uneteMovilmex 01
bannerafiliacion2 01


El divendres 29 de maig el consell de ministres del govern PSOE-UP va donar llum verda a l'Ingrés Mínim Vital (IMV). La mesura, com no podia ser d'altra manera, ha estat benvinguda per una aclaparadora majoria de la població: segons el CIS té el suport del 84%. I és que la situació és desesperada. Amb un col·lapse econòmic i social similar al que provoca una guerra, la vida de milions de famílies està a la vora del precipici. 

En dos mesos l'atur s'ha convertit en una plaga aterridora: 3,4 milions de treballadors afectats pels ERTOs, 1,3 milions d'autònoms en cessament d'activitat i 950.000 nous aturats. En total, 9 milions de treballadors computen en les estadístiques de l'atur en aquests moments.

Aquesta crisi –que els economistes pro capitalistes consideren la pitjor en 90 anys– no ha fet més que començar. Però plou sobre mullat. Abans de l'actual esclat un de cada quatre adults, i gairebé un de cada tres menors a l'Estat espanyol, es trobaven en risc de pobresa i exclusió social.

La postura escandalosa de la dreta

Tot i les limitacions del confinament i del dolor per la malaltia i mort dels nostres éssers estimats, la lluita de classes segueix present. Tan és així, que l'intent de Vox de saltar de Milla d’Or de Madrid fins als nostres barris ha estat avortat gràcies a la mobilització dels veïns i veïnes, i d'un jovent que s'ha col·locat en primera línia.

Ho veiem ara també amb el conflicte de Nissan i Alcoa, tan sols un preludi del que està per arribar. L'experiència d'aquests anys és clara: la batalla contra les retallades i l'austeritat, de marees socials, de lluites pensionistes i mobilitzacions històriques del feminisme, i que en el terreny electoral van cristal·litzar en la formació de l'actual govern de coalició per a frenar el pas a la dreta, segueix molt viva en la consciència de milions. I és la lluita de classes i la pressió dels treballadors i el jovent la causa fonamental de l'adopció d'aquest subsidi. Per això la dreta ha reaccionat amb tanta histèria al principi, per al final canviar de to i opinió de la manera més oportunista.

Recordem que en un primer moment la reacció va desencadenar una orgia d'insults. La presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, va titllar l’IMV de "regal" per a crear "dependència de l'Estat". El portaveu de Vox al Congrés, Espinosa de los Monteros, la va denunciar com una "mesura comunista", i Macarena Olona, va acusar Pablo Iglesias de voler imposar el seu "règim totalitari". Per la seva banda, el ja ex diputat de Ciutadans, Marcos de Quinto, va afirmar que l’IMV era "un sou Nescafé per a tota la vida ..". El classisme i el menyspreu pel patiment de la població s'aprecien en cada paraula d'aquests privilegiats.

Amb el pas dels dies, i davant l'evidència que amb aquest discurs només aprofundien el seu aïllament, la posició de la dreta es va anar moderant. Els primers a trencar el gel van ser l'exministre d'Hisenda del PP, Cristóbal Montoro, i el també exministre d'Economia i actual vicepresident del Banc Central Europeu (BCE) Luis de Guindos, consumats representants del gran capital. Fins i tot la Fundació FAES es va declarar partidària d'alguna ajuda (1), i els feixistes de Vox, tan agressius als carrers, han retrocedit. Un dels seus portaveus, Jorge Buxadé, que va qualificar l’IMV “d’autèntica broma” a l'abril, diu ara que el seu partit "no està en contra de l'ingrés mínim vital" (2).

Foto1
"Recordem que en un primer moment la reacció va desencadenar una orgia d'insults. La presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, va titllar l'IMV de 'regal' per a crear 'dependència de l'Estat"

Però què porta a aquests dretans -siguin verds, blaus o taronges- a matisar les seves opinions? La majoria de la burgesia espanyola no ha oblidat el 15M, les marees, les marxes de la dignitat, el naixement de Podem... Recordem que una de les seves representants més casposes, Díaz Ayuso, explicava que si Madrid arribava al milió d'aturats tindríem "disturbis, un problema d'ordre públic i per descomptat social" (3). Tenen por a una explosió.

El debat sobre l’IMV. Acabarà realment amb la pobresa?

En aquests dies la campanya des del Govern central celebrant l’IMV ha estat molt intensa. Tenen tota la raó en assenyalar que és la primera vegada que un subsidi d'aquest tipus ha estat aprovat per un Executiu, i que res d'això va succeir en 2008. Però igual que han fet en altres ocasions, moltes de les seves declaracions estan tenyides d'afirmacions exagerades.

