L’ofensiva de les forces reaccionàries domina la conjuntura política. Des que el poble de Catalunya es va posar en peu per exercir el dret a l’autodeterminació i resistir exemplarment el setge repressiu de l'Estat i la dreta espanyolista, l’esquerra parlamentària ha estat incapaç d’exercir cap oposició digna de tal nom.

Les esperances d'un gir real a l’esquerra de Pedro Sánchez, després del seu triomf a les primàries de fa menys d'un any, s’han marcit fins a podrir-se. El secretari general del PSOE, aixecat per una militància que va decidir fer front a un aparell venut completament a la dreta i l'IBEX-35, ha capitulat de la manera més vergonyosa. Arrossegant-se davant Rajoy, i donant suport a totes les mesures antidemocràtiques adoptades a l’empara de l’article 155, Pedro Sánchez participa de facto en un govern d’unitat nacional a les ordres del PP i Ciutadans. Sense la seva col·laboració submisa hauria estat difícil que la dreta i l'Estat neofranquista poguessin arribar tan lluny, laminant l’autonomia catalana, empresonant polítics independentistes, i duent a terme un cop judicial per anul•lar els resultats de les eleccions catalanes del 21D. La socialdemocràcia ha provat una vegada més la seva lleialtat a la Corona i al règim capitalista del 78, en un moment especialment crític per a tots dos.

Les anomenades 'forces del canvi' accepten la lògica del sistema

La debilitat convida a l’agressió, un axioma que s’ha tornat a repetir. D’aquesta manera un govern negat per la corrupció, amb una base electoral minvant, i qüestionat al carrer per un moviment massiu de protesta que es va estendre durant anys, pot mostrar un múscul repressiu inaudit per l’absència completa de contrincants o, per ser més precisos, gràcies a les polítiques que duen a terme els que en teoria són els seus opositors. Si la socialdemocràcia oficial ha atorgat nombrosos balons d’oxigen a la dreta fent-la més forta en la pràctica, l’estratègia de Unidos Podemos s’ha manifestat impotent per frenar a Rajoy.

Com hem assenyalat des de les pàgines del Militant, el menyspreu que Pablo Iglesias i Alberto Garzón han manifestat cap al moviment d’alliberament nacional a Catalunya és un complet error i els hi passarà una dura factura política. Col•locant a la mateixa altura a l'Estat repressiu que exerceix una violència desenfrenada i al poble que li planta cara, acusant al moviment de masses que lluita per la república de "despertar al feixisme", i oposant-se en els fets al dret d’autodeterminació, aquests dirigents no fan més inflar el globus del bloc monàrquic-espanyolista, sembrant la confusió política entre sectors de la classe obrera i la joventut.

Pablo Iglesias està llançant per la borda una gran part del crèdit i l’autoritat política que va conquerir anys enrere, quan el seu discurs atacava sense regatejos a l’elit parlamentària, a l’oligarquia econòmica i al règim que els protegia. Ho feia a més recolzant-se en la gran rebel•lió social que recorria tot l'Estat per reivindicar el "sí que es pot". Lamentablement, igual que el seu col•lega Tsipras a Grècia però sense haver arribat al govern, la seva política s’ha descafeïnat fins a confondre cada vegada més amb les formes i la pràctica de la socialdemocràcia tradicional. Cecs de cretinisme parlamentari i renunciant a la lluita de masses, ell i molts altres han demostrat que el seu suposat desafiament del règim del 78, a l’hora de la veritat, és un brindis al sol.

