Llibertat immediata per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart! Vaga general ja!

Fora el govern del PP! Per la república catalana socialista!

Després de la brutal repressió policial de l'1 d'Octubre contra el poble de Catalunya, la burgesia espanyola i el seu Estat continuen la seva ofensiva antidemocràtica. L'empresonament sense fiança de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez precedeix l'activació del 155 per part del PP, PSOE i Ciutadans i la més que possible suspensió de l'autonomia catalana, les amenaces de noves detencions i, fins i tot, la possibilitat d'il•legalitzar organitzacions que no “respectin la unitat d'Espanya”, tal com ha exigit el portaveu del PP, Pablo Casado, i el seu líder a Catalunya, l'ultradretà, masclista i xenòfob Xavier García Albiol.

La fúria del nacionalisme espanyolista, de la burgesia catalana subordinada a ell i de tots els partits i mitjans de comunicació que defensen els interessos dels privilegiats i de l'ordre capitalista, assenyala que estem davant una oportunitat històrica per a superar el règim oligàrquic del 78, exercir el dret d'autodeterminació de Catalunya, i obrir el camí de la transformació socialista de la societat. Per això mateix cal tornar a prendre els carrers, impulsant la mobilització massiva i la vaga general.

El règim del 78 i la crisi revolucionària a Catalunya

La participació de més de dos milions de persones en la votació de l'1 d'Octubre va representar un triomf sense pal•liatius de la voluntat popular, molt més tenint en compte que es va produir enmig d'un estat d'excepció policial. Poques vegades hem assistit en la història recent a un exercici de democràcia directa tan elevat i generalitzat, que ha donat un resultat aclaparador a favor de la república catalana. A la jornada de l'1 va seguir la gran vaga general del 3 d'Octubre, i la mobilització a Catalunya va ser tan massiva que només hi ha un precedent històric d'algun fet semblant: quan les masses del poble i els treballadors de Catalunya es van llançar el 18 i 19 de juliol del 1936 a combatre el cop militar feixista, i van aconseguir desarmar després d'hores de batalla aferrissada a les forces reaccionàries.

La crisi revolucionària que viu Catalunya ha estat impulsada per dos factors polítics de primer ordre: l'opressió nacional de la burgesia espanyola i el seu Estat centralista, que es neguen a reconèixer que Catalunya és una nació i rebutgen el seu dret a l'autodeterminació per la via repressiva; i la frustració generada per la recessió capitalista, l'atur massiu, els desnonaments, la precarietat i els baixos salaris, i la falta de futur pel jovent. La lluita contra l'opressió nacional i l'opressió de classe s'han entrellaçat, com en altres èpoques (1909, 1931, 1934, 1936, 1977…) generant un potencial revolucionari extraordinari.

La ràbia contra el moviment de masses a Catalunya, comuna en tots els sectors de la burgesia, no és casual. Aquest moviment apunta directament a la línia de flotació del règim del 78 que la burgesia espanyola va aixecar amb la col•laboració de les direccions reformistes de l'esquerra (PCE, PSOE i sindicats). Per això és necessari parlar del que va passar en aquell moment i respondre a aquells sectors de l'esquerra que, reconeixent l'esgotament d'aquest règim, ofereixen com a alternativa la conciliació i el diàleg amb els mateixos poders que el sustenten.

Entre 1976 i 1978 els polítics de la dictadura franquista reconvertits en “nous demòcrates” (Martín Villa, Adolfo Suárez i molts altres), seguint les directrius del gran capital espanyol i internacional, van arribar a un acord amb Felipe González i Santiago Carrillo per avortar una situació revolucionària, en la qual la classe obrera i el jovent de tots els territoris van posar contra les cordes a la dictadura i al capitalisme. Aquest gran pacte, o gran traïció segons el punt de vista de classe que adoptem, va suposar reconèixer legalment algunes de les llibertats i drets democràtics que ja havien estat conquistats per la mobilització popular, a canvi de permetre que la burgesia espanyola recobrés el control de la situació i es coronés a Juan Carlos I seguint els designis del dictador.

El règim del 78 va consagrar la “monarquia parlamentària” sobre una llei de punt i final que va sancionar la impunitat dels crims del franquisme, permetent que l'aparell de l'Estat, la judicatura, les forces policials i militars seguissin en mans dels reaccionaris de sempre. La Constitució que li va donar consistència legal va garantir l'economia de “lliure mercat” i el poder inqüestionable dels capitalistes, negant el dret d'autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. El text constitucional va haver de reconèixer l'anomenat Estat de les autonomies, però consagrant la màxima de la dictadura, “España, una, grande y libre”, mitjançant mesures d'excepció (l'article 155) i la tutela de l'Exèrcit. Els arguments de les direccions reformistes de l'esquerra per acceptar aquell “acord” van ser els que s'utilitzen en una situació revolucionària per a justificar el derrotisme: “soroll de sabres”, amenaça colpista i una “correlació de forces” desfavorable.

El paper de la burgesia catalana i la reculada de Puigdemont

Les institucions del règim del 78, el PP, Ciutadans, el PSOE i els mitjans de comunicació capitalistes diuen advocar per la “democràcia” i “l’Estat de dret”, però ho demostren d'una manera molt peculiar: encoratjant la repressió salvatge de la policia i la Guàrdia Civil contra la població que intenta exercir el seu dret a vot pacíficament, aplaudint als capitalistes catalans que estan fent xantatge al poble amb el caos i la ruïna econòmica, aplicant el 155 i tancant completament la via al diàleg que tant prediquen, i mirant cap a un altre costat quan les bandes feixistes agredeixen brutalment a la gent. Aquest front de la reacció que explota a tota hora el xovinisme espanyolista més histèric, que manipula i menteix amb total impunitat, pretén posar de genolls al poble de Catalunya que ha gosat exigir el seu dret a decidir i pronunciar-se per la república.

En aquest sentit, els capitalistes catalans han entès molt millor que els dirigents reformistes de l'esquerra el significat revolucionari dels esdeveniments que s'estan vivint. Foment del Treball i el Cercle d’Economia estan exercint de mestres de cerimònies en aquest soroll ensordidor de xantatge i amenaces; exigint que es doni marxa enrere immediatament en la proclamació de la república, expandeixen la por i promouen el trasllat de les seus socials de més de 700 empreses en només 15 dies. L'oligarquia, els banquers, els grans industrials de Catalunya, com sempre han fet al llarg de la història, lliguen el seu destí al de la burgesia espanyola —la que s’embolcalla en la bandera rojigualda— enfront d'un moviment que pot soscavar el seu poder econòmic i polític.

El paper de l'Estat, com a instrument de dominació dels capitalistes, també s'ha fet més que evident. Que la població vulgui votar en un referèndum contradiu les lleis, i la legalitat no pot ser canviada! Però si Caixabank i altres grans empreses volen traslladar-se fora de Catalunya, la llei es modifica en 24 hores i se sembra el pànic al col•lapse econòmic!
Demostrant els seus veritables interessos de classe i el pànic a la mobilització revolucionària de les masses, nombrosos empresaris catalans considerats amics del Govern i autodenominats sobiranistes van anunciar també la seva marxa: les famílies propietàries dels grups empresarials Grifols i Idilia Foods (Colacao, Nocilla), o Àngels Vallvé, empresària de GVCGaesco, esposa del President de la Borsa de Barcelona i germana del vicepresident d’Òmnium, Joan Vallvé...

Aquesta ofensiva de la burgesia catalana contra la proclamació de la república no pot ser combatuda negant la seva existència. L'única manera de fer-ho, i transmetre força al moviment, és defensant que la república catalana ha d'estar al servei de les necessitats de la classe treballadora, del jovent i del poble, això és, plantejant mesures socialistes enèrgiques que permetin a aquesta república controlar les principals palanques econòmiques per impedir el sabotatge econòmic dels capitalistes. La nacionalització de la banca i les grans empreses sota el control democràtic de la classe obrera i el poble, permetria que la riquesa generada pels treballadors i treballadores de Catalunya es destini a satisfer les necessitats socials.
L'experiència està demostrant de manera molt clara que la república catalana no es pot conquistar sense prendre el poder a la mateixa oligarquia que ha oprimit al poble de Catalunya en aquestes últimes quatre dècades travant aliances amb l'Estat centralista, amb els partits que han sustentat el règim del 78, i la representació política del qual al llarg d'aquest temps ha estat Convergència i Unió, i ara el PDeCAT.

Tant el sabotatge de capitalistes catalans, com el que va passar el 10 d'Octubre quan Puigdemont va llençar un gerro d'aigua freda suspenent la proclamació del resultat del referèndum, demostren que no es pot deixar ni la lluita contra la repressió, ni la tasca de proclamar i fer realitat la república catalana en mans del PDeCAT. Mas i Puigdemont són polítics experimentats que representen a sectors decisius de la burgesia catalana. Empesos per la impressionant mobilització de les masses van haver d'anar més lluny del que volien i convocar el referèndum. Quan la burgesia catalana ha comprovat que el moviment derrotava la repressió i obria una crisi revolucionària, ha començat un xantatge intolerable i han exigit als dirigents del PDeCAT que reculin, cosa que estan fent mitjançant maniobres de tot tipus.

Molts d'aquests polítics de la dreta catalanista defensen posar els resultats del referèndum de l'1 d'Octubre en el congelador, i frenar “temporalment” la proclamació de la república apel•lant a la necessitat d'aconseguir “mediadors internacionals” amb poder, és a dir, burgesos europeus que intercedeixin davant el govern del PP i els permeti obtenir així un cert marge de maniobra. Però les principals burgesies europees i de la resta del món ja s'han encarregat de deixar clar que, encara que els hi puguin resultar molestes les imatges de la repressió policial salvatge, el que realment els hi produeix pànic i no estan disposats a tolerar és l'exemple revolucionari que representa per a milions de treballadors i explotats als seus països la mobilització de les masses a Catalunya, desafiant mitjançant la seva acció directa la violència de l'Estat i determinades a arribar fins al final. L'Europa del capital, aquesta UE que el PDeCAT presenta com una panacea “democràtica”, ja ha tancat files amb Rajoy.

Encara que la negativa del PP i els seus aliats que no volen negociar altra cosa que no siguin les condicions de la rendició pogués empènyer a Puigdemont a enfrontar-se novament al govern central, seria un greu error tornar a deixar la iniciativa a les seves mans i supeditar-se al PDeCAT i la burgesia catalana. Només l'organització i mobilització des de baix, com vam fer l’1 i el 3 d'Octubre, pot derrotar al PP i els seus aliats i fer efectiu el dret a decidir.

Analitzant el que ha passat aquestes setmanes, quan totes les organitzacions i les seves polítiques estan sent posades a prova, cobra rellevància el que els marxistes revolucionaris havíem assenyalat reiteradament als companys de la CUP: la burgesia catalana i els seus representants polítics del PDeCAT trairien la causa de Catalunya, la llibertat del poble i la república catalana. Per sobre de la demagògia a la qual han recorregut durant aquests anys, Puigdemont i els seus defensen els interessos de l'oligarquia. Per això és fonamental que els companys de la CUP trenquin d'una vegada per sempre amb el PDeCAT i la burgesia catalana. Lligar-se al carro dels exconvergents només pot afegir més frustració i preparar noves derrotes.

És el moment de donar un gir de 180 graus: cal acabar amb la política de conciliació i “diàleg” amb la reacció, però també de subordinació al PDeCAT. És el moment d'aixecar un gran Front d'Esquerres a Catalunya amb un programa de classe, revolucionari i anticapitalista per lluitar per la república catalana i la transformació socialista de la societat.

Organitzar la vaga general; ampliar, estendre i unificar els CDR. Construir un Front de l'Esquerra per la república i contra la repressió

La decisió de decretar presó sense fiança contra els dirigents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, pròpia de règims dictatorials, representa un salt qualitatiu en l'escalada repressiva. Els companys Sànchez i Cuixart han estat acusats de “sedició” per la seva participació en una mobilització espontània de masses el passat 20 de Setembre, en la qual es protestava per la repressió policial i les detencions dictades des del govern del PP per impedir el referèndum de l'1 d'Octubre. Aplicant d'aquesta manera la llei, demà podrien empresonar pel mateix “delicte” a qualsevol dirigent veïnal, sindical o estudiantil de qualsevol lloc que participi en moviments socials com el 15M, contra els desnonaments o les marees en defensa de l'educació i la sanitat pública.

Parafrasejant a Lenin, la revolució necessita de vegades de les fuetades de la contrarevolució. I les forces de la contrarevolució espanyolista han copejat molt durament sense que durant dies hi hagi hagut cap reacció per part del PDeCAT i Puigdemont. Les detencions dels “Jordis” està actuant com un esperó fonamental per reprendre la iniciativa des de baix i promoure la mobilització massiva de la població. Només així podrem defensar els drets democràtics i que la voluntat popular expressada en el referèndum de l'1 d'octubre es faci efectiva. Cal recuperar la força del moviment mostrada l'1 i el 3 d'Octubre però a un nivell superior, i la vaga general estudiantil que el Sindicat d'Estudiants ha convocat per el dimevres 25 i dijous 26 d'Octubre, representa un gran pas en aquest sentit.

Cal respondre al 155 i a l'amenaça de suspensió de l'autonomia amb la mateixa contundència. No són suficients només les manifestacions, cal tornar a paralitzar Catalunya. Des d'Esquerra Revolucionària fem una crida a la CUP, a Catalunya en Comú, Podem, ERC, a l’ANC i Òmnium, als sindicats de classe, a la comunitat educativa i les seves organitzacions, a convocar de manera immediata una vaga general contundent i continuada fins a derrotar la repressió de l'Estat i conquistar la república catalana. I en aquest procés és absolutament imprescindible dirigir-se a la classe obrera catalana, dirigir-se a les fàbriques i empreses més importants.

La classe treballadora ha de ser protagonista fonamental en el combat contra la repressió i per la república catalana, i per a això cal lligar aquesta causa a la lluita contra les retallades i l'austeritat, per llocs de treball i salaris dignes, contra la precarietat i els desnonaments, per la sanitat i l'educació pública de qualitat. Aquest és un aspecte estratègic. L'enorme força de la classe obrera catalana és un factor decisiu per enfrontar l'ofensiva de l'Estat i del govern, i per conquistar les nostres reivindicacions. Sense la seva participació activa i conscient serà impossible aconseguir-ho. És necessari també posar tota l'obstinació a ampliar, estendre i coordinar els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), i crear-los en tots els barris, centres d'estudi i de treball, per convertir-los en els organismes democràtics i representatius de tot el poble en lluita.

La responsabilitat de l'esquerra a l'Estat espanyol

Davant l'empresonament dels dirigents de l’ANC i Òmnium, l'aplicació de l'article 155 i altres atacs als drets democràtics que poden venir, els dirigents d'Units Podems i dels sindicats tenen una enorme responsabilitat.

Fins quan dirigents com Alberto Garzón seguiran plantejant que la solució és asseure’s a parlar amb l'Estat i el govern de Rajoy, quan aquests i els seus aliats han demostrat que no estan disposats a discutir sobre res? Fins quan els dirigents de CCOO i UGT seguiran mantenint una posició passiva o equidistant entre les masses que lluiten perquè la seva voluntat democràtica sigui respectada, i aquest govern de corruptes que nega al poble català les seves aspiracions amb cops de porra i martell, pilotes de goma o la presó?

Els dirigents d'Units Podem i de CCOO, UGT i CGT a l'Estat han de denunciar clarament què significa la repressió del PP i l'aplicació de mesures com l'empresonament per sedició o el 155 per a la classe obrera. Han d'abandonar la seva posició passiva i organitzar la mobilització de la classe obrera i el jovent a tot l'Estat, incloent la vaga general, per a l’alliberament immediat de Jordi Coixet i Jordi Sànchez, contra l’activació de l’article 155 i pel respecte del dret a decidir del poble de Catalunya. Si es neguen, la tasca de tots els militants de base, de tots els activistes, de les organitzacions de l’esquerra que lluita i dels moviments socials, és impulsar la mobilització i desbordar les direccions que es converteixin en un obstacle per derrotar l’ofensiva repressiva.

Vivim esdeveniments decisius. La burgesia espanyola, el PP, Cs i la direcció del PSOE, estan disposats a eliminar drets democràtics fonamentals i aplicar mesures pròpies de la dictadura franquista amb tal d’impedir que el moviment revolucionari de les masses a Catalunya pugui vèncer i contagiar a altres pobles i al conjunt de la classe obrera de l'Estat espanyol. Tots els que lluitem per un canvi polític i econòmic real hem d’organitzar-nos per respondre a aquesta brutal ofensiva, vinculant la lluita per l’alliberament nacional de Catalunya a la transformació socialista de la societat.


Visca Catalunya lliure, republicana i socialista!

Uneix-te a Esquerra Revolucionària!


Militant