image image image image image image
Eleccions a Andalusia • Derrota del PSOE i avanç de l'extrema dreta
Rebel·lió social a França contra Macron
Trenquem amb el règim del 78, lluitem pel socialisme!
Terratrèmol polític al Brasil: Bolsonaro s'alça amb la victòria
Nova edició de Marxismo Hoy, la revista teòrica d'Esquerra Revolucionària
Els bolxevics i la qüestió nacional
uneteMovilmex 01


Els bolxevics van saber entendre el rerefons de classe de la qüestió nacional, i això va fer possible aprofitar el seu enorme potencial revolucionari. Per això no podien tenir una postura esquemàtica, rígida, ni caure sota la influència del nacionalisme rus ni del nacionalisme de la burgesia de les nacionalitats oprimides. Havien de mantenir fermament una política d'independència de classe en tot moment.

"És possible que un poble sigui lliure si oprimeix a altres? No, els interessos de la llibertat de la població russa exigeixen que es lluiti contra tal opressió. La llarga història, la secular història de repressió dels moviments de les nacions oprimides, la propaganda sistemàtica d'aquesta repressió per part de les "altes" classes han creat enormes obstacles a la causa de la llibertat del mateix poble rus, en els seus prejudicis, etc.

"En la qüestió nacional, tota burgesia desitja ja bé privilegis per a la seva nació o avantatges excepcionals; precisament això és el que es diu ser "pràctic". El proletariat està en contra de tota classe de privilegis, en contra de tot exclusivisme. Exigir-'pragmatisme' significa anar a remolc de la burgesia, caure en l'oportunisme.

"En el problema de l'autodeterminació de les nacions, el mateix que en qualsevol altre, ens interessa, abans de res i sobretot, l'autodeterminació del proletariat en el si de les nacions".

Lenin, El dret de les nacions a l'autodeterminació.

El règim tsarista sotmetia a les nacionalitats de l'imperi rus a la més ferotge opressió. Segons el cens de 1897, l'últim sota el règim imperial, d'una població de 129 milions d'habitants només 55,6 milions eren russos, un 43% del total. No obstant això, la llengua russa, la religió ortodoxa oficial i l'administració tsarista eren imposades al 57% restant, format per desenes de nacionalitats i grups ètnics: ucraïnesos, bielorussos, polonesos, finlandesos, lituans, letons, jueus, els pobles caucàsics, els pobles turc-tàrtars, moldaus, alemanys, etc. Per afermar el seu domini, el tsarisme recorria sovint als pogroms -linxament massiu d'un determinat grup cultural- i fins i tot a l'extermini de poblacions senceres, especialment en el Caucas.

La formació de l'Estat rus

El caràcter multinacional de l'imperi rus, aquesta presó de pobles utilitzant les paraules de Lenin, es va deure al seu peculiar desenvolupament històric. Mentre que al segle XIX el capitalisme industrial estava ja molt avançat en l'occident europeu, a Rússia la servitud de la gleva no va ser abolida jurídicament fins a l'any 1861. La formació d'estats nacionals a França, Alemanya, Itàlia i, en general, a Europa va ser simultània al desenvolupament del mode de producció capitalista i a la intensificació de la circulació de mercaderies, fets que van alimentar un procés d'homogeneïtzació cultural i lingüística. En contrast, el creixement de l'imperi tsarista, del segle XVI a principis del XIX, es va produir mitjançant la conquesta de nous territoris i la instauració a ells del règim de servitud. Aquestes noves terres – amb el previ desallotjament de la població nativa- eren repartides entre els terratinents, els funcionaris, els comerciants, els pagesos rics russos i, per descomptat, el tsar. L'expansió de l'imperi anava indissolublement lligada a l'explotació i humiliació de les poblacions conquerides, compostes en la seva immensa majoria per camperols. Sovint, els funcionaris, els mestres, els capellans i els terratinents, tots lligats al règim tsarista, ni tan sols parlaven o entenien la llengua nativa, a més a més, evidentment, de tenir un nivell econòmic, uns costums i una vida social totalment diferents a les de la massa de població nativa.

La participació de Rússia en la guerra imperialista de 1914 va endurir encara més l'opressió nacional: la repressió a gran escala dels drets democràtics de les nacions oprimides, els empresonaments i l'assassinat dels activistes, l'expulsió en massa de la població autòctona, la absoluta prohibició de qualsevol premsa nacional, es van intensificar. En aquestes condicions era inevitable que amb la caiguda del tsarisme i la irrupció de la revolució, les reivindicacions democràtic-nacionals de les nacionalitats oprimides, unides a les altres demandes democràtiques generals i de caràcter social, es posessin en l'ordre del dia. Aquest procés es va veure en la revolució de 1905 i es va tornar a posar de manifest el 1917.

