Mentre la situació es fa cada vegada més insuportable per a la majoria de la gent, el govern del PP, amb el seu nou Pla Nacional de Reformes, segueix aprofundint en la seva política de retallades i atropellament de drets socials conquistats. Immediatament després de la reunió del consell de ministres del divendres 26 de febrer (moment en el qual s'escriu aquest editorial) la portaveu del govern ha posposat per a una futura compareixença de Rajoy la informació detallada de les noves mesures, però ha assenyalat alguns punts que, traduïts al llenguatge normal, implicarien el següent: nova volta de rosca en la retallada de les pensions (probablement un augment de l'edat de jubilació més enllà dels 67 anys, desvinculació de l'IPC i més temps de cotització per cobrar la totalitat de la pensió); un nou increment dels impostos indirectes (presentat sota l'eufemisme de “fiscalitat mediambiental” i noves “taxes mediambientals”); congelació indefinida dels salaris en l'administració pública; més desgravaments fiscals per als empresaris i els inversors estrangers; una nova modificació de la reforma laboral; impuls a la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, que obliga a tots els ajuntaments a aplicar un programa de i noves retallades de la despesa social per aconseguir el “sanejament” dels comptes públics, sobretot de la Seguretat Social.

Un govern feble i deslegitimat

 

La determinació del govern del PP, amb el recolzament implícit de CiU i del PNB, de seguir amb aquesta guerra empresa contra els treballadors i els seus drets no es deriva, de la seva legitimitat ni del seu suport social. Per contra, el govern de Rajoy és un govern feble i profundament desgastat. El que impulsa l'acció de la dreta és la defensa a mort dels interessos del capital financer (tant internacionals com a domèstics) i de les grans empreses. L'objectiu essencial del govern del PP és garantir el pagament d'interessos a la banca i reduir els costos salarials perquè els empresaris puguin compensar la caiguda de beneficis derivada de la recessió. En aquest sentit, la gestió del PP està sent un autèntic èxit.

Clar que els preocupa la crisi i els seus efectes socials, precisament per això s'estan preparant meticulosament per enfrontar-se a una contestació social i política cada vegada més intensa per part dels treballadors i de la joventut. Ho estan fent intensificant la campanya de criminalització amb els sectors més combatius de l'esquerra organitzada, sigui el Sindicat d'Estudiants o la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, a la qual s'acusa sistemàticament de “terrorisme”. Amb això exciten i donen cobertura política als sectors més reaccionaris de l'aparell repressiu de l'Estat i preparen el terreny per justificar més mesures restrictives en l'àmbit dels drets democràtics.

Qualsevol expectativa que vagin a canviar de rumb, pel fracàs a l'hora de propiciar la recuperació econòmica o per la pèrdua de suport social, està completament infundada. El PP ha assumit totalment la seva funció de destruir la màxima quantitat possible de drets conquistats i intentarà esgotar la legislatura amb aquest objectiu. Un govern profundament impopular, que suscita l'antipatia quan no l'hostilitat d'una àmplia majoria social, pot mantenir-se, fins i tot suspès en l'aire, si no se li oposa una estratègia de lluita i mobilització conseqüent que porti a la seva caiguda, i aquesta és la principal responsabilitat de les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra.

Per una nova vaga general

En els passats anys, però particularment en els últims divuit mesos, s'ha produït un claríssim increment de la mobilització social, de la conflictivitat sindical en les empreses, de la implicació de desenes de milers de treballadors i joves a la lluita organitzada i sobretot d'un qüestionament del sistema capitalista i de les institucions que sosté aquest sistema. Les condicions per posar fi al malson del govern del PP són millors que mai, fins i tot superiors a les quals van portar a la caiguda d'Aznar el 2004.

Realment, el punt de suport més important de la dreta l'hi subministren les contínues pilotes d'oxigen dels dirigents sindicals i del PSOE. Tan recent com el 25 d'abril, en un acte a Tarragona, Toxo feia una crida al Consell de Ministres de l'endemà al fet que fes “una parada i no plantegi més reformes estructurals, sinó que aprofiti per convocar una trobada entre la societat, partits, empresaris i sindicats per aconseguir un gran acord nacional sobre l'ocupació”. És possible que aquesta proposta hagi provocat algun riure en la reunió del Consell de Ministres; en tot cas, el que és segur és que els ha reafirmat encara més en què és el moment d'augmentar la política de retallades. 

El que haurien d'haver fet Toxo i Méndez, en lloc de seguir ancorats en la lletania dels pactes i consensos que la dreta interpreta com un clar senyal de debilitat, és haver anunciat ja una vaga general, seguint l'exemple de la ja convocada a Euskal Herria pel 30 de maig. Una vaga general que inclogués l'exigència de dimissió del govern, convocatòria d'eleccions anticipades, la formació d'un govern d'esquerres per fer enrere totes les mesures que el PP ha imposat en el seu any de govern i la defensa d'una alternativa a la crisi que passi per la nacionalització de tota la banca, perquè els recursos socials no siguin dilapidats pels interessos d'una ínfima minoria sinó llocs al servei de la immensa majoria de la societat. Esquerra Unida, que sí està adoptant una política bel·ligerant contra les retallades i l'ofensiva criminalitzadora del PP, que sí ha exigit la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions, té una gran oportunitat de créixer i desenvolupar-se, i situar-se al capdavant d'una àmplia rebel·lió social que porti a la transformació socialista de la societat. No hi ha un altre camí en la defensa dels drets més elementals de la classe obrera. Sí podem, encara que no vulguin. Uneix-te al corrent marxista Militant!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA