Cal depurar de franquistes l’aparell de l’Estat! Justícia per a les víctimes de la dictadura!

El govern de Pedro Sánchez ha posat en marxa el mecanisme per a exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos, una mesura que ha provocat la immediata oposició del PP i de Ciutadans, com no podia ser d’una altra manera. Però el més significatiu és l’actitud de desafiament d’un ampli sector de l’aparell de l’Estat, incloent centenars de militars en actiu que han signat un manifest públic defensant la figura del general feixista i el seu “llegat”.

Quaranta anys després d’aprovar-se la Constitució, la judicatura, l’exèrcit, la policia i les altes esferes de l’administració pública, continuen plenes d’elements obertament franquistes i reaccionaris. La legislació en matèria de drets democràtics ha retrocedit dècades gràcies al PP, i a la complicitat del PSOE, mentre la repressió pura i dura s’ha intensificat durant els darrers anys.

La mesura anunciada per Pedro Sánchez no deixarà de comptar amb el recolzament de les víctimes de la dictadura i de milions de treballadors. Però aquesta decisió va acompanyada de concessions inacceptables i de la negativa a obrir el camí per a jutjar els responsables dels crims de la dictadura.

Militars colpistes ahir, militars feixistes avui

En roda de premsa, la vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, va afirmar que l’exhumació es limitaria a la mòmia de Franco, mentre que les restes de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange, no es traslladarien per la seua qualitat de “víctima de la guerra civil”. El fet d’equiparar els colpistes i els feixistes amb les seves víctimes és repugnant. Sols aquest aspecte demostra el problema de fons que aquí es ventila, i la covardia i renúncia de la direcció del PSOE d’emprendre un procés polític que restauri la justícia per a centenars de milers d’assassinats i afusellats, i per a desenes de milers d’ells i elles que encara jeuen a les cunetes i a les més de 2.000 fosses comunes que s’han documentat.

La millor prova del que diem és la total passivitat, i permissivitat, de la qual ha fet gala el govern amb el manifest en defensa del dictador. El 21 de juliol va aparèixer en diferents mitjans de comunicació un manifest “de respecte al General Franco Bahamonde” signat per centenars de militars. En l’esmentat document parlen de Franco com a un “general lleial” que “va sufocar la revolta d’Astúries del 1934, preludi del Front Popular i la Guerra Civil”. I justifiquen el cop feixista del 18 de juliol del 1936 com una acció necessària “davant una Espanya agredida i assetjada pel comunisme internacional”. Arriben fins i tot a afirmar que el que s’està dient de Franco “és una campanya de l’esquerra política per a esborrar mig segle de la Història de Espanya” quelcom amb la qual es pretén ocultar “l’actual enfonsament territorial de la Nació.”

Aquest manifest ha estat signat per comandaments com Alberto Asarta, ex-cap de la missió de Nacions Unides al Líban; Emilio Pérez Alamán, ex-cap del Comandament Militar de Canàries; Juan Aparicio Hernández Lastras, ex-cap del Comandament de Personal de l’Exèrcit, Eduardo González-Gallarza, ex-cap de l’Exèrcit de l’Aire; i Antonio González-Aller, ex-cap del Quart Militar del Rei. Tots aquests militars s’han manifestat no només a favor de Franco, sinó també s’han mostrat contraris al dret a l'autodeterminació de Catalunya. Tal és el cas de Juan Chicharro, un dels impulsors del manifest, actual president de la Fundació Francisco Franco i que va ser ajudant de camp del rei i cap de la Guàrdia Reial, qui va declarar al 2013 que “la pàtria val més que la democràcia” i va justificar una intervenció militar en territori català.

Cóm és possible que en un país que s’anomena democràtic, militars retirats i en actiu facin aquest tipus d’apologia d’un règim com el de Hitler i Mussolini, i el govern no hagi fet absolutament res? Això no és combatre el franquisme, Sr. Sánchez!

Una dictadura atroç que ha quedat en la impunitat. Els llots de la Transició

Al manifest, els militars menteixen no només sobre la figura de Franco, sinó que oculten conscientment el que va ser la dictadura franquista, i el que representa el Valle de los Caídos. Entre el 1936 i el 1952, més de 200.000 persones van ser afusellades per l’Estat franquista, la majoria sense judici o després de farses en tribunals militars; d’elles, més de 50.000 després d’acabada la guerra. I fins al final de la dictadura (concretament, fins als darrers afusellaments del 27 de setembre del 1975) no es va deixar de detenir, de torturar, d’empresonar i de condemnar a mort militants antifranquistes.

Cal deixar clar també que el Valle de los Caídos no es va concebre com un “monument a la reconciliació”, sinó com a una construcció messiànica per a l’exaltació al feixisme i la figura de Franco. Va ser construït per 20.000 presos polítics que van treballar com a esclaus. I de les més de 33.000 persones soterrades allí, 12.410 estan sense identificar: són les restes dels republicans que van ser traslladats sense permís de la seva família, i trets de 491 foses comuns i cementiris.

Evidentment la impunitat que gaudeixen aquests militars, i la covardia que exhibeix el govern per a sancionar-los, no és més que la conseqüència de totes les concessions polítiques que els dirigents de l’esquerra, del PSOE i del PCE, van realitzar durant els anys setanta. L’anomenada Transició, defensada de manera entusiasta avui per Pablo Casado, Albert Rivera i Pedro Sánchez, va consagrar la impunitat dels criminals i la humiliació per a les víctimes. Amb la Llei d’Amnistia del 1977 i amb la Constitució, es va blindar els militars, policies, jutges que van participar en la repressió franquista, i cap d’ells va ser jutjat ni empresonat, ni amb l’UCD ni amb el PSOE després.

S’ha intentat esborrar la petjada dels crims de la dictadura, les tortures i els presos polítics. S’ha impedit que es jutgin els repressors franquistes tant a l'Estat Espanyol com a fora, a l'Argentina. S’ha permès que continuin existint associacions com la Fundació Francisco Franco, que fan apologia de la dictadura, i que reben abundants subvencions públiques.

Per suposat, la classe dominant, les grans famílies de l'IBEX 35 que es van fer d’or amb la dictadura i la van sostenir fins al final, van donar la seua bendició a eixe procés. El fet que res similar hagi ocorregut a cap país sotmès a una dictadura similar a la franquista, ho diu tot.

Els grans problemes socials, les injustícies històriques, no es resolen amb gestos. El pas que ha donat el Govern Sánchez d’exhumar Franco és completament insuficient. És necessari que els responsables de la repressió siguin jutjats i castigats derogant la Llei d’ Amnistia del 1977. Que s’obrin de bat a bat els arxius policials, judicials i militars de la dictadura, per tal de poder investigar amb profunditat els seus crims. Cal perseguir legalment i amb duresa tots aquells que fan apologia del règim franquista, començant per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco. Cal restablir la veritat, la reparació i la justícia amb les víctimes i les seues famílies, mobilitzant tots els recursos materials i humans necessaris per a exhumar les foses, donar soterrament a les víctimes i indemnitzar les famílies. Acabar amb tots els vestigis franquistes als carrers i monuments. Expropiar el patrimoni furtat per la família Franco, i amb el qual ha aconseguit amassar una fortuna superior als 500 milions d’euros. I, sobretot, depurar l’aparell de l’Estat de feixistes i reaccionaris.

Sabem que tot això no ho farà cap govern del règim del 78. Serà el fruit de la mobilització de la població, de la classe treballadora i del jovent que no vol viure amb aquesta llosa.


Militant