image image image image image image
Més enllà de les aparences. La lluita de classes i el govern de Pedro Sánchez
Després de la investidura de Quim Torra, Rajoy perllonga el 155
50è Aniversari del Maig del 68 francès • Lliçons d’una gran revolució
No és abús, és violació · Èxit rotund de la vaga estudiantil convocada per Lliures i Combatives
Catalunya. Balanç d'una crisi revolucionària
Els bolxevics i la qüestió nacional
uneteMovilmex 01


 Els esdeveniments desenvolupats a Catalunya durant els últims mesos han sacsejat l'escena política a l'Estat espanyol, a Europa i al món, captant l'atenció dels activistes de l'esquerra. No pot ser d'una altra manera, ja que les imatges l'1 d'Octubre passat on centenars de milers de ciutadans, treballadors i joves catalans van exercir el seu dret a decidir i van resistir exemplarment la brutal repressió de la policia i la Guàrdia Civil, van provocar un impacte enorme en la consciència de milions.

Estem davant d'un abans i un després en la història recent de Catalunya. Mitjançant la seva acció directa, les masses van derrotar la repressió salvatge de l'Estat i van mostrar la seva ferma decisió de trencar amb el règim del 78, votant massivament per la república catalana. La reacció virulenta de la burgesia espanyola i catalana, del govern del PP, dels seus aliats polítics i de l'aparell de l'Estat per tal de tancar la crisi revolucionària oberta, encara no ha conquerit els seus objectius.

Per a tots els que aspirem a la transformació de la societat, la qüestió nacional catalana ha tornat a alçar-se en un ariet decisiu per acabar amb el capitalisme a l'Estat espanyol.

La campanya de la dreta espanyolista ve de lluny

Les provocacions i atacs contra els drets democràtics del poble català han estat particularment intensos durant els últims anys, convertint-se en sant i senya de la dreta, de l'aparell de l'Estat (militars, policies, judicatura), i els mitjans de comunicació espanyolistes.

L'Estatut aprovat el 2005 pel Parlament de Catalunya no va despertar massa entusiasme, ja que no representava un avanç substancial ni en llibertats democràtiques ni en drets socials. No obstant, tot va canviar amb l'eliminació de bona part del seu contingut, el 2010, per part del Tribunal Constitucional, responent favorablement al recurs presentat pel PP -especialment el títol que reconeixia a Catalunya com a nació-. De res va valer que un 74% dels votants ratifiquessin aquest Estatut en referèndum. El missatge dels jutges i el PP no podia ser més clar: un menyspreu autoritari de l'Estat centralista davant el que considerava un desafiament a l'espanyolitat de Catalunya i la "unitat de la pàtria". La resposta d'indignació de la població catalana va ser una manifestació massiva el 10 de juliol de 2010 a carrers de Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim".

La campanya furiosa de catalanofòbia desfermada des del PP i l'aparell de l'Estat entrava en una nova etapa. L'ofensiva es va concentrar amb especial intensitat en la qüestió lingüística, un aspecte particularment sensible per a la població. El Tribunal Suprem va dictar diverses sentències contra el sistema d'immersió lingüística, que representa una gran conquesta social i cultural assolida mitjançant la lluita conjunta dels treballadors d'origen català i altres arribats de diferents punts de l'Estat als anys setanta, i que ha servit per garantir durant dècades la integració i la convivència.

PP i Ciutadans (Cs) menteixen descaradament quan presenten el castellà com a idioma perseguit a Catalunya. Tots dos idiomes conviuen, sent habituals les converses bilingües. De fet, el nivell de coneixement del castellà en el sistema educatiu de Catalunya és superior a la mitjana estatal i la seva presència és marcadament superior a la del català en àmbits claus per a la normalització lingüística com cinema, internet, televisió, publicacions impreses i literatura de tot tipus... El nacionalisme espanyolista tergiversa aquesta qüestió per fomentar prejudicis anticatalanistes que ampliïn la seva base de suport dins i fora de Catalunya.

