Que el futbol mou masses no és un secret, però també és una realitat que es tracta d'un gran negoci capitalista, un negoci que equivaldria a la 17a economia mundial i que cada any mou més de 500.000 milions de dòlars. El 2007, Thabo Mbeki, anterior president sud-africà, va descriure el mundial com "una oportunitat perquè l'Àfrica doni la talla i reverteixi d'una manera decidida la marea de segles de pobresa i enfrontaments", però lluny de representar això, ha deixat al descobert el gran negoci que representen aquest tipus d'esdeveniments esportius per a les grans multinacionals (Coca Cola, Adidas, Sony o Hyundai, entre altres) i per als organismes que organitzen aquests esdeveniments, ja sigui el COI, la FIFA o la UEFA.

Per a la FIFA és un negoci molt lucratiu. El 2006 va aconseguir que el govern sud-africà aprovés una legislació que permet a la FIFA i a les seves subsidiàries ser tractades com a "missions diplomàtiques". Així les seves activitats econòmiques estan lliures d'impostos. Abans de l'inici del Mundial, gràcies a aquesta legislació, la FIFA havia aconseguit ja uns beneficis de 3.200 milions de dòlars, els majors aconseguits fins ara en les activitats prèvies a un Mundial. Tot un negoci si es té en compte que a la FIFA aquest Mundial li costarà uns mil milions. Sense oblidar-nos de les empreses constructores sud-africanes, que han vist incrementar els seus beneficis entre un 58% i un 152%.

Un negoci gens rendible per a Sud-àfrica

En canvi, per a l'Estat sud-africà no és tan lucratiu. Es calcula que ha gastat en l'organització del Mundial uns 6.000 milions de dòlars, un 750% més del previst inicialment. Amb aquests diners es podria eradicar la pobresa a Costa d'Ivori, Ghana, el Camerun i Hondures, per no parlar d'eliminar la misèria en la que viuen milions de sud-africans. A més, equival al que el govern sud-africà té pressupostat en habitatge per als pròxims deu anys. Actualment només el 7% de les escoles tenen biblioteca i amb el que costen set seients en un estadi n'hi hauria prou per dotar d'una biblioteca totalment equipada un col·legi. Un dels motius de l'augment del pressupost, entre d'altres, han estat els "capricis" de la FIFA. L'estadi Green Point a Ciutat del Cap ha costat 580 milions de dòlars. A la mateixa ciutat hi ha un altre estadi. N'hi hauria hagut prou amb augmentar l'aforament, però segons la FIFA: "mil milions de televidents no volen veure cabanyes i pobresa". Així que es va construir un nou estadi en una altra zona més luxosa.

El govern va fer una gran campanya publicitària per despertar l'entusiasme popular amb el Mundial. Assegurava que crearia més de 500.000 ocupacions i reportaria grans beneficis al país. Finalment només ha generat 22.000 llocs de treball, el 70-80% dels contractes no supera els tres mesos de durada, amb pitjors condicions laborals i sense drets sindicals. Els treballadors de la construcció han rebut un salari d'un dòlar l'hora, mentre que el 2008 cobraven dos dòlars. Aquesta situació ha provocat moltes protestes i vagues. En total hi ha hagut 27 vagues relacionades amb els preparatius del Mundial. Una de les més destacades va ser la vaga de la construcció el juliol de 2009. Més de 70.000 obrers van participar en la primera vaga nacional de la història d'aquest sector. Exigien un augment salarial del 13%. El mateix ha passat a hoteleria o el transport, amb una vaga històrica el passat mes de maig en què van participar més de 50.000 treballadors. Durant el mundial també es van posar en vaga els guàrdies de seguretat dels estadis de futbol perquè la FIFA no els pagava el promès i els conductors d'autobusos urbans per demanar un increment salarial.

Tampoc no s'han complert les expectatives turístiques del govern. Preveien l'arribada de 700.000 turistes i només han arribat 250.000, inclosos els 13.000 periodistes acreditats. Es calcula que a tot estirar deixaran al país uns ingressos de 1.500 milions de dòlars, una quantitat molt allunyada del que ha desemborsat el govern, que ara ha reconegut que, a causa de l'augment del dèficit públic, haurà de demanar un préstec de mil milions de dòlars a les institucions financeres internacionals.