La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ja va fer el mateix quan va proclamar que s'havien prohibit els acomiadaments durant la pandèmia, quelcom que no era cert. Ara insisteix en la mateixa línia. En el seu Twitter oficial podem llegir: "Garantia de llibertat és poder arribar a final de mes. Tenir les necessitats bàsiques cobertes obre noves possibilitats per a moltes llars. L’IMV posa al centre les persones excloses, oblidades durant molts anys. Aquest país ha canviat i no les deixarà enrere".

L’IMV, cal dir-ho amb claredat, és un instrument completament insuficient perquè una família arribi a finals de mes en condicions dignes. És un pal·liatiu, però no acabarà amb la pobresa.

Segons el decret del Govern PSOE-UP, aquest ingrés serà de 462 euros al mes per a una persona adulta que visqui sola, quantitat que s'incrementarà en 139 euros al mes per cada persona addicional (adulta o menor), fins a un màxim de 1.015 euros al mes i amb un complement de 100 € per a famílies monoparentals. La prestació que finalment es percebrà serà la diferència entre els ingressos mensuals que tingui la persona o la unitat de convivència i la renda de l'IMV. Per exemple, una llar amb quatre persones té dret a un IMV de 877 euros. Si té altres ingressos mensuals de 300 euros per exemple, la prestació mensual de l’IMV serà de 577 euros. Amb aquestes quantitats, és més que evident que arribar a final de mes per a una família de quatre persones segueix sent molt difícil.

Quins són els requisits per sol·licitar-lo? Tenir entre 23 i 65 anys, o 18 anys si hi ha menors a càrrec, complir un any de residència legal a Espanya, haver viscut independentment almenys un any en el cas de famílies i tres anys en el cas de persones soles. L’IMV es pot sol·licitar si els ingressos totals de l'any anterior són inferiors a la renda garantida anual: de 5.500 euros aproximadament per a una persona sola i fins a 12.000 euros aproximadament com a màxim per al cas d'una parella amb tres fills/es, per exemple. (4)

Segons el govern, aquesta iniciativa beneficiarà el 5% de la població –2.300.000 persones– i el seu cost rondarà els 3.000 milions d'euros l'any. Coneguts els detalls, podem contrastar l’IMV amb la realitat que pretén combatre.

Les primeres veus crítiques ja s'han alçat. Daniel Raventós, expert que compareixerà a la Comissió per a la Reconstrucció Econòmica de Congrés dels Diputats, considera que l’IMV pot deixar fora al 75% de la població que viu sota el llindar de la pobresa, i declara que serà "no insuficient, sinó extremadament insuficient". No està sol. L'Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials qüestionen que el càlcul de la capacitat econòmica dels beneficiaris es realitzi sobre dades de renda d'un any abans, el que fa que la prestació "no serveixi per fer front als efectes en l'increment de la pobresa com a conseqüència de la pandèmia” (5).

Efectivament, el nombre de beneficiaris és escàs. A l'Estat espanyol hi ha 2,5 milions d'habitants en pobresa severa, i altres 12 milions de persones en risc de pobresa. Realment, aquest subsidi arribarà a les víctimes agudes que ja existien producte de l'anterior crisi del 2008, però les milions de famílies que han col·lapsat econòmicament en els últims mesos no quadren amb la proposta del Govern. Sense oblidar que aquests 3.000 milions de despesa són res davant els 100.000 que el Govern central va mobilitzar fa setmanes per a garantir els beneficis dels que desconeixen els conceptes “mínim” i “vital” en les seves vides: la banca i les grans empreses.

D'altra banda, els qui rebin aquest subsidi, més que viure, hauran de seguir lluitant per a sobreviure. Una família de 6 membres rebrà 1.015 euros més, és a dir, menys de 170 euros per integrant. Suposem que forma part d'aquest 21% que viu de lloguer o dels milers i milers que paguen una hipoteca. També ha de comprar menjar, pagar aigua, llum i gas, connexió a Internet per als estudiants, roba, calçat, probablement algunes visites al dentista, a l'òptica…

Tot i l’IMV, podem pronosticar que les cues de la fam creixeran, els desnonaments continuaran i la desesperació s'estendrà. En la mesura que les necessitats vitals com l’habitatge, educació i sanitat segueixen sense estar garantides, i la desocupació creix exponencialment, el problema de fons no es soluciona: la classe obrera se segueix empobrint. La catàstrofe social a la qual ens enfrontem té arrels molt profundes i, encara que per als portaveus del capitalisme sigui temptador culpar un virus, els responsables són humans i fàcilment identificables.