L'actitud de la dreta espanyola cap al català sempre ha estat d'acarnissament. Quan el PP governava les Balears va suprimir hores de classe en català i va aprovar lleis que permetien multar als que pengessin banderes catalanes a col·legis, instituts o edificis públics. L’ultrareaccionari ministre d'educació, José Ignacio Wert, va plantejar que un objectiu essencial de la seva reforma educativa (LOMCE) era "espanyolitzar els alumnes catalans".

Durant els últims anys, aquesta ofensiva ha arribat al paroxisme. Declaracions com la del coronel Francisco Alamán, al voltant de la Diada de 2011, afirmant que la independència de Catalunya només es produiria "per sobre del meu cadàver i el de molts" i referint-se a l’exèrcit com un "lleó adormit" però advertint: "no provoquin massa al lleó, perquè ja ha donat proves sobrades de la seva ferocitat al llarg dels segles", no són quelcom excepcional. Aquest mateix any, l'Associació de Militars Espanyols (AME), formada per 3.500 comandaments, va exigir al govern i al poder judicial "suprimir qualsevol indici de secessió" i que els que ho hagin "permès, participat o col·laborat" responguin per "alta traïció (... ) davant la jurisdicció castrense". Després de l'1 d'Octubre, un membre de l'Estat Major de la Defensa (EMAD) va insistir que l'exèrcit actuaria si no es posava límit al "separatisme".

La classe dominant espanyola ha donat sobrades mostres de com entén la "unitat de la pàtria". Ho va fer recolzant un cop militar feixista el juliol de 1936, del qual va sorgir una dictadura brutal que va governar durant quaranta anys. Els hereus d'aquesta burgesia no han canviat gens ni mica les seves posicions. Al 2014, un informe de l'Institut d'Estudis Econòmics, dependent de la CEOE, assenyalava el guió a aplicar en cas de referèndum d'autodeterminació a Catalunya: "suspensió de l'Estatut d'Autonomia", "destitució del Govern català", "tancament del Parlament", "restringint alguns drets constitucionals com és normal en aquestes situacions extraordinàries". A algú li sona? Però el document anava més lluny: "avortada la secessió, empresonats els seus líders i il·legalitzats els partits polítics que la van recolzar, s'obriria un període transitori durant el qual l'Estatut quedaria en suspens i les competències transferides tornarien a mans del Govern".

El combustible que alimenta la qüestió nacional catalana

Dos factors han estat fonamentals perquè creixi tant, i tan ràpid, el moviment de masses per la independència a Catalunya durant els últims anys: una crisi econòmica i social virulenta, i la recrudescència de l'opressió nacional de l'Estat centralista. Tots dos elements s'han desenvolupat i aguditzat de forma paral·lela fins a confluir i desembocar, esperonats pel fuet de la reacció l'1 d'Octubre, en una crisi revolucionària.

Retallades
"Una crisi econòmica i social virulenta i l'opressió de l'Estat centralista han intensificat la qüestió nacional catalana"

Des del 2008, es calcula que la crisi capitalista ha destruït un 25% del teixit industrial català. Si en aquest any el percentatge de treballadors en atur que portava més d'un any sense trobar feina representava tot just un 16%, el 2016 arribava al 53%! El 71% d'ells no percep cap prestació o subsidi. Durant el mateix període les rendes del treball van caure 4 punts (del 50% al 46%) i les del capital van pujar 3, del 42% al 45%.

A l'enorme malestar social que provoca aquest deteriorament en les condicions de vida s'uneix la repressió dels drets democràtic-nacionals. L'opressió nacional sobre els pobles de Catalunya, Euskal Herria i Galiza per part de la burgesia centralista i el seu Estat és real, consubstancial a la pròpia configuració de la "nació espanyola". Qualsevol que estudiï la història de l'Estat espanyol pot observar l'esclat periòdic de la qüestió nacional, especialment en els moments de crisi econòmica i social, quan la lluita contra la dictadura del capital i un desig profund de canvi s'entrellacen amb les aspiracions democràtic-nacionals no resoltes i sistemàticament reprimides del poble català, basc i gallec.

