En aquest context, i amb tota la maquinaria de CiU en marxa, utilitzant les seves posicions en l'Assemblea Nacional de Catalunya (entitat convocant de la manifestació, sorgida de l'associació dels municipis on es van organitzar referendums per la independència el 2010-11), l'assistència ha superat el milió de manifestants.  Es tracta en qualsevol cas d'un acte de masses, on la burgesia nacionalista, encapçalada per Artur Mas, ha utilitzat a fons el seu enfrontament amb el govern de Rajoy pel pacte fiscal, per rendibilitzar un sentiment progressista de refús al nacionalisme espanyolista, a la seva arrogància i prepotència.

En la mobilització dominaven amplis sectors de les capes mitjas copejats per la crisi, encara que també van participar milers de joves i també sectors de l'esquerra. Lamentablement, els dirigents de CCOO i UGT, del PSC i d'ICV, en lloc de mantenir una posició de classe i denunciar la demagògia de CiU, se segueixen col·locant a la seva cua. Defensar els drets democràtics nacionals de Catalunya, inclòs el dret d'autodeterminació, és absolutament correcte. Fer el joc a Artur Mas i als burgesos de CiU, que estan a l'avantguarda de les retallades socials, dels atacs contra el moviment obrer, que utilitzen la seva policia (Mossos d'Esquadra), per reprimir salvatgement i amb la major agressivitat les lluites que milions també hem protagonitzat als carrers contra les polítiques procapitalistas del govern d'Artur Mas (des del 15M fins a la vaga general del passat 29 de març), és un error que la classe treballadora, i també les capes mitges, poden pagar molt car.

Ascens de l'independentisme

Entre milers de catalans, la sentència retallant l'Estatut el 2010 va marcar marcat un punt d'inflexió: l'aparell de l'Estat, dominat pels elements reaccionaris vinculats al nacionalisme espanyolista, havia posat de manifest la seva actitud provocadora, disposat a deixar clar que en la “unitat sagrada de la pàtria espanyola” no caben els drets democràtics per a Catalunya, ni el dret d'autodeterminació, ni tampoc articles que facin la més mínima referència de Catalunya com a nació. En aquella ocasió, també es va produir una manifestació de més d'un milió de persones, que va ser una demostració de força contra el centralisme reaccionari i en la qual van confluir moltes de les tensions socials derivades de la crisi capitalista, i de les profundes conseqüències que està tenint per a la població treballadora de Catalunya.

Des d'aquest moment, la idea de la independència, o que amb la separació de l'Estat espanyol les coses podrien marxar millor, s'ha obert pas entre molta gent. Aquest sentiment s'ha reforçat a causa de la profunditat de la crisi capitalista, crisi que ha suposat un dur cop per a les famílies treballadores (més de 700.000 aturats), i la ruïna per a sectors de les capes mitjanes però, que no oblidem, està sent utilitzada per CiU, i el govern d'Artur Mas, per portar endavant una agressiva política de privatitzacions i desmantellament dels serveis socials, l'educació i la sanitat públiques, l'acomiadament de desenes de milers de treballadors. Amb CiU només han guanyat la gran patronal, la gran banca, els especuladors, els estafadores, i no oblidem que això passaria també en el cas d'una Catalunya independent capitalista sota la direcció política d'Artur Mas, Duran Lleida i els seus acòlits.

Els sindicats i els partits de l'esquerra no han estat capaços de marcar un camí de lluita contra tots aquests atacs i retallades i aquest buit, aquesta absència d'alternatives, també està sent coberta, en part, per l'ànsia de la independència. Aquest ascens de l'independentisme a Catalunya és un reflex de la greu crisi que travessa el capitalisme, un sistema social sense sortida. Però no serà la burgesia catalana qui solucioni els problemes dels treballadors, dels aturats, dels joves catalans, fins i tot de les capes mitges que s'empobreixen i veuen amb incertesa el futur.

La demagògia de CiU

CiU va impulsar conscientment la participació en la Diada. Artur Mes volia un èxit, però un èxit controlat, una manifestació que exigís el pacte fiscal i que els ajudés a negociar-lo a Madrid. No obstant això, ningú va recordar aquesta consigna excepte per criticar-la. Duran i Lleida va ser increpat al crit de “botifler” i el grup de CiU també va rebre algunes esbroncades. Però, malgrat tot això, és innegable que el principal beneficiari a curt termini d'aquesta Diada és el govern d'Artur Mas.

El fet que la  sintonia entre CiU i el PP sigui gairebé perfecta en matèria econòmica i social, no impedeix que la burgesia catalana, quan percep el descontentament de les masses, tracti d'utilitzar l'opressió nacional en el seu propi benefici, com una eina per desviar l'atenció de la seva responsabilitat en la crisi i les retallades i canalitzar el descontentament social per lleres més avantatjoses per a ella, tractant de dividir i separar a la classe obrera (dins de la pròpia Catalunya i la classe obrera catalana de la de la resta de l'Estat). Per descomptat, un altre dels objectius és aconseguir avantatges econòmics del govern central. L'independentisme de CiU acaba on comença la seva butxaca.

