Els sindicats han de reivindicar la nacionalització de ROCA sota control obrer

Ahir la negociació entre la família Roca i els sindicats es va trencar definitivament. Tots els sindicats, per a exigir al govern que rebutgi l’ERO d'extinció, van anunciar la convocatòria d'una marxa a Madrid. L'empresa torna a demostrar la seva nul·la voluntat negociadora i com des del principi l'única cosa que pretenia era acomiadar als 700 treballadors i, de pas, desgastar i dividir a la plantilla. Ara tenim una oportunitat per a lluitar i exigir al govern que rebutgi l’ERO.

ERO rera ERO, durant anys l'empresa ha guanyat posicions

L'actual ERO no és només producte dels comptes de l'empresa, afectada per la crisi econòmica mundial (no és creïble que el 2007 l'empresa tingués uns beneficis de 175,5 milions i en el 2008 ens vulgui fer creure que, amb una reducció de vendes d'un 4,5%, es converteixin en 95 milions de pèrdues; això sense estendre'ns en el rècord de beneficis que han obtingut en els últims cinc anys.), sinó sobretot per l'estratègia empresarial seguida per la família que des de fa ja anys busca factories més petites on els treballadors siguin mes “rendibles”, és a dir més explotats.

Aquest ERO no ha estat el primer (sí d'extinció), tampoc ha estat el segon, ni el tercer, ni el quart… fa ja anys que la plantilla de ROCA ha sofert ERO rera ERO els plans de l'empresa. I aquest ha de ser el punt de partida per a entendre com hem arribat fins aquí. Els anteriors EROs han estat acceptats pels dirigents sindicals de CCOO i UGT assumint, per desgràcia, la lògica de l'empresa: els EROs temporals es presentaven com un “mal menor”, com un sacrifici de la plantilla que evitaria mals majors. No obstant això, el 28 de juliol el mal major va arribar, amb l’ERO d'extinció per a 700 treballadors. Des del Corrent Marxista Militant creiem que des del primer moment els sindicats havien d'haver rebutjat els EROs, també els temporals. Potser quan les coses van bé en l'empresa, els treballadors es beneficien de les plusvàlues milionàries que obtenen els amos? I llavors perquè quan les coses van “malament” ho ha de pagar el treballador?

Els dirigents sindicals que van acceptar els EROs temporals, en els fets van permetre que la plantilla s'afeblís. Les seves intencions subjectives no canvien el resultat: tots els mesos previs al 28 de juliol, lluny de preparar als treballadors per a la lluita, unint a la plantilla al voltant de la defensa de l'ocupació, augmentant la confiança en el comitè d'empresa i en la seva capacitat de defensar els llocs de treball, solament van servir per a desmoralitzar a alguns sectors dels treballadors.

Ja amb l’ERO d'extinció damunt la taula, els dirigents de CCOO i UGT seguien lloant la “responsabilitat” de la família Roca, tractant de convèncer al tigre que mengi enciams! Això no succeirà i ahir ho vam tornar a veure.

Es pot plantar cara a l'empresa?

De ROCA no només depenen les 3000 ocupacions directes, sinó també un munt d'ocupacions indirectes. Per a algunes localitats com Alcalá de Guadaira o Gavà-Viladecans, el pes específic de ROCA en l'economia local és molt gran. Una lluita es pot guanyar si dintre de l'empresa hi ha la màxima unitat de la plantilla, si fora de l'empresa hi ha simpatia i solidaritat amb la lluita, però sobretot, si els dirigents sindicals creuen en la possibilitat de guanyar a l'empresa, tenen un pla per a això i confien en els seus companys per a dur-lo endavant. La solidaritat fora de la planta s'ha demostrat en successives ocasions. La clau de la lluita està per tant en el propi comitè.

Però no es tracta només de lluitar contra l'empresa. Els EROs, al cap i a la fi, els aprova l'Administració. El Departament de Treball o el Ministeri de Treball. Tant a Catalunya com a nivell estatal governa l'esquerra. Com és possible que tant el PSC-ERC-ICV com el PSOE estiguin signant ERO rera ERO en lloc de defensar als treballadors? Entre altres raons ho poden fer perquè, o bé la majoria dels EROs es presenten sota acord de patronal i sindicats, pel que l'Administració es renta les mans i simplement ratifica l'acord, o bé, en aquells casos en el qual els sindicats rebutgen els plans de l'empresa, aquests no pressionen prou al govern perquè defensi els interessos dels treballadors i no els dels empresaris. No es tracta només de lluitar contra l'empresari, sinó també de pressionar al Tripartit i al govern central perquè no acceptin sense més els plans dels capitalistes.

La convocatòria de la Marxa a Madrid, amb vaga el 27 de novembre o el 4 de desembre, és un pas endavant en la lluita. Els sindicats han d'organitzar-la per a garantir que puguin participar els familiars dels obrers i que també pugui recollir-se la solidaritat de la classe obrera madrilenya.

Necessitem un pla de lluita capaç de derrotar a l'empresa

La manera de guanyar la lluita és, alhora que es pressiona a l'empresa, estendre la lluita i pressionar a l'administració amb consignes clares i que es popularitzin.

1.        Vaga general en les comarques afectades: Alcalá de Guadaira i comarca, Alcalá d'Henares, Gavà-Viladecans. Amb una campanya prèvia d'explicació entre empreses auxiliars, comerços de la zona, estudiants… no hi ha dubte que la solidaritat seria gran. No és la primera vegada en la història recent de l'Estat espanyol que comarques senceres se solidaritzen amb la lluita d'una empresa amenaçada de tancament (el cas més recent va ser el de Delphi a Cadis).