La qüestió nacional i la Revolució de Febrer

La Revolució de Febrer va acabar amb el tsarisme i el poder va caure, temporalment, en mans de la burgesia russa, a través del partit Cadet (Partit Democràtic Constitucional) i del govern provisional. De seguida es veuria que en els temes centrals com la guerra, la terra i la qüestió nacional, la política de la burgesia no canviaria substancialment respecte a la del tsar.

Els cadets es van oposar rotundament a qualsevol qüestió que s'assemblés al dret a l'autodeterminació, deixant-ho ben clar en el seu congrés celebrat al Maig de 1917. A la primera topada amb Finlàndia, el govern provisional va dissoldre per la força de les armes el Sejm (Parlament). Pel que fa a Ucraïna, va adoptar una política similar, rebutjant les seves modestes aspiracions. Pel que fa a Polònia, va acceptar la seva independència quan el país estava ocupat pels alemanys, pel què en la pràctica no feia cap concessió.

La burgesia intentava disfressar la seva política reaccionària amb la vestidura de la Revolució de Febrer. Així, de la mateixa manera que defensaven la participació de Rússia en la guerra "per a defensar la Revolució de l'enemic alemany", a nivell intern deien que era necessari mantenir la unitat de Rússia "per a mantenir la unitat de la Revolució". Totes les reformes que suposaven un veritable canvi a millor en les condicions de vida i els drets de les masses es posposaven en nom del "realisme", de la "democràcia" i de la "Revolució".

La política d’eseristes i menxevics, els socialdemòcrates de l'època, no es diferenciava, en l'essencial, de la qual duia a terme la burgesia. Pel que fa a la qüestió nacional es limitava a intentar fer més suportable l'existència a les nacionalitats oprimides, però sempre dins el marc de l'Estat rus, posicionant-se en la pràctica al costat de la nacionalitat opressora i revestint el nacionalisme rus d'una aparença democràtica.

El programa bolxevic

La postura dels bolxevics va ser totalment diferent. "Lenin -escriu Trotsky*- havia calculat amb suficient anticipació el caràcter inevitable dels moviments nacionals centrífugs a Rússia i durant anys havia lluitat obstinadament, especialment contra Rosa Luxemburg, pel famós paràgraf 9 del vell programa del Partit, que formulava el dret de les nacions a disposar de si mateixes, és a dir, a separar-se completament de l'Estat. Amb això, el Partit Bolxevic no es comprometia de cap manera a fer propaganda independentista. A l'única cosa que es comprometia era a lluitar amb intransigència contra tot tipus d'opressió nacional, incloent la retenció per la força de qualsevol nacionalitat en els límits d'un Estat comú. Només per aquest camí el proletariat rus va poder conquerir gradualment la confiança de les nacionalitats oprimides".

Els bolxevics tenien el seu suport fonamental entre la classe obrera urbana. A causa de la composició social de Rússia, el problema nacional era, en gran mesura, un problema camperol, en molts casos lligat a la qüestió de la propietat de la terra. Per al triomf de la revolució socialista era imprescindible guanyar-se el suport de la pagesia, que constituïa la immensa majoria de la població, o almenys obtenir la seva neutralitat. Després de segles d'opressió, era perfectament normal que entre les masses de les nacionalitats oprimides hagués molta susceptibilitat respecte a tot el que vingués de la metròpoli.

Defensant el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats oprimides, els bolxevics educaven, en primer lloc, a les masses de la nacionalitat opressora, combatent el nacionalisme gran rus. D'altra banda, volien deixar molt clar a les masses de les nacionalitats oprimides que ni els bolxevics ni els treballadors russos tenien cap interès en l'opressió nacional ni a retenir per la força a aquestes nacionalitats dins de l'Estat rus.

Aquesta política es combinava amb la més ferma defensa de la unitat de la classe obrera i de la pagesia de totes les nacionalitats contra l'enemic comú: la burgesia i els terratinents. Per això Lenin i els bolxevics, a la vegada que defensaven la màxima flexibilitat pel que fa al grau de vinculació de les diferents nacionalitats amb la resta de l'Estat, inclòs el dret a la lliure separació, també defensaven amb la mateixa fermesa un partit centralitzat i lliure de qualsevol contagi de tall nacionalista. El partit revolucionari no ha de ser un prototip del futur Estat obrer, sinó l'eina més eficaç per crear-lo.

El paper de la classe dominant de les nacionalitats oprimides

Els quadres bolxevics estaven educats en el major respecte i sensibilitat cap a les minories nacionals i van lluitar conseqüentment contra qualsevol tipus d'opressió nacional i contra el xovinisme gran rus, però això no els feia albergar ni la més remota esperança que les classes dominants de les nacionalitats oprimides poguessin tenir un paper progressista ni emancipador respecte al seu propi poble. Hi havia una diferència essencial entre el nacionalisme dels sectors privilegiats de les nacionalitats oprimides i el nacionalisme de les masses oprimides.

