Els titulars de premsa sobre l'espectacularitat del creixement econòmic xinès han estat desplaçats temporalment per l'esclat de diverses vagues al país asiàtic. Un articulista del Financial Times (1) escrivia sobre això: "Els treballadors itinerants de la Xina, coneguts com a ‘fàbriques sense fum’, mostren per fi alguna cosa d'ardor". Aquesta crítica a la "falta d’ardor combatiu" del proletariat xinès té un punt feble: obvia els enormes obstacles a què s'enfronta la classe obrera de l'anomenada fàbrica del món. Al costat de les penoses condicions d'explotació, que estan portant a un nombre significatiu d'obrers al suïcidi, els treballadors xinesos, suporten la llosa que suposa la burocràcia estalinista i procapitalista del PC xinès al capdavant del règim. No s'ha d'oblidar que encara avui, l'article 1r de la Constitució proclama que: "La República Popular de la Xina és un Estat socialista encapçalat per la classe obrera sobre la base d'una aliança d’obrers i camperols”.

Un paradís per als capitalistes, un infern per als assalariats

Vegem alguns exemples de en què consisteix el socialisme per a aquests suposats dirigents "comunistes". L'empresa Foxconn, un autèntic gegant, que malgrat el seu origen taiwanès és el major fabricant mundial de productes electrònics per a multinacionals com Apple, Dell o HP, ocupa 800.000 treballadors a la Xina. Dirigida amb mà ferma per Ferri Gou -un dels homes més rics d'Àsia amb una fortuna valorada en 6.000 milions de dòlars- ha ocupat més d'un titular pel suïcidi d'onze treballadors en un curt període de temps. Darrere d'aquestes morts es troben unes condicions laborals inhumanes. Els treballadors de les seves factories de Shenzhen han denunciat les tècniques militars a les cadenes de muntatge, així com els salaris base de cent euros mensuals, que els obliga a realitzar una infinitat d'hores extres, fins al punt de convertir la jornada mitjana en 16 hores diàries, sis dies a la setmana. Forçada per l'escàndol que ha provocat la publicitat d'aquests fets, l'empresa ha anunciat pujades salarials d'entre el 30 i el 66% en els pròxims mesos.

A les factories d'Honda, els treballadors han emprès el camí de la lluita contra les seves insuportables condicions de treball. La primera vaga va començar en una de les fàbriques del sud del país, però ràpidament es va estendre a les tres plantes restants i a altres empreses fabricants de components per a la multinacional japonesa. L'efecte dòmino, que va suposar la paralització total de la producció al país, va preocupar molt els caps, que finalment s'han compromès a un augment salarial del 24%. Altres empreses com Hyundai, KOK, Tsisheng Furniture o Lenzhou Vinylon també han estat escenari de lluites per reivindicacions salarials.

El comentarista a qui anteriorment fèiem referència, afegia una altra nota interessant: "Els fabricants del Delta del Riu Perla, el centre d'exportacions de la Xina, ja estan acostumats a la inflació salarial: els sous mínims mensuals s'han multiplicat per més del doble des de 2001. Però aquesta onada d'activisme sembla diferent".

De la lluita salarial a les reivindicacions polítiques

Efectivament, no es tracta només d'augments salarials. Estem assistint al despertar de la consciència d'un sector del proletariat xinès format per desenes de milions de joves que van fugir de la misèria dels seus llogarrets a la recerca d'una vida millor a la ciutat. I és precisament a través de la lluita per aquestes modestes i bàsiques millores com comença a covar-se la necessitat d'avançar en el grau d'organització del moviment i l'extensió de les demandes. Al costat de les exigències econòmiques, la plantilla d'Honda ha reclamat altres reivindicacions que, començant per la lluita sindical, s'endinsen en un terreny més polític. Davant el sindicat oficial del règim (2), demanden l'elecció directa i el control dels seus representants sindicals, a qui exigeixen una implicació total en la lluita.

Som davant dels primers compassos, és cert, però el procés ja funciona. La Xina no és una excepció: capitalisme és lluita de classes. La consciència pot tardar més o menys a desenvolupar-se i expressar-se però, finalment, les condicions materials acaben imposant el seu segell en la forma d'actuar de les diferents classes. És més, la voracitat insaciable dels patrons no donarà treva als treballadors xinesos, que necessitaran perfeccionar els seus mètodes i organitzacions de lluita, així com ampliar el seu programa reivindicatiu, per defensar-se de nous atacs. Si bé molts empresaris s'han vist obligats a acceptar millores salarials, alhora estan dissenyant plans per evitar aquesta tendència a la reducció dels seus beneficis. El desembre de 2009 la Cambra Nord-Americana de Comerç de Shanghai, va realitzar un estudi entre 2002 multinacionals que concloïa que un 28% d'aquestes consideren la Costa Est massa cara pel que tenen previst desplaçar-se cap a l'interior del país -zones a les quals les borses de misèria poden garantir-los salaris igualment miserables. Un altre 14% de les empreses preguntades va respondre que al costat d'un possible desplaçament a l'interior, projecten processos de deslocalització orientats al Vietnam, l'Índia, Tailàndia i Indonèsia. Així ho està fent ja el grup de capital alemany Adidas.

Els dirigents xinesos mantenen una actitud cautelosa, amb declaracions -i fins i tot algunes reformes legislatives- favorables a l'augment dels salaris mínims i la protecció laboral. La cúspide de la burocràcia del PC xinès és conscient del polvorí social sobre el qual s'assenta, del profund sentiment d'injustícia existent entre les masses que comproven a les seves carns com les xifres de creixement de dos dígits no suposen una millora sensible en les seves dures condicions d'existència.

