image image image image image image image
La mobilització desborda Catalunya un any després de l'1-O
La política de gestos del govern de Pedro Sánchez s'esgota
Diada 2018 • Una immensa demostració de força per a la llibertat dels presos i la república
Exhumar Franco no és suficient
500 persones participen al Míting Internacionalista en solidaritat amb el poble de Catalunya
50è Aniversari del Maig del 68 francès • Lliçons d’una gran revolució
Els bolxevics i la qüestió nacional
uneteMovilmex 01


Aquest 11 de setembre prop de 2 milions de persones van desbordar, en una mobilització sense precedents, l’Avinguda Diagonal de Barcelona. Un cop més el poble de Catalunya ha sortit als carrers per a cridar alt i clar el seu rebuig contra la repressió de l’Estat espanyol, exigint l’alliberament dels presos polítics i els exiliats, i demanar que la república per a la qual es va votar massivament l’1 d’Octubre del 2017 es faci realitat immediatament.

Les masses diuen sí a la república i la reacció espanyolista fa un gran ridícul

Aquesta mobilització culminava una jornada de lluita que des de primeres hores del matí fins a la nit, va prendre diferents espais de la capital catalana col·lapsant diversos d’ells. Els actes a diferents escenaris com al Fossar de les Moreres, el Mercat del Born, Arc de Triomf, Plaça Catalunya, Urquinaona, van ser massius... Diversos dies abans de l’11 de setembre, més de 440.000 persones ja s’havien inscrit per internet per a participar a la manifestació, 1.500 autobusos van sortir de diferents localitats de Catalunya per a desplaçar-se a la capital i es van vendre 275.000 samarretes per a ajudar a finançar la mobilització. Totes aquestes dades, superiors a Diades anteriors, són la major resposta, juntament amb la imatge incontestable de les masses desbordant la Diagonal, a tots els intents d’amagar o minimitzar la participació d’aquesta jornada històrica.

Aquesta marea humana en suport a la república catalana contrasta amb l’estrepitós fracàs de les convocatòries “en defensa de la unitat d’Espanya” o la “Diada alternativa a l’independentisme”, organitzades respectivament per la extrema dreta de Societat Civil Catalana i Vox, o per Ciutadans. La patètica imatge del mateix Albert Rivera i la líder de Cs a Catalunya, Inés Arrimadas, rebuts aproximadament per un centenar dels seus partidaris a la cèntrica Plaça del Rei de Barcelona, resumeix el fracàs d’aquests elements espanyolistes i reaccionaris que intenten autoproclamar-se la veu de la “majoria silenciosa” de la societat catalana i els col·loca al seu lloc.

Els dirigents de l’esquerra reformista estatal, les cúpules de Podemos, IU, CCOO i UGT, o fins i tot els dirigents d’ERC haurien de prendre nota del missatge de força, empeny i decisió que els hi hem enviat la marea humana que vam desbordar la Diagonal i els carrers del seu voltant en aquesta Diada. El contrast entre aquesta demostració de força tan gran i la ínfima capacitat de mobilització mostrada pels defensors del règim del 78, la monarquia i l’Espanya una, gran i lliure no pot ser més abismal! Com es pot seguir defensant, com han fet recentment el diputat al Parlament espanyol Joan Tardà, o el vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonés, que “seria d’estúpids” o que “no es pot” portar endavant la república perquè Catalunya està dividida al 50%?

Davant la impossibilitat d’ocultar l’èxit d’aquesta Diada, els mitjans de comunicació de la burgesia espanyola i catalana han optat per reconèixer la seva massivitat però intentant presentar-la com una jornada més, minimitzant les xifres de participació. Molts d’aquests mateixos dirigents del PDeCAT, JxCAT i ERC, que porten mesos plantejant que no es pot materialitzar ja la república perquè “no hi ha força suficient”, han rebut una resposta inapel·lable.