Tot i que aquests pobles tenen una història, llengua i cultura pròpies mai se'ls ha permès decidir si volen formar part de l'Estat espanyol o no. Sota el franquisme, les seves aspiracions democràtic-nacionals van ser salvatgement aixafades, i des de la Transició qualsevol avenç ha estat conquerit per mitjà de la lluita contra la burgesia espanyola. Com evidencia l'aplicació del 155, aquestes conquestes democràtiques, fins i tot les més limitades, estan avui sota amenaça.

El nacionalisme burgès

Els dirigents del PDeCAT (abans Convergència) mai han apostat per la independència, menys encara per una república catalana. Aquesta dreta nacionalista, representant tradicional de la burgesia catalana, sempre ha estat un pilar de l'estabilitat del capitalisme espanyol.

Convergència i Unió i el seu líder històric Jordi Pujol, van sostenir els governs de Felipe González i Aznar i tota la seva agenda d'atacs contra els treballadors i les llibertats democràtiques: reconversions industrials salvatges, contrareformes laborals que van obrir les portes a la precarietat i baixos salaris actuals, retallades de les pensions, privatitzacions massives d'empreses i serveis públics, guerra bruta i legislació repressiva, etc... En pagament pels serveis prestats, l'Estat i els governs centrals van consentir que Convergència es financés fraudulentament, igual que ho feien PSOE i PP. Molts dirigents convergents, Pujol el primer de tots, van fer fortunes robant a mans plenes el patrimoni públic.

Artur Mas i Rajoy
"Els dirigents del PDeCAT (abans Convergència), representants tradicionals de la burgesia catalana, sempre han estat un pilar de l'estabilitat del capitalisme espanyol"

El Govern de la Generalitat, el PDeCAT, Puigdemont inclòs, ha aplicat les mateixes polítiques d'austeritat i retallades que Rajoy i, en alguns casos, ha anat fins i tot més lluny. La privatització en educació i sanitat està més avançada a Catalunya, la situació laboral dels interins és pitjor i les taxes universitàries són un 30% més elevades. El pressupost públic de la Generalitat en despesa social global va ser retallat un 17% de 2010 a 2015: l'educatiu un 17%, el sanitari un 14% i el d'habitatge el 60%! Quan els treballadors i joves catalans van protestar contra aquestes retallades, el Govern no va dubtar a utilitzar els Mossos d'Esquadra per reprimir amb duresa les seves mobilitzacions o per executar desnonaments.

Aquestes polítiques van provocar un malestar creixent contra la dreta catalanista. El 2012 el govern d'Artur Mas era cada vegada més qüestionat i la indignació omplia els carrers contra les retallades. Va ser en aquest context quan l'aparell de Convergència va decidir pujar-se al carro de l'independentisme i intentar explotar en el seu propi benefici el moviment de masses que reclamava el dret de Catalunya a decidir el seu futur, desviant així el focus de la protesta social contra les seves polítiques. Lamentablement, organitzacions de l'esquerra independentista com la CUP van acceptar aquest gir com un "pas endavant" i van sostenir parlamentàriament als diferents governs del PDeCAT, les seves retallades i les seves polítiques d'austeritat en nom de la independència nacional.

Qüestió nacional i marxisme

Quina posició tenim els marxistes davant d'aquests esdeveniments? En primer lloc vam deixar meridianament clar el nostre complet rebuig a la brutal ofensiva reaccionària del PP i dels seus aliats polítics, Ciutadans i el PSOE, de l'aparell de l'Estat, la judicatura i l'exèrcit, i dels mitjans de comunicació del sistema, contra el dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya. En segon lloc, sostenim que cal prendre als polítics burgesos i petitburgesos la direcció d'aquest moviment de masses democràtic-nacional, i lligar el combat per la república amb la transformació socialista de Catalunya, de l'Estat espanyol i d'Europa.