Pablo Iglesias està "fart del culebró català" que, segons les seves paraules, impedeix que parlem dels problemes reals que afecten els espanyols. Doncs bé, com pensa situar en l’agenda política dels problemes socials? La seva estratègia de pactar amb Pedro Sánchez una nova moció de censura al PP és un complet fiasco. El PSOE li ha respost amb el menyspreu. D’altra banda, manté un silenci còmplice cap a l’estratègia de desmobilització i pacte social de CCOO i UGT, no es vagin a molestar els dirigents apoltronats i burocratitzats amb els que de tant en tant fa alguna roda de premsa. I no deixa passar un dia sense fer campanya publicitària dels suposats "ajuntaments del canvi", quan en realitat la gestió d’aquests ha estat incapaç de millorar les condicions de vida de la població, de fer front a les retallades socials imposats pel PP , d’acabar amb l’especulació urbanística o de remunicipalitzar els serveis privatitzats.

No volem fer cap caricatura sectària dels dirigents de Unidos Podemos. Però centenars de milers de treballadors, joves, i sectors de capes mitjanes empobrits que els van votar amb entusiasme, avui se senten molt defraudats. Acceptar les regles del joc del sistema, acomodar-se a la lògica parlamentària, substituir la lluita de classes pel consens i el pacte amb els nostres adversaris de classe, és un camí que ja sabem a on condueix.

Cal dir les coses pel seu nom

Sí, aquesta esquerra feble, fabricada a les aules universitàries però allunyada dels barris humils i els centres de treball, que a més s’atreveix a culpar la classe obrera de les seves pròpies mancances i dels seus fracassos, és impotent per frenar el PP. Aquesta esquerra que plora i es lamenta tot el dia, que desconfia orgànicament de la força dels treballadors i la joventut, mostra la seva completa incoherència precisament quan la burgesia es posa seria. I, malgrat els prejudicis que escampen aquests teòrics de saló, la dreta no és forta. Ells la fan forta amb les seves concessions polítiques, amb les seves renúncies a la lluita de masses i a les idees del socialisme.

Tots ells tenen por als resultats en unes pròximes eleccions. No veuen més enllà dels seus nassos, dels seus llocs de parlamentaris, de diputats autonòmics, de regidors. Però malgrat les proclames reaccionàries que dominen el panorama, a la qual ells han contribuït amb la seva acció paralitzant, la classe obrera segueix acumulant ràbia i fúria. Més de 19 milions de contractes temporals signats el 2017, dels quals més de la meitat eren inferiors a una setmana de durada. Més de 10 milions de treballadors cobrant menys de 800 euros mensuals. Una violència que no cessa contra la dona treballadora, aixafada també per la discriminació salarial, les retallades socials i una justícia masclista. Una joventut obligada a sobreviure en condicions humiliants, exactament igual que els seus avis, mentre els dirigents sindicals signen retrocés després retrocés i imposen límits salarials que omplen les butxaques dels grans empresaris.

Sí, hi ha una situació de desmobilització social, imposada artificialment per uns dirigents de l’esquerra política i sindical que es troben molt còmodes al Parlament i en els despatxos patronals. Però després d’aquesta calma absoluta bull el descontentament. I cada vegada que es pot manifestar ho fa d’una forma inequívoca. La mobilització del poble de Catalunya, la manifestació en defensa de la sanitat pública a Valladolid, amb més de 50.000 assistents, la rebel·lió ciutadana de Múrcia pel soterrament de l'AVE, les mobilitzacions del poble d'Alsasua contra l’empresonament injust dels seus joves pel "Estat de dret", la de milers de jubilats a Bilbao exigint pensions dignes, la gran vaga feminista del 8 de març... Aquesta és la realitat que batega sota les aparences.

Per totes aquestes raons ens cal una esquerra a l’altura de les circumstàncies que la crisi del capitalisme ens ha imposat. Que es basi en la mobilització de la classe obrera i la joventut, que combati a la dreta, al seu Estat repressiu, a les seves lleis reaccionàries, que conquisti drets i millores socials, que obri el camí a la transformació socialista de la societat. Per això cal construir l’esquerra revolucionària des de baix, constantment, a cada barri, a cada fàbrica, en els centres d’estudi, en el moviment obrer i en el feminisme de classe. No hi ha un altre camí.


Militant