Amagar l'abundància de la casta amb caritat social no és una alternativa per als treballadors

Marx va explicar que per a mesurar el benestar de la classe obrera, ni el salari nominal –la suma de diners de la nòmina–, ni el salari real –les mercaderies que es pot comprar amb aquest salari– esgotaven l'assumpte. "El salari es determina, a més i sobretot, per la seva relació amb el guany, amb el benefici obtingut pel capitalista: un salari relatiu, proporcional." (6) Marx va assenyalar: "Quina és la llei general que regeix l’alça i la baixa del salari i el guany en la seva relació mútua? Es troben en relació inversa. La part que s'apropia el capital, el guany, augmenta en la mateixa proporció en què disminueix la part que li toca a la feina, el salari, i viceversa”.

Foto2
"Tot i l'IMV, podem pronosticar que les cues de la fam creixeran, els desnonaments continuaran i la desesperació s'estendrà"

La veritat és que la validesa d'una teoria ha de mesurar-se al ser aquesta contrastada amb la realitat i, per més que els hi pesi a alguns, el marxisme supera la prova de la pràctica.

Pel que fa al salari nominal, des de la crisi de 2008 els salaris no han crescut, perquè un increment del 0,08% en deu anys és realment un retrocés salvatge si descomptem l'augment de la inflació (7). Pel que fa al salari real, el panorama és encara més desolador. Els treballadors hem perdut un 20% de poder adquisitiu des de la crisi de 2008 (8). Segons l'OIT, durant els últims deu anys a l'Estat espanyol "64.500 milions d'euros anuals han deixat d'estar en mans dels treballadors." (9) Aquest és l'autèntic resultat de la pau social practicada per les cúpules d'UGT i CCOO. Però encara hi ha més.

Els beneficis empresarials van ser de 475.191 milions d'euros el 2016, el 2017 de 499.011 milions i al 2018 es va batre un rècord amb 509.687 milions! El saqueig a la classe obrera ha estat de tal magnitud que ha modificat la distribució de la renda nacional: "A finals de 2007, la remuneració dels assalariats representava el 49% del PIB i ara tan sols el 47%. Amb l'excedent d'explotació brut i les rendes mixtes brutes (l'excedent empresarial) ha passat justament el contrari: el 2007 la seva participació era del 41% i ara és del 43%. És a dir, els dos punts que s'ha reduït l'aportació de la massa salarial han anat a parar a les rendes empresarials."

També hi ha un retrocés històric en drets socials que, encara que no formen part de la nòmina salarial individual, beneficiaven el conjunt de la classe rebaixant les factures a pagar. El cas de l'habitatge, l'educació i la sanitat són paradigmàtics.

Segons les dades de la PAH, des de 2008 s'han produït 1.002.000 desnonaments, mentre que el preu de l'habitatge no ha deixat d'augmentar. El Sindicat de Llogaters denuncia que des de 2013 s'acumulen 250.000 desnonaments a famílies que no han pogut fer front al pagament del lloguer. Aquest és el balanç per a la classe obrera. I per als capitalistes? "La diferència entre els guanys bruts i la despesa en salaris del sector immobiliari només ha baixat dels 100.000 milions d'euros en un dels darrers vuit anys (2015, i només per 18 milions), amb una forquilla que només va caure per sota d’aquesta magnitud en els primers anys de la crisi." (10)

Quan esclata la Covid-19, el Govern PSOE-UP va aprovar una sèrie de mesures que va batejar sota el nom d'escut social. Entre elles s’hi troba el decret del 2 d'abril que, a la pràctica, garanteix les rendes de lloguer de les grans posseïdors d'immobles, fons voltors i banca. Quelcom que ha estat denunciat pel Sindicat d'Inquilins en els següents termes: "Una altra vegada, la crisi econòmica torna a colpejar les persones amb menys ingressos, que majoritàriament, viuen de lloguer i han de fer front a les rendes d'un mercat immobiliari desproporcionat i artificialment inflat durant els últims anys. Amb el Reial Decret 11/2020 del Govern es dóna per tancada la resposta a la crisi d'habitatge que sorgeix amb la Covid-19. Però el decret deixa fora a moltíssimes persones que no poden acollir-se a les mesures adoptades, mentre a altres els micro-crèdits els faran arribar a una situació d'endeutament encara pitjor”. (11) La moratòria hipotecària ja ha exclòs a 75.000 famílies necessitades d'ajuda. (12)

Un altre dret colpejat una i altra vegada és l'educació pública. En els últims vuit anys s'han acomiadat més de 30.000 professors tot i que el nombre d'estudiants s'ha incrementat en un milió. Mentrestant, l'ensenyament privat concertat -majoritàriament en mans de l'Església catòlica-, no ha deixat de créixer, arribant a rebre 15.000 milions anuals de diners públics, equivalent a un 12% del total destinat a educació.

