image image image image image
Contra el judici de l’1O: organitzar la resposta als carrers amb una gran vaga general
Podemos davant el règim del 78
Rebel·lió a França
Nova edició de Marxismo Hoy, la revista teòrica d'Esquerra Revolucionària
Els bolxevics i la qüestió nacional
uneteMovilmex 01


Necessitem una esquerra revolucionària!

Fa 5 anys, a les últimes eleccions europees, irrompia Podemos amb força. Avui, després dels seus mals resultats a les eleccions andaluses, emergeix una nova formació d'extrema dreta, Vox, a la qual una recent enquesta atorga fins a 45 diputats, un 12’9% dels vots. Aquesta enquesta apunta a una victòria del bloc de dretes (PP, Ciutadans i Vox), amb més del 50% dels vots, i una àmplia majoria d'escons. Què ha passat en aquests cinc anys? Quina responsabilitat té en tot això la direcció de Podemos?

Combatre la casta o ser homes d'Estat?

Després d'anys de dura crisi econòmica, i de polítiques d'austeritat i retallades, Podemos es va convertir en l'expressió política de les ànsies de canvi de milions de persones que lluitaven als carrers contra els desnonaments, els acomiadaments i els ERO, les retallades en sanitat i educació, la defensa d'unes pensions dignes, o el dret a decidir a Catalunya. Podemos va créixer denunciant a banquers i multinacionals, a la monarquia, als polítics al servei dels mateixos i les seves portes giratòries i, en definitiva, al corrupte i reaccionari règim del 78.

No obstant això, després de la seva arribada a les institucions, els dirigents de Podemos han intentat aparèixer cada vegada més com a responsables homes d'Estat, especialment des de que exerceixen com a ministres sense cartera en el Govern de Pedro Sánchez. Tot ha canviat, fins al punt que en una recent entrevista Pablo Iglesias va afirmar que el proper desafiament de Podemos "és demostrar que podem governar de manera assenyada". A què es refereix Pablo Iglesias? Què és governar de manera assenyada? Acceptar les regles de joc del règim del 78? Consentir resignadament que no es poden tocar els interessos de bancs i grans constructores? Rebaixar el programa perquè pugui ser acceptable per a aquesta casta que deien combatre?

És just aquest plantejament el que ha agreujat la crisi de Podemos, diferenciant-lo cada vegada menys del PSOE i trencant amb el discurs que li va permetre connectar amb les aspiracions de milions de persones. Tal com diu en aquesta entrevista el propi Pablo Iglesias, "si compres el marc de l'adversari, guanyarà sempre l'adversari". I justament per aquest motiu centenars de milers de votants d'esquerres es van quedar a casa durant les últimes eleccions andaluses, desconfiant que Podemos sigui una alternativa per a canviar la seva situació.

El nou vell relat de la Transició

Davant del discurs original de Podemos, quan s'assenyalava el paper del rei Juan Carlos com a hereu directe de Franco i fins i tot alguns dirigents denunciaven el pacte de silenci que va permetre mantenir intacte l'aparell estatal franquista responsable de centenars de milers d'afusellaments, i de l'exili, presó i tortures de milers d'opositors a la dictadura, Pablo Iglesias destaca ara "el paper central de la monarquia en la direcció del procés democratitzador d'Espanya". Un nou gest per a demostrar que ha entès la seva responsabilitat com a home d'Estat, i la seva disposició a garantir la continuïtat del règim del 78.

Fins i tot ha arribat a carregar contra els símbols republicans -la memòria històrica d'aquells que van lluitar i van tombar la dictadura franquista- plantejant que aquests símbols, dels perdedors!, ja no serveixen ni tampoc ressorgiran. També ha mostrat la seva simpatia pública cap a l'actual monarca, Felip VI, amb motiu del seu últim discurs de Nadal. Què es pretén amb aquestes afirmacions, en un moment especialment crític per a la monarquia, identificada amb la repressió cap al poble de Catalunya i assetjada per importants casos de corrupció? No hauria Pablo Iglesias de centrar-se a denunciar la naturalesa corrupta i oligàrquica d'aquesta institució que, entre altres coses, s'ha lucrat amb els seus constants negocis amb dictadures com la d'Aràbia Saudita o la del Marroc?

Un aparell de l’Estat democràtic?