La impressionant imatge aèria que ha donat la volta al món, mostrant més de 6 quilòmetres de la Diagonal (una de les avingudes més amples i llargues de Barcelona) abarrotades de manifestants, deixa pocs dubtes. Si comparem aquesta imatge i extensió amb altres manifestacions, com per exemple el milió de persones que van omplir els 4 quilòmetres de l’Avinguda Marina l’11 de novembre del 2017 exigint la llibertat dels presos polítics, estem sense cap mena de dubte davant la mobilització social més massiva des de la vaga general que va paralitzar Catalunya el 3 d’Octubre del 2017, quan vam sortir als carrers entre 2 i 3 milions de persones entre Barcelona i les principals ciutats catalanes.

Continuar la mobilització als carrers fins a complir el mandat de l’1-O

Aquesta participació explosiva és més significativa encara si tenim en compte que es produeix després d’un any de repressió constant per part de l’aparell de l’Estat, dels tribunals, de mesures d’excepció com el 155, i després de la negativa del govern del PSOE a acceptar el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya. I el més important de tot, després de mesos de gerres d’aigua freda i polítiques de desmobilització per part del PDeCAT però també de molts dirigents de JxCAT i ERC.

A aquestes polítiques s’ha afegit el rebuig a participar a les manifestacions i actes d’aquesta Diada de la alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i els dirigents del referent de Podemos a Catalunya, Catalunya en Comú. En unes declaracions injustificables, Colau i els dirigents de Podemos es van sumar a les argumentacions de l’espanyolisme afirmant que la Diada reforça la “unilateralitat” i la “divisió de la societat catalana”, renunciant a la pràctica al dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur ¬-dret que defensaven no fa tant de temps i els hi va donar un suport massiu de la població.

Aquesta crida política fent el joc als partidaris del 155, ha provocat sorpresa i rebuig entre la immensa majoria de joves i treballadors que van votar Colau i BCN en Comú. No van donar suport al moviment d’alliberament nacional de Catalunya amb una política conseqüent d’esquerres, i negar-se a vincular la república catalana amb la lluita contra el règim del 78 i per la república a la resta de territoris que avui integren l’Estat espanyol, és una greu equivocació que els hi passarà factura.

Aquesta Diada demostra que el moviment de masses per la república catalana no només continua viu i disposat a anat fins el final sinó que desenes de milers de persones estan començant a preguntar-se per què l’empeny i força que mostra el moviment als carrers, xoca cada cop més clarament amb la tendència a frenar la mobilització i buscar acords per a arribar a un acord amb un Estat i un govern que es neguen a negociar qualsevol qüestió que no sigui la total rendició.

Aquest malestar es va expressar en la proliferació de consignes a cartells, enganxines i consignes com “feu la república ja! L’autodeterminació no es negocia, s’exerceix” i algunes altres més, o en les crítiques per part d’oradors de l’ANC, la CUP i altres organitzacions a la idea ja comentada que no es pot portar endavant el mandat de l’1-O perquè “provocaria més divisions”.

Això confirmaria un cop més que dins del moviment d’alliberament nacional de Catalunya existeixen dues línies oposades, una molt minoritària entre les masses però que avui marca la pauta i domina el Govern, que intenta frenar el moviment i buscar un acord amb la burgesia espanyola per a arxivar la república catalana. Davant aquest sector, està la immensa majoria de joves, treballadors i amplis sectors de les capes mitjanes, que volem avançar cap a una república dels treballadors, el poble i el jovent que doni solució als problemes socials i trenqui amb el capitalisme i el règim del 78.

Per això és necessari que l’esquerra conseqüent lluiti per a liderar el moviment d’alliberament nacional amb aquest programa i sostenir la mobilització de masses, i unir així la majoria social amb els sectors de la classe obrera catalana que també estan sent colpejats per la crisi del capitalisme i rebutgen la repressió i idees reaccionàries del PP i Cs, però encara desconfien del Procés perquè veuen al front a dirigents del PDeCAT i la dreta catalanista dels quals només han rebut retallades i atacs.

Avui més que mai és imprescindible un front únic de l’esquerra que lluiti per la república: CUP, CDRs, sindicats combatius, moviment feminista, estudiants, moviments socials... per a portar endavant aquest programa fins a vèncer.