Amb la pandèmia, segons CCOO, en un sol mes 53.000 docents s'han quedat sense feina i és imprescindible contractar 165.000 professors per a reiniciar les classes el proper setembre si es vol garantir la seguretat sanitària i l'educació presencial. Nens i joves, colpejats per problemes econòmics gravíssims, per la pèrdua de familiars i el llarg confinament són obligats a participar a classes telemàtiques, completament insuficients per tenir una educació de qualitat i que exclouen desenes de milers d'estudiants de famílies treballadores. Mentrestant, el Govern es nega a adoptar mesures dràstiques per a rescatar l'ensenyament públic, incrementant la despesa educativa públic fins al 7% del PIB, garantint la gratuïtat de l'ensenyament públic des d'infantil fins a la universitat.

Per una política de classe per a combatre la pobresa i la catàstrofe capitalista

Podríem seguir amb una interminable llista de dades esgarrifoses sobre les retallades en sanitat, la situació dels pensionistes, les conseqüències criminals de la privatització de les residències de gent gran..., de les quals la dreta és la principal responsable, sense oblidar que el PSOE també va propiciar aquestes polítiques i els hi va obrir el pas.

Per això, la defensa de la unitat nacional que es fa des del govern PSOE-UP, els afalacs als empresaris patriotes, en definitiva, la política de col·laboració de classes, no només no té una base real en un període de màxima polarització, sinó que no és cap alternativa per als explotats i els oprimits. Això sí, es converteix en la coartada ideològica per tractar de perllongar la pau social o, en altres paraules, intentar suspendre la lluita de classes en el moment en què és més necessària. Els fets són clars.

Que va fer Glovo amb els seus 7.000 treballadors aprofitant l'esclat de la pandèmia? Solidaritzar-se amb ells? Mostrar humanitat? Rebaixar la tarifa base de 2,50 euros per repartiment a 1,25 euros. L'empresari bo podrà existir en una altra dimensió, però no en la nostra. És més, hi ha un risc de rebaixa generalitzada dels salaris. El mercat laboral és això, un mercat, que es regeix per l'oferta i la demanda. Si el nombre d'aturats creix vertiginosament i, si, com han insinuat alguns ministres del PSOE i UP, 460 euros al mes és una quantitat que pot permetre arribar a final de mes, la patronal recorrerà a aquests arguments i a molts altres en la seva batalla per deprimir encara més els salaris.

S'està posant a més de moda una terminologia perversa: "els més vulnerables". Però, qui són? Els treballadors pobres, els aturats sense prestació, els immigrants, les famílies desnonades, la gent gran, les dones obligades a prostituir-se...? Es tracta dels sectors més oprimits de la nostra classe, d'una única i mateixa classe que engrandeix la seva força a través de la solidaritat, la lluita i la unitat. No podem acceptar tampoc aquesta segmentació falsa i interessada.

L'allau d'atacs que es respira en l’horitzó, siguem més o menys vulnerables segons les estadístiques, no es frenarà signant acords amb la CEOE per lliurar més drets o per finançar des de l'Estat el que haurien de pagar amb els seus beneficis estratosfèrics. Només els podrem parar amb la mobilització contundent i organitzada. Els anomenats riders -repartidors-, ja han protagonitzat manifestacions al crit de "No som esclaus, som treballadors", perquè no cobren el SMI aprovat fa mesos. Igual que passa amb centenars de milers de treballadors precaris i empobrits encara que les seves jornades siguin de sol a sol. Quant els ERTO deixin de sortir-li gratis als empresaris, començaran els acomiadaments massius, i seran milions. En Nissan i Alcoa ens reflectim tots i totes.