En un primer moment, les capes socials no russificades més acomodades de les nacionalitats oprimides, generalment mestres d'escola, comerciants i petits funcionaris, van ser els que van assumir la direcció dels diferents moviments nacionals. El seu programa social era idèntic al dels menxevics i eseristes russos, que pretenien retenir la revolució dins dels límits de la democràcia burgesa. No obstant això, la total conquesta de les llibertats democràtiques i nacionals, així com el repartiment de la terra i la fi de la guerra eren tasques que corresponien a la classe obrera, no a la burgesia russa, fermament lligada als interessos dels terratinents i subordinada a l'imperialisme, ni a les febles burgesies de les nacionalitats oprimides, incapaços de jugar un paper independent. Les burgesies de les províncies bàltiques, tradicionalment fermes defensores del tsar, es van convertir sobtadament al més radical dels separatismes quan es va tractar de lluitar contra la Rússia bolxevic. Aquest fenomen va ser bastant comú entre la burgesia de la perifèria. Fins i tot els alts caps cosacs, ferms pilars del centralisme tsarista, en pocs mesos es van fer partidaris d'una federació amb els caps musulmans, per aïllar la població de la influència bolxevic. Utilitzaven els sentiments nacionals del poble per preservar els seus propis privilegis.

El nacionalisme de les masses oprimides reflectia aspiracions completament diferents: el dret a parlar en la seva llengua i a aprendre-la a l'escola, la lluita contra la ignorància i la pobresa, la lluita contra l'opressió del terratinent i la burocràcia tsarista... A Letònia, per exemple, l'antagonisme entre els terratinents i els camperols era també el conflicte entre la minoria opressora, d'origen alemany, i la majoria letona. Trotsky va caracteritzar el nacionalisme de les masses com "la closca d'un bolxevisme immadur".

La inserció dels moviments nacionals en el procés essencial de la revolució no es va produir de cop sinó en diverses fases i d'una manera diferent en les diverses zones del país. Assenyala Trotsky: "Els obrers, els camperols i els soldats ucraïnesos, els bielorussos i tàrtars, per la seva mateixa hostilitat cap a Kérenski, a la guerra i a la russificació, es convertien per aquesta raó –malgrat la direcció dels conciliadors- en els aliats de la revolució proletària. Després d'haver donat suport objectivament als bolxevics, es van veure obligats en l'etapa següent a llançar-se subjectivament per la via del bolxevisme. A Finlàndia, Letònia, Estònia i, en menor mesura, a Ucraïna, la dissociació del moviment nacional adquireix ja tal importància que només la intervenció de les tropes estrangeres pot impedir l'èxit de la revolució proletària. A l'Orient Asiàtic, on el despertar nacional adoptava les formes més primitives, només gradualment i amb considerable retard arribaria a ser dirigit pel proletariat, després de la presa del poder. Si considerem en la seva totalitat aquest procés complex i contradictori, la conclusió és evident: el torrent nacional, de la mateixa manera que el torrent agrari, s'abocava al llit de la Revolució d'Octubre".

Els interessos de classe i la qüestió nacional

Els bolxevics van saber entendre el rerefons de classe de la qüestió nacional, i això va fer possible aprofitar el seu enorme potencial revolucionari. Per això no podien tenir una postura esquemàtica, rígida, ni caure sota la influència del nacionalisme rus ni del nacionalisme de la burgesia de les nacionalitats oprimides. Havien de mantenir fermament una política d'independència de classe en tot moment.

Pocs dies abans de ser atropellats per la revolució, i en part per l'enorme popularitat aconseguida pel programa bolxevic, el govern provisional va fer una declaració a favor del dret a l'autodeterminació. Però això era massa poc i ja era massa tard. Una revolució es caracteritza precisament per la participació activa de les masses en els esdeveniments i la seva ràpida capacitat d'aprenentatge. I les masses, a través de la seva pròpia experiència, ja havien comprès el veritable caràcter de la burgesia russa, ja havien perdut la confiança en el govern provisional, ja no es conformaven amb engrunes. El camí cap a Octubre estava clar.
La postura dels bolxevics davant la qüestió nacional va ser decisiva per al triomf de la Revolució Russa, que al seu torn va impulsar una onada revolucionària en el món sencer. Com va dir Trotsky, "siguin les que siguin les destinacions ulteriors de la Rússia soviètica (...) la política nacional de Lenin entrarà per sempre en el patrimoni de la humanitat".

* Totes les cites de Trotsky estan extretes del capítol 'La qüestió nacional' de la seva obra Història de la Revolució Russa. Editada per la Fundació Federico Engels.