Per la nacionalització sense indemnització de Nissan sota control obrer
La lluita pel manteniment de tots els llocs de treball a Nissan serà una lluita que centrarà l'atenció de milers de joves i treballadors durant les pròximes setmanes. En els següents set punts volem fer una crida als dirigents sindicals, el comitè d'empresa i al conjunt de la plantilla, del que considerem que s'hauria de fer per portar la lluita fins a la victòria, la retirada de l'ERE.1. - Front l'atac llançat per la multinacional, cal llançar una ofensiva de mobilitzacions orientada a pressionar a l'administració, tant la catalana com l'estatal, perquè rebutgin l'ERE. Només si es veuen entre l'espasa i la paret, desconcertats per una mobilització que expliqui amb el suport de tota la classe treballadora, de Catalunya i de tot l'Estat, Montilla, Zapatero i els ministres i consellers socialistes baixaran del pedestal en el qual s'han pujat com "gestors" al servei dels capitalistes.
2. - Cal portar la lluita cap a fora, cap al conjunt de la classe obrera. Aquest va ser un dels punts clau de l'èxit de la lluita dels conductors de TMB. La seva reivindicació de dos dies de descans setmanal va ser sentida com a pròpia per l'àmplia majoria dels treballadors, que es troben amb jornades i horaris interminables. Així, malgrat que des de l'Ajuntament i la direcció de TMB van fer tot el possible per influir l'opinió pública i posicionar-la en contra dels conductors, en contra de la seva lluita, no ho van aconseguir... Els van titllar de "radicals", els van enviar els mossos... Els dirigents de CCOO i UGT de Catalunya també van contribuir en aquesta campanya, acusant els conductors de perjudicar inútilment els usuaris amb les seves vagues. Malgrat tot això TMB i l'Ajuntament, finalment, van haver de cedir a les reivindicacions dels conductors. I si això va ser així es deu, en gran part, al suport amb què explicava la lluita per part del conjunt de la classe obrera.
Nissan ha plantejat 26 dies d'atur tècnic fins a desembre. És clar que la multinacional pretén, amb aquesta mesura, presentar un quadre falsament dramàtic per justificar l'ERE i els acomiadaments. Cal aprofitar al màxim tots els dies d'atur per demanar el suport de la classe obrera, de Catalunya i del conjunt de l'Estat. Cal multiplicar les manifestacions a Barcelona, anar a TV3, a TVE Sant Cugat... Manifestar-se a la plaça Sant Jaume, en el Parlament, en els actes institucionals on vagi el president Montilla, organitzar piquets informatius... Imagineu l'efecte que tindria 15 o 20 grups de 80 o 100 treballadors repartits per tota la ciutat repartint desenes de milers de fulls informatius denunciant els plans de la multinacional; la indignació de la majoria de la gent contrastaria amb l'actitud passiva del govern del tripartit i el de Zapatero. Aquest mateix full es podria repartir en els mercats, a les boques de metre, als autobusos... També es podrien realitzar assemblees, reunions amb les AAVV, amb altres comitès d'empresa, etc. Cal demanar tot el suport possible de la classe treballadora per defensar l'ocupació, en contra dels acomiadaments.
3. - És necessari unificar els diferents conflictes en una mateixa lluita. Els estudiants i professors estan en lluita, i faran vaga el 13 de novembre; en diverses empreses com Pirelli o Frigo els treballadors estan en lluita contra els acomiadaments... Cal unificar el moviment! Els dirigents sindicals haurien de convocar una vaga general de l'automoció contra els acomiadaments, que prepari el camí per a la convocatòria d'una vaga general de 24 hores. Cal pressionar els dirigents sindicals en aquest sentit. Una acció de paralització general de la producció o dels sectors industrials més importants, representaria una pressió tremenda sobre els governs del tripartit i el de Zapatero. Si hi ha una cosa que tem, tant el govern central com la Generalitat és l'entrada és un escenari de conflictivitat generalitzat i unificat; per això amaguen la seva política de retalls socials i de favors als empresaris i als bancs després d'un discurs "social" en el qual asseguren fer el contrari del que realment fan. Cal exigir-li Montilla i Zapatero que duguin a terme una política d'esquerres. Una vaga general de 24 hores per l'ocupació i en contra dels acomiadaments és un missatge molt clar en aquest sentit.
4. - La reivindicació central de la lluita de Nissan ha de ser el manteniment de tots els llocs de treball. La crisi econòmica, que sens dubte és greu i profunda, no li ha de servir a la patronal per justificar els acomiadaments i retalls. Per aquesta raó, i per pressionar directament a l'Administració, perquè no es rentin les mans, és precís reivindicar la nacionalització de Nissan sense indemnització (suficient indemnització han tingut amb el benefici dels últims anys) i baix control obrer.
5. - Per llançar una ofensiva així és necessària la participació de tots en la lluita. En primer lloc, cal fer que les assemblees de treballadors de NISSAN siguin el fòrum en el qual s'exposin, es contraposin i es votin les diferents propostes. Els dirigents de la federació del Metall d'UGT i CCOO han procurat evitar aquest tipus d'assemblees des de fa anys, precisament per impedir o dificultar la participació del conjunt dels treballadors en les qüestions decisives davant de les que ens enfrontem. Tot ha quedat a les mans del comitè d'empresa, quan no de les cúpules d'UGT i CCOO directament, al marge del mateix comitè d'empresa i de la plantilla. Amb aquests mètodes han pogut maniobrar sovint, massa sovint, arribant a acords d'esquena als treballadors. Aquesta forma d'actuar no ens serveix. Cal recuperar les assemblees per posar-nos en marxa.
6. - Cal organitzar un comitè de lluita, un comitè de vaga, un comitè de fàbrica, com se li vulgui dir, per organitzar el que s'ha decidit prèviament en l'assemblea. En l'experiència dels conductors de TMB, aquest paper el va jugar el comitè de descansos. Aquest ha estat un comitè obert a la participació de qui volgués participar, que es reunia amb aquesta finalitat a les cotxeres. És important que els que componguin aquest comitè siguin treballadors de Nissan, membres o no del comitè d'empresa, coneguts per tots, elegits democràticament i revocables en qualsevol moment per l'assemblea de treballadors.
7 - Cal lluitar pel manteniment de la unitat de la plantilla, i això només es pot aconseguir a través de les assemblees, i mantenint un mètode no sectari cap als sindicats. La crítica a la política sindical dels dirigents sindicals no ha de portar a responsabilitzar els afiliats de CCOO i UGT de les maniobres burocràtiques de les seves direccions. Cal fer una crida a la participació a tots, per sobre de les sigles sindicals. Les assemblees haurien de ser de tota la plantilla, no per sindicats, cada sindicat pel seu costat. Tots som al mateix vaixell. El pla de lluita, en tots els sentits, ha de ser debatut democràticament en assemblea, fent participar en el debat a tota la plantilla, sotmetent a votació, a mà alçada, els passos a donar, i no deixant-lo a mans exclusivament del comitè o dels dirigents de CCOO i UGT. Només amb aquests mètodes s'aconseguirà reforçar la unitat de la plantilla i impulsar la lluita a un nivell superior, amb la màxima combativitat, màxima participació.