Un mar de pobresa

Per al 70% dels sud-africans que viuen per sota del llindar de pobresa, el Mundial no significa un habitatge, sanitat o educació millors. La construcció d'alguns estadis ha suposat el desallotjament forçós de milers de sud-africans que viuen en ciutats de llautó als suburbis de les principals ciutats (un 13% de la població), coneguts com a township. Una altra conseqüència ha estat l'expulsió de milers de venedors de carrer de les zones adjacents als estadis perquè són considerades "zones franques", i només tenen dret a vendre aquells que comptin amb el permís de la FIFA. A Sud-àfrica hi ha mig milió de venedors de carrer de qui depèn la subsistència de milions de persones. Els costos de construcció dels estadis han recaigut directament sobre els ajuntaments reduint així dràsticament els seus pressuposts.

Fins fa vint anys Sud-àfrica va estar sota un règim brutal conegut com apartheid. La minoria blanca, els afrikàner, van sotmetre a la immensa majoria negra de la població a una ferotge dictadura. Els negres estaven totalment marginats, segregats i sense cap dret, ni tan sols no podien votar. Finalment l'odiat apartheid va caure per la lluita dels joves i treballadors negres que van protagonitzar heroiques insurreccions com la de Soweto el 1976 i que van posar en escac al règim racista. Va arribar un moment en què la policia no podia entrar als districtes obrers. Una vegada caigut l'apartheid, a les primeres eleccions a les que va poder votar la majoria negra, va guanyar de manera aclaparadora el Congrés Nacional Sud-Africà (ANC) i Nelson Mandela es va convertir en el primer president negre de Sud-àfrica. Des de llavors l'ANC ha guanyat totes les eleccions i es manté en el poder amb el suport del Partit Comunista Sud-Africà (PCSA) i la Confederació de Sindicats Sud-Africans (COSATU).

Un dels primers programes aprovats pel govern de Mandela va ser el Black Economic Empowerment (BEE), que va permetre a una petita minoria de negres accedir a la propietat i la riquesa, incorporant a un grapat de multimilionaris negres a les files de l'oligarquia sud-africana. Cyril Ramaphosa (exdirigent del sindicat miner NUM) i Trevor Manuel, són un exemple del que va representar el BEE. Ara són dos dels homes més rics del país. Manuel va ser a més ministre d'economia i va encapçalar l'obertura de Sud-àfrica al mercat mundial i la implantació de la política econòmica neoliberal, privatitzacions, etc. Ramaphosa i Manuel representen l'abisme que s'ha obert entre la direcció de l'ANC i les masses que els van dur al poder amb l'esperança d'un canvi radical a les seves vides.

Després del final de l’apartheid, què ha canviat?

Setze anys de "transició democràtica" han servit perquè Sud-àfrica ocupi el primer lloc mundial entre els països on la bretxa entre rics i pobres és més gran, segons dades de l'ONU, desplaçant el Brasil, que durant anys ha ostentat aquest trist rècord. El 10% més pobre rep només el 6% de la renda nacional, mentre que el 10% més ric en rep més de la meitat de la renda. La taxa real d'atur està entorn del 40% (un 80% entre la població negra) i en una dècada s'han perdut un milió d'ocupacions. La desigualtat social encara es correspon amb la desigualtat racial, el 15% de la població consumeix dos terços dels recursos sanitaris, mentre que la majoria de la població ha d'acudir a clíniques públiques, esperant llargues cues durant hores per trobar-se amb clíniques mal equipades i sense medicaments. Sud-àfrica és el país amb major número d'infectats pel VIH. Els treballadors blancs encara cobren salaris més elevats i tenen accés a les millors ocupacions.

Quan l'ANC va arribar al poder, dues de les seves principals promeses eren solucionar el problema de l'habitatge i la reforma agrària. Avui encara el 9% de la població blanca posseeix el 80% de la terra. Cal recordar que la terra va ser aconseguida mitjançant la Llei de la Terra racista de 1913, que va robar als negres els seus drets sobre la terra. Pel que fa a l'habitatge, el nombre de persones que viuen en barraques ha augmentat, del milió de 1995 a 1,4 milions de persones. La pobresa ha sofert el mateix procés, quatre milions de persones viuen amb menys d'un dòlar al dia, davant els dos milions de 1994.

Aquesta situació ha portat al límit la confiança i la paciència de la classe obrera després d'anys de promeses traïdes i deteriorament constant de les seves condicions de vida. Durant aquests dos últims anys els joves i treballadors han participat en multitud de lluites i protestes contra la política del govern. En el camp, on milers de camperols (agrupats en el Moviment Sense Terra) lluiten per la reforma agrària, en els township, lluitant contra els desnonaments i contra una llei que condemna a 5 anys de presó a tot el que visqui en una barraca, sense que el govern proporcioni un habitatge alternatiu. Al sector públic, lluitant contra els retalls i privatitzacions, en una de les majors vagues generals de la història del país.