Com ja va succeir històricament, la qüestió nacional s'ha revelat un problema irresoluble per a l'esquerra reformista i parlamentària en totes les seves variants: o bé han sostingut el punt de vista de la classe dominant, amplificant tots els prejudicis del nacionalisme espanyolista i recolzant les mesures repressives de l'estat, com ha estat el cas del PSOE; o, abandonant una posició de classe, revolucionària i internacionalista, han plantejat una equidistància impossible entre la nació opressora i el seu Estat i el moviment de masses de la nació oprimida, concedint a la burgesia espanyola i catalana un gran marge de maniobra per als seus fins reaccionaris, com ha estat el cas de Podem i IU.

La lluita de milions de persones pel dret a l'autodeterminació i la república catalana, contra el PP i el règim del 78, ha estat denunciada per nombrosos intel·lectuals "progressistes", i fins i tot per polítics d'esquerres que s'arriben a declarar "republicans" i "comunistes" com Alberto Garzón, com un moviment reaccionari dirigit per les elits catalanes.

Aquest argument és inacceptable per a un revolucionari. La veritat és sempre concreta, i en aquest cas, és més que evident que la burgesia catalana no només no ha impulsat la lluita per la independència i la república, sinó que s'ha posicionat rotundament en contra, aliant-se amb la burgesia espanyola i jugant un paper fonamental en encoratjar la campanya de la por. Per tant, allò que alguns consideren una posició "de classe", només amaga una completa renúncia a intervenir en un moviment de masses que desafia la repressió i lluita contra una unitat nacional imposada amb mètodes autoritaris i que, a més, podria jugar un gran paper per mobilitzar els oprimits de la resta de l'Estat contra el govern del PP, la seva corrupció i les seves retallades.

Garzón es declara marxista i pretén justificar les seves posicions falsificant de forma grollera el pensament dels grans marxistes. Fa més de 100 anys, Lenin va escriure un magnífic text, El dret de les nacions a l'autodeterminació, fixant la posició dels marxistes revolucionaris sobre aquest tema. Lenin no era nacionalista, tampoc Marx ni Engels. Eren internacionalistes, però entenien que la defensa del dret a l'autodeterminació de les nacions oprimides, com avui és el cas de Catalunya, era una qüestió prioritària en la batalla pel socialisme. Lluitar contra l'opressió nacional és igual d'important que lluitar contra l'opressió de classe. Per descomptat, en el moviment d'alliberament nacional els marxistes mai no ens subordinem a la burgesia de la nació oprimida, en aquest cas a la burgesia catalana, ni a la seva representació política, el PDeCAT. Al mateix temps que advoquem pel dret d'autodeterminació de la nació oprimida -que vol dir òbviament el seu dret a la independència-, aquesta demanda democràtica la vinculem a la lluita per un programa revolucionari i a la transformació socialista, el que implica mantenir una completa independència política respecte a la burgesia.

A l'hora de situar-se davant els moviments d'alliberament nacional, com sempre feien Marx, Engels, Lenin o Trotsky, cal distingir entre les seves tendències reaccionàries i progressistes, i recolzar-se en aquestes últimes per fer-lo avançar en una direcció anticapitalista i revolucionària. En el moviment de masses per la república catalana cal diferenciar, d'una banda, el paper que juguen en ell els dirigents del PDeCAT o d'ERC, que no volen trencar amb la lògica del capitalisme i que al Govern han assumit mesures d'ajust i austeritat; i de l'altra, la immensa majoria dels que l'integren: centenars de milers de joves, amplis sectors de les capes mitjanes empobrides i de la classe treballadora més radicalitzada, que lluiten contra l'opressió nacional de l'Estat, contra les polítiques del PP i aspiren a una república catalana amb justícia social. Aquesta ha estat, majoritàriament, la base social que ha nodrit les grans manifestacions de la Diada que han abarrotat els carrers de Barcelona i de Catalunya durant els últims anys.

Els fets són tossuts: el moviment de masses de l'1 i del 3 d'Octubre, que en aquesta última jornada va protagonitzar una vaga general històrica, va desbordar per l'esquerra als dirigents del PDeCAT i d'ERC, molts dels quals van vacil·lar fins a l'últim moment a l’hora d’organitzar el referèndum, i va provocar el major desafiament al règim del 78, als seus partits i les seves institucions.

El règim del 78 i el dret a l'autodeterminació

Durant quatre dècades se'ns ha presentat aquest règim com a producte del consens democràtic. La realitat és que, entre 1976 i 1978, diferents polítics franquistes (Martín Villa, Adolfo Suárez i molts altres) es van reconvertir en "demòcrates" seguint les directrius la burgesia espanyola i internacional i, per avortar una situació revolucionària que no només amenaçava amb escombrar la dictadura sinó també al capitalisme espanyol, busquen un acord amb les direccions de les organitzacions de l'esquerra (PCE i PSOE).

Aquest gran pacte, o gran traïció si ho considerem des del punt de vista de la classe obrera, va suposar un canvi de façana. La classe dominant espanyola va reconèixer legalment part de les llibertats i drets democràtics que ja havien estat imposats per la mobilització popular, a canvi que els dirigents del PSOE i el PCE (Felipe González i Santiago Carrillo) acceptessin el règim monàrquic imposat per Franco, assumissin l'economia de "lliure mercat" i una llei de punt i final que va garantir la impunitat dels crims del franquisme i va mantenir intacte un aparell estatal (judicatura, forces policials i militars) heretat de la dictadura.

La Constitució de 1978 va emmarcar totes aquestes concessions i els va donar la forma de "democràcia parlamentària". Els dirigents del PSOE i del PCE van recolzar amb entusiasme aquest nou règim, del que deien que era una etapa prèvia per al socialisme. En realitat, amb la seva actuació van permetre que els grans capitalistes reprenguessin el control complet de la situació posant fi a la gran crisi revolucionària que va sacsejar l'Estat espanyol en aquells anys.

Autonomia 1976
"Un element central de la Constitució de 1978 va ser negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza"

Un element central de tot aquest "consens" va ser negar el dret d'autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. El text constitucional va reconèixer les comunitats autònomes, però garantint la unitat de la "Pàtria" mitjançant mesures d'excepció (com l'article 155) i el recurs a la violència legal de l'Estat. L'Espanya, una, gran i lliure quedava fora de perill.

Els arguments de les direccions reformistes de l'esquerra per acceptar aquell "acord" van ser els que sempre es fan servir en una situació revolucionària per justificar el derrotisme: "soroll de sabres", "amenaça colpista", "correlació de forces" desfavorable. Aquest últim argument, per cert, s'intenta utilitzar avui a Catalunya també per justificar l’abandonament de la lluita per la república.

Oportunisme i col·laboració de classes

Les raons anteriors assenyalen l'absoluta incongruència d'aquells dirigents que s'omplen la boca de denúncies contra el "règim del 78" i declaren la necessitat d'obrir "un nou procés constituent", però a l'hora de la veritat, quan les masses es posen en marxa les abandonen i les denuncien per "despertar el feixisme".

És realment increïble que, quan el poble de Catalunya s'aixeca contra l'opressió, la direcció estatal de Podemos, Izquierda Unida i els dirigents de Catalunya en Comú es converteixin en campions del respecte a la legalitat capitalista, insistint en un referèndum pactat i defensant idees tan reaccionàries com que el 155 és el resultat de la manca de "diàleg" i "responsabilitat" política de Rajoy i Puigdemont en la mateixa mesura.Pablo Iglesias, Alberto Garzón i altres dirigents de Unidos Podemos no volen veure el fons de l'assumpte. ¿La seva alternativa és un referèndum acordat amb el mateix Estat que contesta a la mobilització democràtica del poble de Catalunya amb la presó, les porres i les pilotes de goma? És que aquests dirigents no han sentit parlar de la lluita de classes? Si s'ha arribat a un enfrontament tan dur és perquè l'Estat centralista i el règim del 78 mai acceptaran un referèndum pactat i legal sobre l'autodeterminació de Catalunya. I no ho faran pels motius polítics assenyalats i altres econòmics de molt pes: la burgesia espanyola no està disposada a renunciar a un mercat com el català, que representa gairebé un terç del PIB espanyol.