Cada dia que passa el règim del 78 mostra amb més claredat el seu caràcter profundament reaccionari i neofranquista, com hem vist no només en l'actuació repressiva de jutges, policies, guàrdies civils i monarquia pel que fa a la mobilització popular per la república catalana, també a la persistència d'una justícia patriarcal que empara violadors i justifica la violència masclista, que actua sense dissimular contra activistes socials i sindicalistes, contra cantants de rap i humoristes, o contra aquells que ofenen l'Església Catòlica. Tot això mentre es permet obertament l'apologia del franquisme i el feixisme, la justificació de la violència de gènere, i les amenaces directes contra activistes socials de l'esquerra. D'aquí els autèntics muntatges judicials als dirigents independentistes, als joves d'Altsasu, a Alfon, i a molts altres. És això el que haurien d'estar denunciant dia i nit els dirigents de Podemos, i no apel·lant al fet que el poder judicial ha de ser independent! És que Pablo Iglesias ha oblidat que la justícia en el sistema capitalista defensa els interessos globals, econòmics i polítics de la classe dominant?

Un aparell de l’Estat que mai es va purgar, que va condecorar als ‘xivatos’ i torturadors del franquisme, i que ara Pablo Iglesias qualifica de democràtic, assenyalant, davant del desplegament de 9.000 policies a Barcelona durant la celebració del Consell de Ministres, que la policia "està per a protegir el dret de manifestació i de reunió". Es refereix a aquesta mateixa policia que va carregar a les places contra el 15-M? O la que garanteix l'execució de centenars de desnonaments apallissant a aquells que es mobilitzen per a impedir-ho?

I el mateix respecte a l'Exèrcit espanyol, al qual ara sorprenentment qualifica de democràtic "perquè ja no suposa una amenaça com fa 40 anys". En quin país viu Pablo Iglesias? No ha vist les declaracions de nombrosos militars disposats a aixafar el dret a decidir del poble de Catalunya amb els tancs al carrer, o el manifest signat per més de 200 oficials d'alt rang contra l'exhumació de Franco i fent apologia del dictador i el seu règim? No és això motiu de preocupació per als dirigents de Podemos? De debò creuen que l'Exèrcit està lliure de franquistes?

L'atac als drets democràtics i l'augment exponencial de la repressió per part de l'aparell estatal està aconseguint noves cotes. Això és el que haurien d'estar denunciant els dirigents de Podemos, com Ada Colau, que l'ha patit directament quan lluitava als carrers contra els desnonaments des de la PAH. Si era vàlid aleshores, per què no ara?

"Disputar la idea d'Espanya"

La monarquia borbònica, els jutges reaccionaris, els militars colpistes, han definit històricament, i defineixen encara avui, a l'Estat espanyol. I d'aquí el rebuig de l'esquerra militant i d'amplis sectors del moviment obrer i del jovent a tot el que tingui a veure amb una simbologia associada a la dictadura i els seus hereus, començant per la bandera espanyola. Per això quan Errejón es lamenta en nombroses entrevistes que "cal disputar a la dreta la idea d'Espanya", cal ser molt concrets. Què vol disputar exactament? La defensa de la unitat d'una Espanya, gran i lliure i una bandera sota la qual es va massacrar a centenars de milers de lluitadors? De la monarquia joancarlista i d'aquest dretà confés de Felip VI? D'un estament judicial que vol condemnar de 20 a 25 anys de presó a dirigents polítics per organitzar un referèndum d'autodeterminació? O la defensa d'una policia i una Guàrdia Civil que, com sempre, a l'hora de la veritat posa les seves porres i força al servei del gran capital? La idea d'Espanya està indissolublement associada a la defensa dels interessos d'un grapat de famílies capitalistes multimilionàries, oligàrquiques i de grans terratinents, que posseeixen bancs, constructores, grans empreses o fons d'inversió, i parasiten la societat.

Si es vol disputar aquesta idea d'Espanya a la reacció, el fracàs que recollirà Podemos serà estrepitós. Convertir-se en una mala fotocòpia de la socialdemocràcia tradicional només provocarà decepció i escepticisme entre la seva base social i electoral. Per a defensar els interessos de la majoria, dels treballadors i el jovent, cal basar-se en la força organitzada d'aquesta majoria, i no en el cretinisme parlamentari, els discursos i la retòrica. Les lliçons de Tsipras a Grècia estan encara molt recents, però no es volen assimilar. Una organització que aspiri a una autèntica transformació de la societat s'ha de basar en l'acció directa de les masses, i en un programa socialista conseqüent que trenqui amb el capitalisme. Més que mai és necessari construir Esquerra Revolucionària.