Des que el PP va assumir el govern al Novembre de 2011 hem viscut una regressió autoritària i atacs als nostres drets socials sense precedents: la Llei Mordassa, la contrareforma laboral i del sistema públic de pensions, les retallades brutals a la sanitat i l'educació públiques, la supressió de les ajudes a la dependència, els desnonaments, l'extensió de la precarietat i de la pobresa, la violència contra la dona i les sentències masclistes, la corrupció, l'explosió del nacionalisme espanyolista i la repressió contra el poble de Catalunya... la ofensiva ha estat de gran calat.

Milions hem lluitat durament als carrers per a derogar tot aquest cúmul d'agressions. Per això mateix, entre amplis sectors de la població hi ha una sensació d'alegria i alleujament després de la caiguda de Rajoy, i esperança en què les coses poden canviar. Però l'experiència ens assenyala que estendre un xec en blanc al PSOE és el major error que podem cometre.

Volem fets, no gestos

En aquestes primeres setmanes, tant Pedro Sánchez com els seus ministres i ministres estan desenvolupant una gran activitat mediàtica anunciant tot un seguit d'iniciatives. La decisió de permetre que l'Aquarius, amb 630 immigrants a bord, hagi atracat a València ha estat un gest molt aplaudit. Alhora, Sánchez ha deixat clar que, en matèria d'immigració, seguirà les pautes marcades per la Unió Europea i ha donat suport l'aberració del president francès Macron de crear camps d'internament en sòl europeu. Cap paraula d'acabar amb els CIEs, ni posar fi a l'expulsió de milions d'immigrants i refugiats d'Europa, o evitar la matança de milers d'ells a les aigües de la Mediterrània.

El president del Govern ha manifestat també la seva intenció de retirar les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos abans de l'Agost, i anul·lar les quatre condecoracions policials que acumula el torturador Antonio González Pacheco, més conegut com Billy el Niño. De dur-se a terme aquestes mesures, concitaran un recolzament generalitzat. Però en aquest debat cal mirar la veritat de front. Una decisió que arriba tan tardanament, demostra l'escandalós dèficit democràtic del règim del 78, que ha garantit la impunitat dels crims de la dictadura fins al punt que la seva simbologia segueixi cobrint la geografia.

La retirada de la mòmia de Franco és un pas, però a aquest l'han de seguir molts altres. Cal que es doti de pressupost estatal a l'exhumació dels cossos de més de cent mil lluitadors republicans enterrats en fosses clandestines, l'enjudiciament de tots els feixistes implicats en la matança contra el poble, i la reparació econòmica i moral per a les víctimes i les seves famílies. Farà això el govern de Pedro Sánchez?

Diferents ministres i ministres han anunciat que veuen amb bons ulls traslladar als presos polítics catalans a presons de Catalunya. Fins i tot s'ha obert la porta a la possibilitat de reagrupar els presos d'ETA a presons d'Euskal Herria, començant pels malalts i els més grans de 70 anys. Però tampoc cal oblidar que amb aquestes decisions es compliria amb una legalitat que va ser segrestada per Rajoy i els tribunals de justícia, amb el suport i beneplàcit del PSOE.

S'acabaran les retallades i les polítiques antiobreres?

Els gestos de complicitat a la base social i electoral de l'esquerra han estat molt calculats durant aquests primers dies. Per això cal anar a allò substancial, i no passar per alt que les ministres i ministres de Pedro Sánchez han rebut l'aplaudiment unànime del món de les finances, de la banca, de la patronal, de la UE, dels contertulians i editorialistes del sistema.

Des del minut zero el PSOE s'ha compromès a governar utilitzant els pressupostos aprovats per Rajoy, el que significa continuar el camí de les retallades socials i l'austeritat. A la sanitat, per exemple, s'ha anunciat el restabliment de la cobertura per a la població immigrant en situació "irregular" que va suprimir el PP, però aquesta mesura, que no deixa de ser important, no va acompanyada de més recursos públics per recuperar ocupació en el sector, acabar amb les llistes d'espera i millorar la qualitat de les prestacions. Tot el contrari. Les mobilitzacions massives a Andalusia contra la política de demolició i privatització de la sanitat pública, duta a terme per Susana Díaz, és un exemple clar del que diem.

Les declaracions de la ministra de Treball, Magdalena Valerio, també han estat transparents: "la reforma laboral no es pot derogar alegrement. Cal analitzar-la en el seu conjunt i veure quins són els aspectes que considerem de manera dialogada i consensuada què cal derogar. No és el mateix estar al govern que a l'oposició". Per la seva banda, la ministra d'Economia, Nadia Calviño, la designació de la qual ha estat rebuda amb eufòria per la gran banca, es va presentar en l'última reunió de l'Eurogrup amb els deures fets: "El pressupost que ha presentat el govern d'Espanya a l'Abril [és a dir, Rajoy] té un objectiu de dèficit del 2,2%. No tinc cap raó per a canviar aquest objectiu ".

El govern de Sánchez ha descartat la derogació íntegra de la Llei Mordassa, que a la pràctica significa mantenir la involució autoritària que criminalitza els moviments socials i l'esquerra combativa, lamina la llibertat d'expressió i envia a la presó lluitadors, tuiters i cantants de rap.

Pel que fa al "feminisme" del qual presumeix el nou Executiu, el que hem vist després de la posada en llibertat de la Manada ha estat senzillament per a posar-se a plorar. Tant la vicepresidenta com la ministra de Justícia han declarat públicament el seu absolut respecte per les "decisions judicials", és a dir, que emparen els jutges i jutgesses que han col·locat una diana a l'esquena de les dones donant via lliure als violadors i maltractadors .

Les mostres de submissió davant d'aquesta casta intocable, la funció de la qual és vetllar per l'ordre establert, es repeteixen en la ministra d'Educació, Isabel Celaá, però en aquesta ocasió cap a l'Església Catòlica i la patronal de l'ensenyament privat concertat. Aquesta gelosa defensora del negoci educatiu ha manifestat que no derogarà la LOMCE, menyspreant així la lluita massiva de la Marea Verda, i en tot cas obrirà negociacions amb "els interlocutors socials afectats" per a concloure un "gran pacte d'Estat". Mentrestant, l'ensenyament públic, des d'infantil fins a universitat, seguirà sent pastura de la privatització, l'elitització i la degradació imposada per l'escassetat de mitjans materials i l'acomiadament de milers de docents.

Material combustible

La burgesia ha posat bona cara al mal temps i jugarà a fons la basa del PSOE per a dotar d'estabilitat al règim i, en la mesura del possible, portar endavant la seva agenda d'atacs. Per a aquesta tasca tornen a comptar amb la inestimable ajuda dels dirigents de CCOO i UGT, que han trigat molt poc a signar un pacte salarial amb la patronal amb el qual renuncien a lluitar per la recuperació del poder adquisitiu i es comprometen a "garantir" la pau social.

També la posició dels dirigents de Units Podem afavoreix aquesta estratègia. Pablo Iglesias no només ha renunciat a impulsar la mobilització social, sembla que ha assumit el càrrec de ministre sense cartera preparant a Podem pel dia en què puguin entrar en un govern de coalició amb el PSOE, encara que això els porti a repetir la tràgica experiència de Tsipras a Grècia.

És aviat encara per a traçar una perspectiva tancada. Pedro Sánchez no té l'autoritat que altres dirigents de l'esquerra reformista tenien al passat, i els esdeveniments d'aquests anys no han passat en va. És possible que la intensitat de la lluita social pateixi un cert parèntesi amb el canvi de govern, però en la mesura que les condicions de vida de la majoria de la població no experimentin un canvi digne de tal nom, i que moltes expectatives es vegin frustrades, serà molt curt. El material combustible acumulat en els fonaments de la societat és d'una envergadura colossal.


Militant