Un argument que solen unir a l'anterior els dirigents d'IU i Podemos és que el referèndum de l'1 d'Octubre, a més de ser il·legal, no és legítim. Veure per creure. És molest haver de recordar a Pablo Iglesias i Alberto Garzón que totes les mobilitzacions que han servit per obtenir drets i millores socials van començar, en molts casos, sent il·legals, precisament perquè les lleis solen estar fetes per i per als opressors. Com es va aconseguir el vot de les dones? Com es va acabar amb la dictadura de Franco? Com es van aconseguir frenar les lleis racistes i segregacionistes als EUA o Sud-àfrica? La llista es faria interminable. Però per anar més a prop en el temps: Com s'han impedit centenars de desnonaments? Respectant una legalitat fraudulenta que només serveix als interessos dels banquers? És que s'han oblidat ja del 15-M? Com es pot anteposar la legalitat, i menys la legalitat d'un Estat tan repressiu i autoritari, a les justes aspiracions democràtiques d'un poble en lluita?

Podem Parlament
"Els dirigents d’Units Podem han abandonat una posició de classe, plantejant una equidistància impossible entre la nació opressora i el seu Estat i el moviment de masses de la nació oprimida"

La cosa es posa encara pitjor amb l’"argument" de la il·legitimitat del referèndum de l'1 d'Octubre. Més de 2.200.000 persones van defensar i van imposar el seu dret a votar enfrontant-se a les porres i pilotes de goma de desenes de milers de policies i guàrdies civils. El percentatge de participació d'aquest referèndum va ser superior al de les eleccions europees de 2014. El nombre de vots favorables a la república catalana va superar clarament els vots afirmatius a l'Estatut de 1977, la norma que regula la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol. Quina elecció podria tenir més legitimitat que aquesta, conquerida mitjançant la lluita, la mobilització i la resistència enfront de l'Estat i la seva maquinària repressiva!

Les posicions dels dirigents de Unidos Podemos són insostenibles no només des del punt de vista de la defensa dels drets democràtics de Catalunya. També si tenim en compte l'anomenat "procés constituent" que defensen com a estratègia per arribar a una "República Federal". Ni Garzón ni Pablo Iglesias aclareixen quina orientació de classe, capitalista o socialista, tindria aquest procés constituent ni aquesta república federal. Però, independentment d'això, com pretenen aconseguir-ho? Mitjançant l'acord amb l'Estat franquista i el PP? Aconseguint un consens amb la burgesia espanyola?

La proclamació de la Segona República el 14 d'Abril de 1931 va ser resultat de l'acció revolucionària de les masses que van fer caure la dictadura de Primo de Rivera, i amb les seves vagues i mobilitzacions massives durant 1930 i 1931 van enviar Alfons XIII a l'exili. La proclamació de la república, acceptada a contracor pels capitalistes com un mal menor, no va poder contenir el moviment dels treballadors, els camperols sense terra i la joventut cap a la revolució socialista.

L'analogia històrica té la seva importància. Una república catalana guanyada mitjançant l'acció revolucionària de la població porta inevitablement a un combat frontal contra el PDeCAT i la burgesia catalana. I no només obriria les portes a la revolució a Catalunya, tard o d’hora contagiaria a la resta de l'Estat. El règim del 78, que està en crisi i cada vegada més desprestigiat, col·lapsaria. Això ho han comprès des del primer moment la burgesia espanyola i la catalana, d'aquí la seva reacció furibunda per aixafar aquest moviment utilitzant tots els mitjans al seu abast.

Continuar llegint la segona part: Catalunya. Balanç d’una crisis revolucionària (II)