Molt probablement la reunió entre Mas i Rajoy el 20 de setembre acabi sense acord. CiU avançarà les eleccions a primavera en un clima “d’emergència nacional” i amb constants insults del nacionalisme espanyolista. En aquest escenari i amb un PSC immers en una profunda crisi, calculen que podrien aconseguir la majoria absoluta o aconseguir un gran acord amb ERC. Per descomptat que està en mans dels dirigents de l'esquerra sindical i política catalana evitar-ho, si canviessin radicalment la seva posició de seguidisme de CiU en el terreny polític, i es decidissin a mobilitzar als treballadors i els joves amb un programa de classe conseqüent i internacionalista.

Però, després d'una eventual victòria de CiU, què? Totes les expectatives que aixequi Artur Mes amb les seves proclames sobiranistes provocaran una major frustració quan aquestes no es materialitzin. El moviment de masses no és com una aixeta que es pot obrir i tancar, la Diada d'aquest any tindrà conseqüències al llarg del temps, com en el seu moment les va tenir la manifestació de l'Estatut. El clima d'eufòria que vivien els manifestants, de confiança en la possibilitat d'aconseguir la independència, es convertirà inevitablement en indignació i ràbia quan els dirigents burgesos i petit burgesos de CiU i ERC traeixin les seves expectatives.

Però el més important, el fonamental de la qüestió plantejada: Quina classe de sortida és una Catalunya independent sota el capitalisme? La crisi mundial no deixarà d'afectar a Catalunya. La seva economia és molt feble, molt vinculada al capitalisme espanyol. Cap Estat té avui dia “sobirania econòmica”, ni tan sols les economies més poderoses com Alemanya o els EUA. En qualsevol cas una Catalunya independent i capitalista seguiria sotmesa a la dictadura mundial dels mercats, veritables responsables de la situació desesperada que vivim. Les decisions veritablement importants per a les masses catalanes se seguirien prenent en els consells d'administració de la gran banca. En tot cas, aquest aspecte als dirigents de CiU els semblarà molt raonable, faltaria més, perquè els interessos de la burgesia catalana estan estretament vinculats al capital financer. Una Catalunya independent capitalista significaria que, per competir al mercat mundial, la burgesia catalana hauria d'adoptar mesures encara més dràstiques, explotar encara més a la classe treballadora catalana, retallar més els nostres drets, salaris i conquestes socials. Sí, ells farien grans beneficis, grans negocis, però la classe obrera i els oprimits no milloraríem la nostra situació.

El moviment obrer té la solució a les seves mans

En els esdeveniments que estan per venir a Catalunya, l'aspecte central serà el paper què jugui el moviment obrer: La manifestació de la Diada va ser massiva, però amb prou feines va comptar amb la participació dels treballadors del cinturó roig de Barcelona. La majoria dels treballadors no veuen l'ascens de l'independentisme a Catalunya amb eufòria, més aviat la veuen o amb resignació o fins i tot amb preocupació. Instintivament comprenen que els atacs que estan sofrint són obra tant de Rajoy com d'Artur Mas i la burgesia catalana, i que els aliats en aquesta lluita són els treballadors de la resta de l'Estat. De fet, les grans mobilitzacions contra les retallades socials no han estat “contra Espanya i pel pacte fiscal” com li hagués agradat a CiU, sinó contra els veritables responsables de les retallades: els governs d'Artur Mas, de Rajoy, dels capitalistes.

En la vaga general del 29 de març, en la manifestació de masses del passat 19 de juliol (en la qual van participar més de 800.000 persones a Barcelona i desenes de milers  més en la resta de Catalunya), la classe obrera catalana ha posat el seu segell, encara que els mitjans de comunicació de la burgesia tracti de silenciar aquest fet. Els treballadors catalans hem sortit al carrer com un sol home al costat dels treballadors de la resta de l'Estat, per què sabem molt bé que ens uneixen interessos de classe en comú i necessitem de la unitat per fer front a un enemic que també actua unit (encara que en moments determinats, d'ascens de la lluita de masses, la burgesia nacionalista utilitzi el discurs independentista per ocultar les seves responsabilitats). El moviment obrer està disposat a continuar la batalla, endurir-la i fer-la encara més massiva. Però els dirigents de CCOO i UGT vacil·len, dubten i, de fet a Catalunya s'han situat en temes clau com el pacte fiscal o la pròpia manifestació de la Diada a la cua de CiU. Com ja assenyalàvem, l'absència d'una alternativa de classe, socialista i internacionalista per part de les organitzacions tradicionals de l'esquerra alimenta la cerca d'altres sortides, inclosa la independència.

La història de Catalunya està plena de períodes on s'alterna una gran agudització de la qüestió nacional amb explosions revolucionàries del proletariat. És inevitable un escenari d'aquestes característiques perquè la crisi del capitalisme lluny de remetre s'agreuja cada dia més. Finalment els sindicats es veuran obligats a fer una crida a la lluita i la classe obrera catalana respondrà amb contundència i ràbia i els seus objectius aniran molt més allà de rebutjar les retallades: es qüestionarà tot l'ordre capitalista. I llavors sí ens trobarem amb sectors claus de la burgesia catalana disposats a abraçar l'independentisme davant el temor de perdre-ho tot, començant per la seva pròpia posició com a classe dominant.

En aquest procés només el programa del marxisme revolucionari pot oferir un camí viable per a les masses, una alternativa capaç d'unificar la lluita contra l'opressió nacional amb la lluita contra l'opressió de la burgesia: vincular els drets democràtics i el dret a l'autodeterminació, amb l'expropiació de la burgesia i el control dels mitjans de producció per part dels treballadors. La lluita pel socialisme és l'únic camí per garantir l'alliberament real de les masses oprimides catalanes.