRICO. Així, sí es pot, com els metges a Madrid o els veïns de Gamonal.

Les direccions de CCOO de Catalunya i Barcelona tenen una gran responsabilitat, i una única obligació, encapçalar la lluita en suport a la vaga de Panrico, fent que aquesta rebi la solidaritat del conjunt de la classe treballadora i convertint-la en un punt de referència de cara a enfrontar l'ofensiva empresarial, reclamant fins i tot, davant la recent amenaça de tancament de la fàbrica, la nacionalització de l'empresa sota control dels treballadors.

Aquesta lluita es pot guanyar!

No acceptem xantatges! Ni acomiadaments, ni rebaixa salarial!

 

PANRICO resisteix, PANRICO no es tanca!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA