Aquesta tardor Berlusconi ha atacat de nou amb tres mesures: l'"escut fiscal", el Laude Alfano i les agressions contra la llibertat de premsa. L'anomenat "escut fiscal" és un decret que, en plena crisi, legalitza el frau fiscal dels grans capitals. El Laude Alfano és la llei d'impunitat per als quatre majors alts càrrecs de l'Estat que anava a servir per impedir els processos judicials contra Berlusconi. El primer ministre ha interposat també demandes judicials milionàries contra alguns diaris per presumpta difamació en informacions sobre la seva vida privada (els escàndols sexuals del passat estiu i altres cosetes per l’estil). Roma ha respost a la convocatòria de la Federació de la Premsa (FNSI) omplint els seus carrers amb desenes de milers de persones a la Plaça del Poble, amb la participació de la CGIL.

L'autoritarisme de Berlusconi és una expressió de l'atac frontal de la patronal contra la classe obrera i ha obert conflictes greus en les institucions de l'Estat burgès: conflicte amb el President de la república, el Tribunal Constitucional, el poder judicial. Finalment el Laude Alfano ha estat tombat pel Tribunal Constitucional sota l'empenta de la protesta popular. Tanmateix, el Partit Democràtic (PD) i la Unió Democràtica Cristiana (UDC) han permès en el parlament l'aprovació de l'escut fiscal. Hi ha una clara voluntat de la patronal i del Banc d'Itàlia que aquest govern continuï atacant fins a l'últim dia de legislatura i en això poden comptar amb la col·laboració del PD.

La resposta al carrer s'està expressant fonamentalment en les mobilitzacions i vagues del sindicat majoritari Confederació General Italiana dels Treballadors (CGIL). El passat 4 d'abril centenars de milers de treballadors es van manifestar a Roma contra el govern de Berlusconi. Fa poc menys  d’un any que vam assistir també a la major mobilització estudiantil en dècades. Amb la consigna "la vostra crisi no la pagarem", els estudiants d'instituts, universitats i professors van lluitar junts als carrers durant dos mesos contra els retalls brutals a l'educació pública i el projecte de transformar a les facultats en fundacions empresarials.

Després d'un estiu esquitxat dels escàndols de Berlusconi, ha arribat una tardor sota el segell de les mobilitzacions obreres. Cada una d'ella n'ha tret al carrer a desenes de milers de manifestants i en alguns casos més. Van començar els professors interins junt amb els treballadors del sector públic el 3 d'octubre. Una setmana després ha vingut la vaga general del Metall a tot el país, convocada per la federació del metall FIOM-CGIL el 9 d'octubre, amb cinc grans manifestacions centrals. El motiu de la vaga va ser la firma per separat de l'anomenat conveni del metall que suposa la congelació dels salaris i l'avantsala de la destrucció dels convenis col·lectius: és a dir, que els convenis d'empresa podran empitjorar el conveni nacional i comença la privatització del ‘finiquito' i d'algunes cotitzacions. Un pla de la patronal, Berlusconi i de la minoria sindical representada pels dirigents "moderats" de CISL i UIL. Una setmana després Roma ha tornat a ser teatre d'una manifestació molt participativa contra les lleis racistes del govern (els qui no tenen papers cometen delicte, i qui els presta ajut o no els denuncia, també), en la qual hi va haver forta presència sindical. Aquestes mobilitzacions han estat recolzades pel Partit de la Rifondazione Comunista.

El 15 d'octubre han començat les vagues espontànies a les plantes de Fiat Mirafiori, estenent-se durant la setmana següent a centenars d'empreses del Metall a tot el país, amb manifestacions a les fàbriques. Els treballadors del metall demanen un referèndum nacional sobre el conveni per poder invalidar aquest acord a la baixa i firmat per separat. Per al pròxim 14 de novembre la CGIL ha convocat una manifestació nacional, després el 19 de novembre una per l'habitatge digne i la llista de convocatòries de CGIL continua llarga fins a finals d'any. Bloquejat el front polític, la classe obrera italiana està empenyent el seu principal sindicat per defensar-se de Berlusconi i de la patronal.