L'equació que ha de resoldre el règim es torna cada vegada més complicada. A la perspectiva d'un increment de la tensió social, se sumen també altres elements d'incertesa en l'economia del país. Paradoxalment, la impactant xifra de l'11,9% de creixement del PIB en el primer trimestre de 2010 lluny de ser celebrada, va ser analitzada de la següent manera pel portaveu de l'Oficina Nacional d'Estadística: "La tendència alcista es moderarà al llarg dels pròxims mesos i el creixement es quedarà en un 8% aquest any, ja que l'increment del segon trimestre serà molt menor que a l'exercici anterior. "

Clarobscurs del creixement xinès

En aquest panorama, cobra rellevància un assumpte extraordinàriament conflictiu: el valor de la moneda xinesa, i la intensificació de les pressions dels EUA per a la seva ràpida apreciació. A mitjans del juny passat, el Banc Central va anunciar un procés de revalorització del iuan que pocs dies després va assolir la seva cotització més alta respecte al dòlar des de 1993. Teòricament, i sense entrar en les gens absurdes consideracions dels sectors més escèptics (3), un iuan més fort, abaratiria el preu de les importacions per a la Xina i augmentaria el poder adquisitiu de la seva població amb el consegüent i anhelat increment del consum domèstic. Alhora, també beneficiaria economies nacionals d'Europa i els EUA, ja que alleugeriria el dèficit comercial que aquestes mantenen en els seus intercanvis amb el drac roig, alimentant al seu torn la recuperació del conjunt de l'economia mundial. Tanmateix, aquesta fórmula, aparentment màgica pels seus múltiples efectes benèfics, està lluny de ser perfecta. I és que aquesta revalorització de la divisa xinesa provocarà al seu torn l'encariment de les mercaderies del gegant asiàtic i, per tant, la seva pèrdua de competitivitat al mercat mundial (4).

Per complicar més la situació, estan començant a sonar les alarmes davant d'un possible esclat de la bombolla immobiliària. La preocupació prové del creixement exagerat del preu de les propietats que al seu torn és una expressió de l'increment de les tendències especulatives del capitalisme xinès. La inseguretat sobre l'evolució de les exportacions a causa del retrocés del comerç mundial, alimenta la inversió en sectors com l'immobiliari, que prometen guanys més ràpids i substanciosos (5) que els que es poden obtenir a les indústries més directament vinculades a la manufactura. Però el creixement del sector immobiliari té altres implicacions. De fet, l'arrendament de terreny a llarg termini a les constructores s'ha convertit en una necessitat vital per a les endeutades administracions locals (6), que el 2009 van obtenir ingressos per valor de 150.000 milions d'euros per aquest concepte. Una part considerable del creixement del PIB del primer trimestre d'aquest any ha estat determinada per la inversió en propietats, que en aquell mateix període de temps va créixer un 25%.


Sembla evident que el capitalisme xinès s'enfronta a nous desenvolupaments tant en el terreny de la lluita de classes com en l'econòmic -sense oblidar que ambdós aspectes estan interrelacionats i s'influeixen mútuament-, sobre els quals podem traçar les tendències generals. El mètode d'anàlisi marxista analitza la realitat tal com és, en les seves múltiples facetes, sense prejudicis preestablerts, estudiant els processos en el seu desenvolupament, en el seu moviment. Per això mai no hem negat l'espectacular desenvolupament de les forces productives a la Xina, encara que anés a l’escalf de la restauració capitalista, ni tampoc dubtem de constatar la persistència del creixement xinès malgrat l'esclat de la crisi econòmica mundial. El que afirmem és que el capitalisme no ha aconseguit superar les seves contradiccions, tampoc a Àsia. I és precisament el desenvolupament d'aquestes contradiccions, que s'estan fent cada cop més visibles per a les masses xineses, el que alimenta el procés de presa de consciència de la classe obrera.

1. La inflació salarial a Xina, Lex Column, publicat en expansión.com (2/6/2010).

2. És una pràctica generalitzada que els representants del sindicat oficial, vinculats a les administracions locals, siguin un instrument més per justificar i ratificar l'explotació salvatge del treball assalariat amb l'argument d'atreure i consolidar les inversions de capitalistes estrangers.

3. Diversos analistes econòmics nord-americans -no oblidem que els EUA són el país amb major dèficit comercial amb la Xina- consideren aquesta mesura del Banc Central xinès un mer moviment propagandístic destinat tant a evitar les crítiques contra el país asiàtic a l'última cimera del G-20 com la possible adopció de mesures proteccionistes. Aquests sectors argumenten que la infravaloració del iuan s'apropa al 40% i que les mesures adoptades aquestes últimes setmanes permetran una revalorització que difícilment no superarà el 3% anual.

4. El mes de març, abans fins i tot de la revalorització del iuan, la Xina va registrar el seu primer dèficit comercial en sis anys, per valor de 7.240 milions de dòlars.

5. El 2009 la inversió en immobles es va incrementar en un 75%. Es calcula a més que entre una cinquena i una quarta part del crèdit alliberat el passat any es va orientar també al mercat immobiliari.

6. En un article titulat Atenes a la Xina, publicat a expansión.com (7/6/10) podíem llegir: "De fet, l'endeutament total de les administracions locals ascendeix ara a uns 900.000 milions de dòlars, davant els 150.000 milions de fa un any i a l'equivalent de gairebé el 20% del PIB."


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01