image image image image image image
Terratrèmol polític al Brasil: Bolsonaro s'alça amb la victòria
14N • Èxit de la vaga general estudiantil contra el masclisme a les aules
Un any de presos polítics i exiliats a Catalunya • La lluita continua!
Pacte PSOE-Podemos per als Pressupostos 2019
Nova edició de Marxismo Hoy, la revista teòrica d'Esquerra Revolucionària
Els bolxevics i la qüestió nacional
uneteMovilmex 01


Només la lluita acabarà amb les retallades i l'austeritat

Amb la signatura de l'acord pressupostari per 2019, la direcció de Podemos ha fet un pas decisiu en la seva coalició permanent amb el PSOE, adaptant-se definitivament al tauler polític del règim del 78 i renunciant, en els fets, al programa rupturista amb el qual va néixer al 2014.

Els dirigents de Podemos han compromès la seva autoritat per a apuntalar un objectiu central del PSOE: frenar la pressió del carrer i restablir la pau social sense haver de canviar les línies essencials de les polítiques d'ajusts dels governs anteriors.

Què ens ofereix l'acord pressupostari?

La mesura estrella de l'acord és la pujada del salari mínim a 900 euros mensuals, una bona notícia tenint en compte el nivell tan escandalós del que es partia. Per al milió i mig de treballadors que avui cobren salaris per sota d'aquesta quantitat, una pujada del 22% és molt important, però encara estem molt lluny del que passa en països del nostre entorn on el salari mínim sobrepassa els 1.400 euros, amb un nivell de preus similar o fins i tot més baix. Comparat amb l'espectacular increment del preu dels lloguers a les grans ciutats (al voltant del 40% en els últims quatre anys) i amb les pujades constants de l'electricitat i altres béns bàsics, 900 euros mensuals condemna als que ho perceben a viure amb enormes dificultats per arribar a final de mes. És el salari d'un treballador pobre.

Aquest increment té una contrapartida molt negativa: Podemos i el PSOE renuncien a la derogació de les reformes laborals aprovades pel govern de Zapatero el 2010 i pel PP el 2012. Gràcies a elles la patronal ha pogut baixar sistemàticament els salaris i precaritzar la situació de milions de treballadors i, encara que en la redacció de l'acord es parla de limitar suposadament seus "aspectes més lesius", els empresaris seguiran disposant de l'arsenal legal que els permetrà absorbir ràpidament aquesta pujada de l'SMI.

Pel que fa a les pensions, també es planteja un alleujament temporal però sense revertir les dues contrareformes anteriors, aprovades pels governs de Zapatero i Rajoy. Tant la pujada en un 3% de les pensions mínimes i no contributives com l'actualització de totes les pensions segons l'IPC seran una petita millora per als pensionistes més pobres però temporal, ja que a partir del 31 de desembre del 2019 tornarà a quedar supeditada a la decisió arbitrària del govern.

Engrunes per a pal·liar el descontent social

La resta de les "mesures socials" que l'acord descriu amb termes grandiloqüents amb prou feines són almoines que, poc o gens, resoldran els greus problemes de desigualtat i pobresa que els deu anys de crisi han aguditzat.

La partida per a "combatre la pobresa infantil" s'estableix en 25 milions d'euros, destinats a que nenes i nens en risc de pobresa "puguin accedir a un menjador que els garanteixi una correcta alimentació". Difícil tasca quan aquest import tot just suposa 5 cèntims per dia lectiu i alumne! Els ajuts per a "material escolar gratuït" de les etapes educatives obligatòries es queden en 10 euros a l'any per alumne, quan els llibres de text de primària i secundària costen una mitjana de 200 euros. És a dir, es segueix sense tocar el gran negoci de les editorials privades. No seria més equitatiu que l'administració educativa publiqués els textos necessaris i els facilités gratuïtament?

En matèria d'habitatge les mesures acordades són simples pegats davant la greu situació que pateixen centenars de milers de famílies. La proposta de crear 20.000 habitatges a tot l'Estat per a lloguer públic durant quatre anys és senzillament ridícula. Tampoc les promeses d'ampliar els terminis mínims d'arrendament o les pròrrogues dels contractes suposaran un canvi significatiu. Simplement els propietaris, especialment si són fons voltor, tornaran a pujar els preus per a assegurar-se que segueixen obtenint les mateixes rendibilitats.

Com hem conegut durant aquests dies, el mercat immobiliari privat té un pes fonamental en l'entramat empresarial espanyol. La retirada vergonyosa de la sentència del Tribunal Suprem que obligava els bancs a pagar les inscripcions hipotecàries, no només demostra una altra vegada el caràcter d'una justícia rendida als poderosos, sinó la necessitat de confrontar contra aquells que s'enriqueixen a costa d'un dret bàsic de la població. Ja n'hi ha prou de concessions i de mitges tintes! L'única solució efectiva per a garantir l'accés a un sostre digne per a les famílies passa per expropiar els habitatges propietat de fons voltor i entitats financeres, i constituir amb elles un fons públic d'habitatge amb lloguers no superiors al 10% dels ingressos salarials. Tota la resta és pura xerrameca.

Durant els anys de crisi els resultats empresarials no han deixat de créixer i la seva participació en la renda nacional ha augmentat en gairebé 4 punts, és a dir, al voltant de 40.000 milions més cada any des del 2008, a costa de l'empobriment generalitzat de la immensa majoria de la població. La reforma fiscal que proposen PSOE i Podemos amb prou feines frega aquest escandalós increment de beneficis i com a conseqüència les quanties disponibles per a les millores socials més urgents són absolutament insuficients.

Les contrareformes del PP es mantenen

Durant els seus sis anys i mig de govern, el PP va aprovar una bateria de mesures legals que van enfortir la posició dels empresaris i van destruir conquestes històriques de la classe treballadora. La privatització de la sanitat i l'educació públiques, lleis com la LOMCE o la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa, han suposat una greu regressió social i consagren un gir autoritari que facilita l'aplicació de mesures repressives a gran escala.

L'exigència de derogar la LOMCE i la Llei Mordassa ha estat un clam en aquests últims tres anys, però el PSOE i Podemos s’han tapat les orelles davant aquesta demanda i s’han limitat a "avançar en la seva modificació", cedint a les pressions de la patronal privada de l'ensenyament i els poders fàctics.

En conclusió, amb l'esquer d'unes mesures socials molt limitades, que per descomptat seran ben rebudes pels sectors directament afectats, PSOE i Podemos ens intenten colar la continuïtat de les polítiques d'austeritat que es van iniciar en els temps del govern Zapatero i que el PP va reforçar.

És difícil preveure quin futur espera als Pressupostos del 2019. Encara que Pablo Iglesias ha assumit les funcions de ministre sense cartera, exercint les tasques de munyidor d'acords amb les forces polítiques catalanes i basques, el Govern no té, de moment, assegurada una majoria suficient per a la seva aprovació. Però, passi el que passi durant les properes setmanes, els dirigents de Podemos han deixat ben clar que, com va passar a Grècia amb Syriza, estan disposat a demostrar la seva "responsabilitat" i lleialtat al règim del 78. Quelcom que la classe dominant ja està tenint molt en compte.

Des d'Esquerra Revolucionària fem nostre el lema de les extraordinàries mobilitzacions dels pensionistes, de les dones i els estudiants: "governi qui governi, els drets es defensen". Al costat d’aquells que lluiten per a canviar les bases del sistema, ampliant la mobilització i aixecant una alternativa revolucionària, acabarem amb totes les retallades i l'austeritat.