L'escut social que s'ha de fer i es pot construir, no es pot reduir a la caritat social. Ha de passar per blindar l'ensenyament i la sanitat pública amb recursos materials i humans. Per defensar les famílies, totes les famílies treballadores, amb una mesura que significaria evitar la pobresa i l'exclusió: un subsidi indefinit per a tots els treballadors i treballadores a l’atur, fins a trobar un lloc de treball, de 1.200 euros a l'any (equivalent al SMI que hauria d'incrementar-se a aquesta quantitat). Amb aquesta mesura sí que es garantirien les paraules de Yolanda Díaz, s'asseguraria poder arribar a final de mes de manera digna.

Els recursos per aplicar aquest autèntic escut social existeixen: els té la banca i els grans monopolis, encara que surten del nostre treball i esforç. Aplicar una política social que acabi amb la pobresa passa ineludiblement per mesures socialistes genuïnes: nacionalitzar la banca i les empreses estratègiques, sota el control dels treballadors. Planificar democràticament l'economia per rescatar la gent, defensar els serveis socials, garantir un habitatge digne i assequible, i tallar de soca-rel la pobresa és perfectament possible. La resta, intentar acabar amb l'exclusió i la pauperització creixent mantenint la lògica del capitalisme, és una utopia.

Foto3
"Un subsidi indefinit per a tots els treballadors i treballadores a l'atur, fins a trobar un lloc de treball, de 1.200 euros a l'any: l'equivalent al SMI que hauria d'incrementar-se a aquesta quantitat"

Per a arrencar millores, per frenar les retallades i l'atur massiu caldrà lluitar molt durament. A l'igual que la nostra manutenció, els nostres drets seran reconquistats per nosaltres mateixos. Alguns diran que els marxistes rebutgem o menyspreem la lluita per les reformes. Fals. Com deia Rosa Luxemburg, considerem que les autèntiques reformes que fan avançar les nostres condicions de vida i conquisten drets laborals, socials i polítics, només s'obtenen mitjançant la lluita de classes. Qualsevol reforma sempre estarà amenaçada per la burgesia, i intentarà eliminar-la de cop. Per això les reformes són una part del procés de la revolució socialista, i han de servir per incrementar el nivell de consciència, organització i combat dels treballadors contra el sistema, no per adormir-la i propagar la idea que les institucions capitalistes, les seves lleis i el seu Estat són l'única opció per a millorar la vida de la gent.

Cal participar en cada lluita, respondre a cada atac, celebrar cada victòria i estudiar les derrotes per tornar a la càrrega amb més força. Entendre que és impossible reformar i humanitzar el capitalisme; l'experiència de milions de joves i treballadors en aquest període generalitzarà aquesta conclusió. Necessitem prendre la direcció de la societat, expropiar els mitjans de producció i planificar l'abundant riquesa que creem per posar-la al servei de la majoria. Necessitem el socialisme, el capitalisme ja ha demostrat que és un carreró sense sortida.

NOTES

[1] https://www.lainformacion.com/espana/aznar-faes-renta-minima-pp-casado-presupuestos/6560935/

[2] https://www.publico.es/politica/renta-minima-covid-19-derecha-cambia-discurso-ingreso-minimo-vital-hilo-encuestas.html

[3] Periòdic ABC, Ayuso prevé un millón de parados y disturbios sociales si no se toman medidas arbitrarias’ de desescalada, 3 de maig de 2020.

[4] Totes aquestes dades provenen del Ministeri de Drets Socials

https://www.mscbs.gob.es/ssi/covid19/ingresoMinVital/home.htm

[5] Ambdues posicions es reflecteixen a l’article:

https://www.publico.es/economia/emergencia-coronavirus-claves-ingreso-minimo-vital-suficiente-frente-estragos-economicos-coronavirus.html

[6] Salario, precio y ganancia. Trabajo asalariado y capital. Fundación Federico Engels. Madrid-2003. Pg.95

[7] Font Institut Nacional d’Estadística

[8] https://www.europapress.es/economia/laboral-00346/noticia-trabajadores-espanoles-perdido-20-poder-adquisitivo-crisis-2008-estudio-20200311133712.html

[9] https://www.lavanguardia.com/economia/20200121/473013888161/salarios-espana-informe-oit-pib-datos.html

[10] https://www.publico.es/economia/salarios-devaluacion-salarial-cronifica-ganancias-empresariales-empiezan-superar-sueldos.html

[11] https://sindicatdellogateres.org/es/la-vaga-de-lloguers-lunica-alternativa-davant-un-altre-desastre-economic-com-el-de-2008/

[12] https://www.publico.es/economia/moratoria-condiciones-gobierno-dejan-fuera-moratoria-hipotecaria-75000-familias.html