2.        Unitat de les empreses en lluita. Ja no és només ROCA. Els treballadors afectats per EROs s'han multiplicat per nou fins a arribar a 435.564 persones (462.354 si se sumen els no autoritzats). Per exemple, la setmana passada els treballadors de Lear van venir a Barcelona per a lluitar contra el tancament de la planta de Roquetes. A això cal sumar les empreses on els convenis estan bloquejats (com en el sector del transport que ha protagonitzat mobilitzacions o la TMB a Barcelona). Moltes vegades, lluitar empresa a empresa és complicat, sobretot en aquest context de crisi econòmica. Hi ha motius de sobres perquè CCOO i UGT elaboressin un pla de coordinació d'empreses en lluita, mobilitzacions unitàries, i fins i tot una vaga general estatal per a frenar l'ofensiva patronal i obligar al govern a defensar als treballadors.

3.        Reivindicar la nacionalització de l'empresa. L'interès de cada treballador de ROCA, de la seva família, de tota la classe treballadora i la joventut de les tres ciutats afectades és sumar-se al que ha dit el secretari general de la secció sindical de CCOO de ROCA a Alcalá de Guadaira: la multinacional ha de mantenir la producció i assegurar tots els llocs de treball mitjançant un pla industrial, però si insisteix a tancar les plantes de l’Estat espanyol o acomiadar per a explotar mà d'obra més barata en altres països, llavors l'administració pública té el deure d’agafar les fàbriques i encarregar-se d'elles… i això només és possible sota l'embranzida dels treballadors. A mig món estan utilitzant els diners públics per a salvar a empreses i bancs! Tot un gegant com General Motors a EEUU va ser “nacionalitzat” per a preservar els beneficis dels seus amos. Què hauria de fer un govern d'esquerres perquè la crisi no la paguin els treballadors? Hauria d'expropiar l'empresa perquè passi a ser pública i mantingui l'ocupació.

El que la secció sindical de CCOO d'Alcalá de Guadaira va suggerir és el principi de la solució. Els treballadors de ROCA i els sindicats haurien de fer seva la idea que l'empresa sigui presa perquè s’expropiï. No hi ha un altre camí. Si parlem de drets, llavors el capitalista que no és capaç de mantenir l'ocupació, perd el dret a "la seva" fàbrica, i és el govern del PSOE qui ha d'expropiar-la i deixar que els obrers s'encarreguin de fer-la funcionar. Una mesura d'aquest tipus tindria el suport massiu i entusiasta a nivell popular.

Hi ha suficients edificis en l'estat per a dotar i renovar els sanitaris: entitats públiques, habitatges socials, hospitals, ajuntaments, col·legis i universitats, estacions i una llista interminable. És a dir, hi ha usuaris de sobres que podrien beneficiar-se de la producció de sanitaris. Una empresa pública de sanitaris pot treballar tot l'any i a més muntar en el seu interior una escola professional puntera per a la joventut. I no solament produir sanitaris: la classe obrera és capaç de produir qualsevol cosa, si veu la necessitat i s’ho proposa. Els coneixements dels treballadors s'han d'aprofitar. Anys de sacrificis dels treballadors han de ser reconeguts i no llençats a la brossa per un sistema en fallida com és el sistema capitalista. No ens fa falta ni la marca ROCA ni que la fàbrica tregui desenes de milers de peces al mes. El criteri haurà de ser la utilitat social, no el benefici empresarial. Les necessitats socials són molt grans; la classe treballadora, al contrari del capitalista, creu que la gent és més important que el capital.

En una empresa nacionalitzada, especialment si ho és baix control democràtic dels obrers, els criteris de rendibilitat i beneficis són diferents al d'una multinacional. Una empresa pública és rendible i productiva si ofereix un servei de qualitat a la població, igual que un hospital o una escola. El govern podrà dir que no té diners per a això... parlem seriosament? Potser no es transvasen riqueses diàriament a la banca sense que això permeti crear ni una sola ocupació? Diners n’hi ha i molts. El problema és un altre: en benefici de qui està actuant el govern central i el català, a pesar d'haver estat posat al poder pels vots de les famílies treballadores?

Aquestes idees no són noves, pertanyen a la tradició històrica del moviment obrer. L'actual crisi econòmica demostra que ja és hora de recuperar aquestes tradicions. Moltes dirigents sindicals reneguen d'aquestes idees seguint la mateixa línia argumental emprada pels capitalistes. Al nostre voltant veiem nombrosos exemples que demostren que aquest tipus de sindicalisme no val: reduccions salarials, EROs i acomiadaments en el sector de l'automòbil (SEAT, Nissan, Ford), tancaments d'empreses com Lear, etc. Necessitem un sindicalisme combatiu, de classe, amb confiança en la capacitat de la classe obrera i amatent a dur la lluita fins al final. Aquest és el sindicalisme que necessitem a ROCA.

ES POT, S'HA DE LLUITAR CONTRA ELS EROS

PER UN SINDICALISME DE CLASSE I COMBATIU

Si estàs d'acord amb aquestes idees, vols discutir-les amb nosaltres o col·laborar amb nosaltres, no dubtis en posar-te en contacte amb el Corrent Marxista Militant.