La caiguda de Rajoy ha estat especialment celebrada a Catalunya. No podia ser d’altra manera! Acabar amb el govern que va ordenar reprimir brutalment la població l’1-O, que va desencadenar una escalada repressiva sense precedents contra els nostres drets democràtics, atiant a més a més la pitjor onada de catalanofòbia i xovinisme espanyolista des de la dictadura franquista, és un motiu d’enhorabona.

Canvi de govern i mobilització social

Davant de les nombroses lectures dels mitjans de comunicació del sistema, ens cal partir d’una perspectiva de classe que analitzi els fets. El canvi de govern ha estat resultat directe del gran descrèdit acumulat pel PP i Rajoy. Però és important assenyalar que els sagnants casos de corrupció han comptat amb un teló de fons excepcional: les mobilitzacions multitudinàries iniciades a Catalunya contra la repressió i per la república, i que han estat continuades i ampliades en els territoris de l’Estat per la gran vaga feminista del 8M, les manifestacions massives contra la sentència de La Manada, la Marea Pensionista o per la llibertat dels joves d’Altsasu, entre moltes d’altres.

Tres setmanes després, milions de persones esperen mesures que suposin un canvi real respecte del govern anterior. No obstant això, les primeres accions de Pedro Sánchez han estat gestos, promeses i un llenguatge calculat que busca la pau social i eixamplar el seu suport electoral, i que no donen resposta en absolut a les reivindicacions socials més sentides per la població.

Pedro Sánchez ha promès “abordar políticament i no judicialment” la qüestió catalana, “revisar” el pacte constitucional, i apropar els presos polítics a Catalunya. A curt termini, això li dona temps i marge de maniobra. Entre els sectors de la classe obrera, de la joventut i les capes mitjanes que van votar per la república, hi ha una certa expectativa per veure el resultat d’aquestes promeses. I és completament lògic quan una part important de la “direcció” del moviment d’alliberament nacional català, els polítics de JxCat i d’ERC, estan treballant activament per la desmobilització i la tornada a l’autonomisme.

També entre els votants del PSC, i molts dels que van votar C’s empesos per la campanya de la por, s’espera que la tensió al voltant de la qüestió nacional remeti. El problema és que cap de les mesures que el PSOE pot aplicar resoldrà els problemes de fons que han portat al fet que milions de persones a Catalunya hàgim decidit trencar amb el règim del 78 i vulguem una república ja. La crisi del capitalisme, la precarietat i la pobresa, la negació del dret a l’autodeterminació i la repressió contra el moviment per la república continuaran.

Tornada a la normalitat? No, cal complir el mandat de l’1 d’Octubre

Mentre parlen de diàleg, els ministres i dirigents del PSOE han deixat clar la seva posició a favor de l’actual ordre constitucional, és a dir, de l’Espanya ‘una, grande y libre’. No només ha estat la designació de Josep Borrell com a Ministre d’Afers Exteriors. Aquest 20 de juny hem assistit a un cop de mà revelador: el PSC, amb el suport del PP i C’s, enderrocava a Badalona el govern de la confluència d’esquerres encapçalat per Dolors Sabater, de la CUP, i la primera decisió de l'alcalde “socialista” va ser retirar de la façana de l’Ajuntament, entre celebracions dels feixistes, el llaç groc a favor de la llibertat dels presos polítics.

És més que evident que als dirigents de PSOE i PSC els han sobrat les oportunitats per a desmarcar-se del PP durant l’últim any, però en totes les qüestions decisives van actuar com els seus fidels escuders defensant el 155 i la repressió. Aquestes són les conseqüències de la seva submissió total al sistema capitalista i el règim del 78.

A un govern que mai reconeixerà el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i que ha actuat en aquesta crisi de la manera que tots coneixem, és un complet error oferir-li un xec en blanc. El sí a la moció de censura contra Rajoy, plantejat per Units Podem, va ser correcte. Però la política de Pablo Iglesias i els dirigents de Catalunya a Comú està sent subordinar-se a Pedro Sánchez i encoratjar la desmobilització social. Una estratègia que perjudica clarament la lluita per la república, no només a Catalunya sinó a la resta de l’Estat, i que només beneficia els plans de la classe dominant per estabilitzar la situació i llançar nous atacs quan puguin.

Per la seva banda, la dreta nacionalista, de la qual Torra és el seu fidel representant, està utilitzant el canvi de govern per encoratjar la gent a abandonar els carrers i recuperar la negociació amb l’Estat espanyol. Cal no deixar-se enlluernar per les seves declaracions altisonants sobre la república: Torra vol sintonitzar de nou amb la burgesia catalana, fusionada en aquest assumpte amb l’espanyola, i reconnectar amb l’estratègia tradicional de CiU.

La inauguració dels Jocs del Mediterrani demostra molt bé el que diem. Els CDRs i sectors de la base d’ANC i Òmnium advocaven correctament per una gran manifestació a favor dels presos polítics, aprofitant la presència de Felip VI a Tarragona. Però Torra, el Govern de la Generalitat, els dirigents del PDeCAT i JxCat i molts dirigents d’ERC, van sabotejar qualsevol possible mobilització. Posteriorment, Torra ha anunciat una suposada “ruptura amb la Casa Reial” per calmar el descontentament de les bases. Però aquesta “ruptura” és una autèntica burla: consisteix en no assistir a “actes que organitzi la Casa Reial a Catalunya”.

Un cop més, dins del moviment per l’alliberament nacional de Catalunya veiem dues tendències irreconciliables. Una minoria de dretes, amb gran poder institucional, que utilitza demagògicament la lluita contra l’opressió espanyolista per desviar l’atenció de les seves retallades i polítiques capitalistes, com expressava en les seves vergonyoses declaracions l’ex consellera Clara Ponsatí quan va afirmar que l’1-O “anàvem de farol”. Enfront d’ells estem els milions de joves i treballadors que hem demostrat que no anem “de farol”; per als qui la república no és “simbòlica” ni un canvi de bandera perquè tot segueixi igual, els milions que volem una república socialista que acabi amb l’opressió nacional, amb la justícia patriarcal, les retallades, els desnonaments, la pobresa i la desocupació .

Només aquest programa permetrà guanyar el suport del conjunt de la classe obrera i els oprimits, inclosos els que avui, dins i fora de Catalunya, desconfien del procés a causa de les actuacions i declaracions de la dreta catalanista. Des d’Esquerra Revolucionària cridem a les CUP, els CDRs, la militància d’ANC i Òmnium, el moviment feminista, les organitzacions estudiantils i el sindicalisme de classe i combatiu, a aixecar un front únic de l’esquerra per la república catalana dels treballadors, la joventut i el poble, recolzant-nos en la mobilització massiva de la població.

Organitza't a Esquerra Revolucionària per a lluitar per aquest programa!


Militant